XXXIIª CAMINADA POPULAR PEL MOIANÈS 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 14,98 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 491 metres, baixant: 491 metres.
Altitud mínima: 623 metres, màxima: 780 metres.
Temps total: 3 hores i 46 minuts.



Des de la Plaça de Sant Sebastià, comencem a caminar en direcció a l'Estany i de seguida agafem el primer carrer que trobem a mà esquerra, el de Sant Sebastià, patró de la vila, que enllaça la plaça del mateix nom amb el carrer de Sant Pere. El seguim en direcció a ponent fins el lloc on hi ha la capella de Sant Josep. En aquest carrer hi predominen cases dels segles XVI-XVII. Aquest carrer segueix el camí ral que portava a Manresa i a Vic, això va afavorir que s'hi instal·lessin gent aposentada i d'ofici: rellotgers, vinaters, ferrers. Això ho podem comprovar en les llindes d'algunes cases, en les quals apareixen gravats diferents estris de cada ofici. Passem per davant de la capella de Sant Josep, auditori de Moià des de l'any 1993. A partir d'aquest punt seguim el carrer de Sant Pere. Antigament se'l coneixia com a carrer de Manresa perquè era el que dirigia cap aquella ciutat sortint de la vila. Degut al seu quasi un quilòmetre de llargada s'anomena popularment "el carrer de la mànega". El seu recorregut concorda amb l'antic Camí Ral de Manresa.

EL CAMÍ RAL DE MOIÀ A MANRESA

El Camí Ral a Manresa era la via que unia Moià amb Manresa. Es parla, com a precedents d'aquest camí, d'antigues rutes d'època ibèrica i romana. Durant l'alta edat mitjana es troba documentada l'anomenada "Strata Francisca", o camí dels francs que entrava al Moianès pel coll de la Pollosa i sortia per Calders, un camí d'origen romà que comunicava Vic amb Barcelona per Moià. D'aquí sortia un ramal que enllaçava amb el Bages. El Camí Ral a Manresa és el continuador d'aquesta antiga estrada. Té un origen medieval i va estar vigent fins que el 1853 es construí la carretera de Manresa a Vic, que va permetre la circulació de carruatges. Anem avançant, enmig de camps de conreu, paral·lels a l'actual C-59 per un camí sense gaires desnivells. Per un moment ens acostem a la carretera, però de seguida ens hi separem per baixar a la Riera de l'Om. El Pont de les Gitanes o Pont de la Riera de l'Om, ens permet travessar la carretera per sota.

EL PONT DE LES GITANES O DE LA RIERA DE L'OM

Es tracta d'un pont, d'un sol ull, construït amb pedra de gres pel que actualment hi passa la carretera de Manresa. Aquest pont es va construir l'any 1854 sota el regnat de la reina Isabel II amb la millora del camí ral que portava a Manresa. Després de passar el pont, el camí es decanta clarament cap al sud. Seguim paral·lels la riba esquerra de la Riera de l'Om. Aquesta es forma al nord de Moià, a la urbanització de Montví de Baix. A l'altra banda de la riera tenim el Serrat de la Talaia. Hem entrat en una zona humida, obaga i força fresca a primeres hores del matí. Més endavant travessem la riera a l'alçada del Gorg de l'Alba.

EL GORG DE L'ALBA

La riera baixa seca, però el gorg està força ple. El clot és petit i bonic i rep les aigües després de caure per un petit relleix de la riera. A continuació el sender gira cap a ponent per sota la Baga Fosca de la Talaia, deixant enlairada a mà dreta la masia del mateix nom. Finalment enllacem amb una pista per sota la masia de Casagemes. Ens informen que el propietari d'aquesta masia, és descendent de la reina Isabel II i que té moltes propietats. Sembla ser que el Mas va créixer amb l'expansió de la vinya a la zona, i conserva encara part de les tines i el celler. Seguim la pista cap a la dreta. Ben aviat el camí travessa de nou la riera, per retornar al cap de pocs metres a la vessant dreta, tot avançant per la Baga Fosca de Casagemes. Deixem a mà dreta un trencall que s'enfila fins a Casagemes, i al cap de poc comencem a pujar en direcció nord tot vorejant uns camps. En arribar a l'extrem nord, creuem el camp i anem a buscar una pista que prové de la carretera de Manresa a Moià. La seguim cap a la dreta fins a trobar el primer control.



