XXVª CAMINADA POPULAR D'ARTÉS 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,24 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 433 metres, baixant: 433 metres.
Altitud mínima: 300 metres, màxima: 461 metres.
Temps total: 4 hores i 1 minuts.

Ens trobem al Parc de Can Crusellas. La caminada segueix bona part del PR-C 135 o Sender d'Artés. L'itinerari és planer i transcorre entre terres de conreu en la major part del recorregut i gairebé tot dins del municipi, encara que trepitjarem també el terme de Calders.

EL PARC DE CAN CRUSELLAS

El parc de Can Crusellas consta de més de 5.000 metres quadrats de superfície, la major part de la qual és ocupada per vegetació. Té un total de quatre entrades repartides per tot l'espai i que connecten amb els tres carrers que envolten el parc (el Passeig Diagonal, el carrer del Jardí i el carrer de les Parres). Ens crida l'atenció, en un dels cantons, una estructura composta per tres turons de diferents alçades amb una zona de xiprers. Un dels tres turons és, en realitat, una zona de joc infantil molt original, amb entrades subterrànies, escales de cargol.... Segons la reforma de 1988, aquesta construcció s'anomenava "la Cova Soterrània". Actualment ha quedat anul·lada per una reixa de ferro, tant per la part superior com per les tres entrades. S'ha hagut de tapar el seu accés per tal d’evitar els actes vandàlics i els possibles perills per als nens. Aquesta Cova Soterrània és el turó o pujol de més alçada de tot el parc.



Després de realitzar les corresponents inscripcions, sortim del parc per la banda del Passeig Diagonal en direcció sud-oest. Tombem a la dreta fins a trobar el carrer d'Enric Guadayol. Girem a l'esquerra i de seguida a la dreta pel carrer de Barcelona. Ens dirigim a la zona esportiva d’Artés travessant-la fins al carrer Arquitecte Gaudí. El seguim a la dreta fins el carrer de Montserrat, on girem a l'esquerra. Al final del carrer, tombem a la dreta seguint el carrer de Salvador Espriu. Abans d'un revolt, deixem l'asfalt i agafem un corriol, a mà esquerra, que ens portarà a enllaçar amb el Camí de Can Vila. Envoltats de camps de conreu anem avançant.

Ens donem la volta per obtenir una imatge del poble d'Artés, destacant-ne el campanar de l'antiga església de santa Maria. Si mirem endavant, cap a migdia, comencem a veure la torre quadrada de la masia de Can Vila.

El camí baixa fins al Torrent del Mig, que creuem i ens enfilem per l'altre cantó. Arribem al peu d’una alzina gran i enllacem amb el Camí de Can Vila. Prenem aquest camí, que és força ample, cap a l'esquerra i comencem a trobar marques del sender PR-C 135. A la nostra dreta ens queda el Puig la Ponça, un turó recobert pel bosc. Més endavant arribem a una cruïlla. A la dreta el camí porta al polígon industrial de Santa Maria d’Artés; per l'esquerra una gran pedra retolada, ens indica el camí d'accés al la masia de Can Vila.

Continuem recte uns 150 metres més endavant, on trobem una nova cruïlla. La caminada continua per la dreta, però nosaltres girem a l'esquerra per poder obtenir unes quantes imatges de la masia de Can Vila. Durant tot aquest ultim tram hem estat trepitjant els afloraments dels materials rogencs que constitueixen la Formació Artés. Aquesta és una unitat estratigràfica definida el 1971 i de gran importància geològica internacional. La principal característica és el color vermellós del sòl.

CAN VILA

Can Vila és una masia típica catalana que data del segle XIV. Antigament també era coneguda amb el nom de Soler Pananell i, posteriorment, Mas Vila del Soler. Ens trobem davant d'una masia de planta irregular, orientada a migdia i que consta de planta baixa, pis i golfes.



L'edifici original era de planta basilical, però ha anat patint ampliacions, la ultima de les quals va tenir lloc al segle XIX amb la construcció de la capella, adossada a la façana nord, i la reforma total de la façana de migdia. En aquesta, hi ha la porta principal que dóna a un pati tancat. A l'esquerra hi ha una torre de planta quadrada rematada per merlets. A ponent i a tramuntana s'hi troben les façanes més antigues amb la pedra sense arrebossar. La capella adjunta és neogòtica i està dedicada a la Santa Fe. L'any 2001 tota la masia va ser restaurada per convertir-se en un restaurant. Disposa d'una gran terrassa, uns porxos i una granja d'animals. Anem a situar aquesta masia en mig de l'edat mitjana.
La terra es trobava en mans dels amos de les masies; els petits pagesos, que havien augmentat molt en el segle XVIII, tant sols podien tenir terres amb el contracte de rabassa morta. Aquests contractes que obligaven al pagament d'una part de la collita del raïm, eren el principal ingrés d'aquestes masies, però a la llarga també van ser l'origen de molts conflictes. El mas Vila es va formar després de la crisi del segle XIV per la unió del mas Soler, el mas Matacans Jussà i el mas Pujol Tristany. Es tractava d'unir diverses masies abandonades per formar un sol mas. S'ha de dir que la família Vila només tenia el domini útil de la terra, mentre que el domini directe estava en mans del bisbe de Vic, que era el senyor feudal d'Artés. Gràcies a totes aquestes circumstàncies, ens trobem davant d'una família de pagesos acomodats que van arribar al segle XVIII ben situats i amb un augment important del seu patrimoni.