Les galetes i els sucs ens retornen l'energia perduda. El camí ha deixat els fondals humits i frescs, i els ha substituït pels camps de conreu que comencen a omplir el paisatge. Reemprenem la caminada arribant de seguida al Pla del Collet del Boix, ocupat tot ell per un gran camp conreat. Trobem una bifurcació i continuem per l'esquerra.

El camí s'endinsa per un bosc molt esclarissat de pins rojalets en direcció al Collet del Boix. Al cap de poc el deixem per agafar un corriol, a mà esquerra, que comença a enfilar-se pel cantó nord de la Serra de la Moretona. Anem revoltant, per la part baixa i ponentina aquesta serra. De tant en tant tenim unes boniques vistes de la masia de la Moretona, junt amb la del Pou de la Moretona, per entre mig dels arbres.

EL PLA DE LA MORETONA

La Moretona està situada en el límit entre Avinyó, Moià i Calders. Ens trobem davant d'un gran casal d'estructura homogènia amb la teulada a quatre aigües coronada per una torre-cúpula amb finestres geminades en els quatre costats. La façana que està orientada a migdia presenta tres nivells de galeries i finestres, algunes d'elles tapiades. Aquesta mateixa façana dóna a un gran jardí amb molta vegetació, palmeres, arbres fruiters, flors...

LA MORETONA

L'origen d'aquest mas l'hem de buscar en l'època de la Reconquesta Espanyola. Encara que no és possible de fixar l'any de la primera construcció, se sap que l'edifici actual va substituir l'original que estava situat a la baga del bosc proper a la casa actual. Francesc Morató, nascut el 20 d'abril de 1868, va fer el primer afegit i la cúpula. Dionís Morató, nascut l'any 1883, s'encarregà del segon afegit i de les galeries del davant. També va construir la capella de la Immaculada, que queda a mà dreta i és d'estil barroc amb l'altar gòtic on es venera la Puríssima Concepció. Aquesta capella va ser pública fins al 1933.

EL POU DE LA MORETONA

Es tracta de la masoveria del mas de la Moretona, construïda a finals del segle XIX, en l'any 1890. Es troba situada al peu de la carretera C-59, just davant de la Moretona.

La seva estructura és de planta rectangular amb dos pisos i la teulada a dues vessants sense ràfec. Ha estat molt restaurada, de fet hi ha molt de ciment a la vista. L'edifici sembla molt nou i destaca un pou de planta quadrada que s'aixeca uns cinc metres aproximadament a la façana sud de l'edifici. Antigament servia per extreure l'aigua amb l'ajut del molí de vent que hi ha al mas, fàcilment observable des de l'exterior, i que encara avui abasteix a la masia de la Moretona.

Els diferents punts de vista canviants, que ens permet el recorregut, al voltant del Pla de la Moretona, són d'una bellesa serena: camps ben conreats al voltant de masies senyorials ben endreçades. És tot un plaer caminar pel bosc, envoltant els camps. La pista descendeix fins el Torrent de la Moretona. Just després de travessar-lo enllacem amb una altra pista que seguim cap a la dreta. Aquesta es dirigeix cap al nord fins arribar al Pou de la Moretona, és com si retornéssim al Pla de la Moretona. Abans d'arribar-hi, la deixem i agafem un corriol, a mà esquerra, que s'enfila pel Serrat de la Torre en direcció sud-oest. Arribem a una zona més planera on trobem una pista procedent de la carretera. La seguim cap a l'esquerra en direcció migdia. Davant nostre, força allunyada, se'ns presenta la silueta inconfusible de Sant Llorenç del Munt.

Anem avançant per la pista entre el Serrat de la Torre, a mà dreta, i el Serra de la Moretona a l'esquerra, a l'altra banda de la vall. Més endavant, deixem la pista i seguim un corriol a l'esquerra que descendeix suaument de nivell. Entrem de nou a la vall de la Riera de l'Om. A llevant s'aixeca la Serra de Vilarjoan. Més al sud-est, i dalt de la Serra de Santa Magdalena, veiem la capella de Santa Magdalena de Serramitja.

LA CAPELLA DE SANTA MAGDALENA DE SERRAMITJA

Aquesta és una capella petita, d'una sola nau, situada en un turonet al nord-est i molt a prop de la casa de Serramitja. Disposa d'un absis poligonal i la teulada és a dues aigües. La capella té un petit campanar d'espadanya. A la façana de tramuntana observem dos grans contraforts, disposats en paral·lel, a la part central de la paret. A cada part de la façana dividida per aquest contraforts, hi veiem una finestra. La seva existència data del segle XIII. La capella va ser refeta l'any 1683. L'edifici actual va ser aixecat al segle XVIII aprofitant les estructures de l'edifici anterior. A llevant de la capella i adossada a ella hi ha la masia de Santa Magdalena. Aquesta petita masia, juntament amb la seva capella annexada formaven part de Serramitja, masia que està molt propera.

El corriol avança planejant pel Solà de Sabruneta. Al cap d'una bona estona, comença a davallar per arribar finalment a les runes de la casa de Sabruneta.

EL MAS SABRUNETA

Cal endinsar-se entre la vegetació per descobrir l'antiga importància d'aquesta masia. Les restes que descobrim, entremig dels arbres i arbustos, encara conserven dempeus parets amb carreus ben treballats i polits.



Passant per entre aquestes runes descobrim l'antic pou o cisterna, que proveïa d'aigua els diferents habitacles.



La perfecció en que estan aixecades algunes de les seves parets és admirable.



La vegetació s'ha apoderat majoritàriament del cantó de tramuntana, on hi apareix un altre edifici. Aquest té, en una de les parets exterior, una obertura tapada amb grans cairons treballats i a sota d'ella una canalització, la funció de la qual ens és desconeguda. Després de tafanejar per entre les runes d'aquest mas, baixem fins un pla davant la casa. Aquest és el lloc escollit pels amics de Moià per instal·lar el segon control, el de l'esmorzar.



Després de gaudir d'un bon esmorzar i recuperar les forces, ens posem en marxa de nou seguint la pista en direcció nord. Anem recorrent el Solà de Sabruneta enlairats sobre la vall de la Riera de l'Om. El camí va descendint cap al fons de la vall. A mida que avancem, a mà dreta, veiem la Roca Llorenç, la punta occidental de la Serra de Vilarjoan que separa el Torrent de Vilarjoan de la Riera de l'Om. Més endavant arribem a un encreuament de pistes.

La primera pista que surt cap a la nostra dreta, segueix paral·lela la Riera de l'Om en direcció sud-oest; la pista de l'esquerra remunta el Torrent de la Moretona i va a parar al Pou de la Moretona. La caminada segueix de front, tot seguit travessa el Torrent de la Moretona i una mica més enllà la Riera de l'Om. Deixem la pista i comencem a enfilar-nos seguint un corriol, a mà esquerra, tenint a l'altra banda de la vall el Cingle del Vilardell. Al cap d'una bona estona anem a sortir a una pista provinent de la Riera de l'Om, que seguim cap a la dreta. El camí torna a ser ombrejat i ample, tot un plegat descobrim a la dreta del camí, una mica enlairada, la Balma de Vilarjoan.

LA BAUMA DE VILARJOAN

Aquesta bauma està formada per una cavitat no gaire profunda, situada en el vessant rocallós del nord de la Quintana de Vilarjoan, una mica per sobre del camí. Té una forma allargada horitzontalment i està protegida de les mirades exteriors per abundant vegetació. No hem trobat cap referència a un possible habitacle d'època prehistòrica, o com a refugi d'animals.

En aquest punt hi trobem el tercer control. Unes delicioses i fresques tallades de síndria ens esperen. No saps si és més fresca la cova o la fruita.



Després d'aquest breu parèntesis, retornem a la pista que seguíem i continuem amb el darrer tram de la caminada. Ara el camí planeja i ben aviat passem pel costat de la Font de Vilarjoan.

LA FONT DE VILARJOAN

Situada al costat mateix del camí, és una de les més antigues del terme. Una gruixuda capa de tosca, recoberta de molsa, deixa caure l'aigua en una cubeta de pedra treballada. Ens hi anàvem a acostar per provar la seva aigua, però un cartell amb una calavera ens dissuadeix de fer-ho.

L'Ajuntament de Moià va haver de penjar al maig el cartell de perill en aquesta font, ja que s'hi va detectar la presència d'un bacteri que pot provocar forts episodis de diarrea i colitis. Segons les analítiques encarregades a la Diputació de Barcelona, l'aigua de la font de Vilarjoan ha resultat ser extremadament tòxica. Presenta altíssims nivells d'amoni i nitrats i es detecta la presència, de forma massiva, del bacteri "Clostridium sp.". El regidor de Medi Ambient va concretar que aquesta situació podria ser conseqüència, "molt probablement, de la presència d'algun animal mort" i en descomposició "que estaria contaminant les seves aigües".
Notícia sencera a Regio7.cat 17/05/2012 i a Manresainfo.cat 18/05/2012

Deixem la font i seguim revoltant la Quintana de Vilarjoan, ara pel cantó de llevant i de cara al sud.

El camí és ombrejat per un bosc de pi roig. Més endavant sortim del bosc i anem a parar al Camí de Vilarjoan, davant mateix d'uns camps de conreu. Girem a l'esquerra i de seguida trobem unes alzines aïllades. Si ens girem d'esquena i mirem cap al sud-oest, descobrim la torre del mas Vilarjoan.

EL MAS VILARJOAN

És un gran casal de planta rectangular i carener perpendicular a la façana, amb tres plantes d'alçada. El mas manté, malgrat les reformes, una estructura setcentista molt clara. La part posterior va ser reformada amb la construcció d'un esvelt terrat i la d'una torre circular que servia de dipòsit d'aigua, ambdues obres estan datades del segle XIX.



A pocs metres del mas hi ha una alzina declarada arbre monumental. Té un tronc força esvelt i una alçada aproximada de mou metres. La tradició popular diu que antigament quan l'hereu o pubilla de la família naixia, una alzina era plantada a prop de la masia on anava a viure tota la vida. Després d'admirar aquesta bonica estampa, continuem la pista cap a llevant seguint camí sense gaires desnivells. Recorrem el Serrat del Bosc Codí fins arribar a un petit coll on es troben diferents camins. A la banda esquerra i una mica apartat de la pista principal, hi ha les restes de la Bassa Codina.

LA BASSA CODINA

Tant sols conserva els murs nord i oest de pedra seca. Per la vegetació vista en el seu interior, podria tractar-se d'una bassa per a macerar el cànem. Aquesta és una fibra vegetal de color groguenc, que procedeix de la tija de la planta del cànem i que tradicionalment s'ha utilitzat en la indústria tèxtil per a fabricar cordes, espardenyes i sacs. Per tal d'obtenir-la, després de la sega s'espolsa amb forques o amb rampins les garbes a fi que se'n desprenguin les fulles, es neteja el cànem i, per tal de depurar-lo, s'el bat amb la mà o amb un bastonet. El cànem, llavors, s'amara en un safareig o bassa: durant aquest amarament o maceració es desagreguen els lligaments que uneixen les fibres. Després s'asseca al sol i s'amuntega en una gran garbera prismàtica.

A continuació deixem el Camí de Vilarjoan, per agafar una pista que segueix a l'esquerra revoltant, pel nord, el Serrar Cirerer. Més endavant tornem a enllaçar amb el Camí de Vilarjoan.

Una mica després enllacem amb el Camí de Montbrú. Davant nostre s'ens mostra tota la vila de Moià. Comencem a trobar senyals del GR 177, la Ronda del Moianès, que venint per l'esquerra des de Moià, porta fins a Calders. Tombem cap a la dreta i seguim enmig dels camps. Arribem a una bifurcació. El camí de la dreta marxa cap el Club de Golf Montbrú-Moià i el Pla dels Pins. Aquest conté un bosc de pi pinyoner en que molts dels seus pins tenen el tronc d'un metre de diàmetre aproximadament i uns sis metres d'alçada.

La caminada segueix per l'esquerra al costat del Camp de Golf Montbu-Moià amb vistes extraordinàries sobre la vila de Moià. Finalment en un replà al costat del camí, trobem e quart avituallament.



Des d'aquest punt abastem la vila de Moià i més al nord, això sí, ajudats per la càmera, arribem a veure la capella de Sant Andreu del Castell de Clarà.



Tot seguit seguim un corriol que comença a baixar per la vessant oriental de la muntanya. És el Camí Vell de Montbrú. En arribar a l'alçada d'un camp, girem en direcció tramuntana tot seguint baixant pel costat d'unes feixes. Quant arribem a baix, enllacem amb un camí de carro que seguim cap al nord. Anem a parar al Polígon Industrial de Vila-rasa. Per enmig dels seus vials, enllacem i seguim el Camí de les Creus fins a trobar la carretera de Manresa a Moià. La creuem a l'alçada de la Plaça del Moianès i seguint el carrer de Santa Magdalena arribem al nucli antic de la vila. El carrer del Comerç i el de Sant Antoni ens deixen davant mateix de l'església de Santa Maria.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE MOIÀ

Situada en mig de la plaça major de la vila, és una església de creu llatina, amb el creuer coronat amb una gran cúpula i sense capelles laterals. Destaca la portalada que dóna accés a l'església de Santa Maria per una porta de fusta original. La façana principal (1677-1683) és d'estil Barroc i és el primer conjunt salomònic, que es coneix a Catalunya d'arquitectura, en pedra articulada en tres nivells. Actualment té als angles de les cantonades dues escultures modernes del Pere Coll (esquerra) i Francesc Xavier Ponce (dreta). Les imatges originals de les fornícules van ser destruïdes durant la guerra, les actuals imiten les antigues i representen a Sant Josep de Calassanç, Sant Pere de la Cadireta, Sant Ponç de Planella i la Verge Maria.



Al costat de migdia sobresurt el campanar de 52 metres d'alçada, de planta octogonal amb grans finestrals d'arc apuntat i amb la cornisa sostinguda per atlants. La torre arrenca inicialment amb planta quadrada per passar més amunt a ser octogonal. Totes les cares no mantenen les mateixes dimensions. Les quatre cares que donen als punts cardinals són el doble d'amples que les de les cantonades. La part superior és la més treballada. Destaquen els vuit gras finestrals amb arcs apuntats al pis de les campanes. La cornisa esta sostinguda per atlants. Sobresurten les seves gàrgoles que representen animals fantàstics.

LA CREU DE TERME DE LA CAPELLA DEL REMEI

Al cantó de migdia de l'església i en el carrer de Rafel Casanova es troba aquesta creu de terme. La creu reposa sobre un pedestal de pedra amb quatre esglaons. La base és quadrada i té les arestes bastant erosionades. El fust és octogonal i el capitell doble sense cap decoració. Antigament estava situada enfront de la capella del Remei, al sud de la població i al costat de l'actual cementiri. És una creu de terme en pedra, de tipologia gòtica i bastant reconstruïda. Presenta els braços rectes acabats amb expansions que recorden la flor de lis amb l'interior foradat formant quatre lòbuls. Una fronda vegetal ressegueix el seu perfil. Al centre de la cara oest hi ha la imatge de Crist crucificat, mentre que, al costat oposat, ocupa aquest lloc la Verge amb el Nen dempeus damunt un caparró alat.



En aquest punt hi ha instal·lada la taula de control on ens entreguen un record de la caminada.



Com és tradicional, una taula plena de pastes, magdalenes, sucs i begudes completa la jornada.

32ª CAMINADA POPULAR PEL MOIANÈS 2012