Acabem de donar la volta al mas, i retornem a la cruïlla on havíem deixat la caminada. Girem a la dreta, i deixem el camí principal enfilant-nos per dins el bosc. Passem, a mà esquerra, un trencall que porta a un dipòsit ben visible. Anem seguint pel corriol que ens portarà als voltants del Serrat de Matacans. De tant en tant anem veien, a mà dreta, els edificis del polígon industrial d'Artés. Arribem a una bifurcació i enllacem amb una pista. Girem a l'esquerra. Després de travessar una zona boscosa anem a sortir a la part sud del Pla de Can Vila. El camí ara passa pel mig de camps de conreu i de vinyes. Arribem a una altra bifurcació i seguim a l'esquerra. Una mica més endavant, deixem el camí principal i seguim recte en direcció a la zona boscosa de la Serra de Can Vila, que ens queda a llevant. Enllacem amb una pista i la seguim per la dreta per sota la part obaga de la serra.

La vista sobre els camps de conreu, els ametllers ben florits i al fons les serres del Montcogul i Fucimanya, donen una aparença de postal a aquest paisatge. Al cap de poc tornem a deixar la pista, per seguir un camí, a mà dreta, que segueix arran d'un camp de conreu en direcció a ponent. Al final del camp seguim un corriol ben fressat, que baixa molt dret. Observem mentre baixem, el grup de plàtans immensos que exerceixen a la vegada, funcions de protecció i de defensa de la Font de les Tàpies.

LA FONT DE LES TÀPIES

La Font de les Tàpies és una font situada en el terme municipal de Calders i pertany al territori del poble rural de Viladecavalls de Calders. La font està situada en una fondalada de gran bellesa, oberta pel Torrent de les Tàpies. Quan aquest torrent té un bon cabal d'aigua, al costat de la font es pot contemplar un saltant d'aigua, força espectacular, d'uns 30 metres de desnivell que es precipita sobre un petit gorg. L'erosió causada pel torrent de les Tàpies a l'entorn d'un potent estrat de calcària coral·lina és qui ha donat lloc a l'espectacular salt.



Aquesta aigua procedeix d'una circulació càrstica entre els nivells de la Formació Tossa, que aquí es troben constituïdes per calcàries noduloses. Com a conseqüència de la surgència, s'han originat unes interessants formacions de travertí, de gran bellesa. Hi predomina la vegetació pròpia dels indrets humits i ombrívols on abunden les molses, les hepàtiques i les falgueres. L'aigua ha estat canalitzada cap a una bassa amb safaretjos, sembla ser que des de molt antic. Amb els anys s'hi han afegit altres construccions de pedra. Es formen també diversos embassaments, amb un relleix que servia perquè els ramats d'ovelles hi abeuressin. La zona conserva una important vegetació típica de ribera, entre la qual hi destaca un pollancre de 40 metres d'alçada i diversos plataners.

La Font de les Tàpies és interessant pels factors geològics que n'han determinat l'aspecte actual. A la part baixa de la fondalada hi han margues blaves, i al seu damunt una gruixuda capa de roques calcàries. Les margues blaves, són una roca tova, que s'erosiona fàcilment i és impermeable, o sigui que l'aigua no hi pot penetrar. S'assembla força al que a Artés anomenen "tapàs", però en lloc de rogenc és de color blau-gris. La roca calcària o pedra de calç, és compacta i resistent, però com que és una mica soluble i té fractures, l'aigua pot circular pel seu interior i per dissolució pot formar-hi coves. Els terrenys calcaris són secs en superfície, però tenen aigües subterrànies. El rierol que passa per aquest indret és el Torrent de les Tàpies. És força llarg, ja que la seva conca comença a la Guàrdia i desemboca a la Gavarresa. Fins a les Tàpies té tot el seu recorregut damunt de roca calcària, de manera que, malgrat que recull aigua de diverses fonts, bona part del seu curs sol estar sec a causa de les pèrdues degudes a les característiques del terreny. En èpoques plujoses, en canvi, un cabal considerable pot arribar a les Tàpies i es pot contemplar la vistosa cascada d'uns 30 metres d'alçada.

A la Font de les Tàpies el torrent deixa la roca calcària i entra en terrenys més tous. Lentament l'aigua s'ha endut els materials menys resistents, les margues, excavant la clotada i descalçant la roca calcària, sota la que s'han format balmes. La balma del safareig és tan pronunciada que es va apuntalar el sostre amb un gruixut pilar de pedra per evitar el seu esfondrament. Les infiltracions d'aigua de pluja i les pèrdues del torrent s'obren camí per l'interior de la roca calcària fins que arriben a les margues blaves que hi han a sota. Com que l'aigua no pot travessar aquesta roca impermeable, no pot baixar més i acaba sortint a l'exterior, just pel lloc de contacte entre les dues roques.

La font més important i permanent és la que hi ha a certa alçada sota el saltant, la seva aigua està canalitzada cap a l'antic safareig i a una caseta on hi ha un enginyós sistema de bombeig que puja l'aigua a la casa de Les Tàpies. L'aigua porta molta calç dissolta procedent de la roca que travessa. Part d'aquesta calç es diposita en forma de carbonat de calci als llocs on regalima o esquitxa, que solen estar coberts de molsa. Les molses velles es van incrustant de calç formant una roca porosa, la pedra tosca. Un origen semblant tenen les formacions del damunt del safareig.



A continuació, i després de travessar el Torrent de les Tàpies, ens enfilem per l'altre costat, seguint el camí en més bon estat que el de baixada. Més endavant la pujada es suavitza i arribem a una esplanada on unes alzines formen un petit espai d'ombra, a sota seu trobem el primer avituallament.

A continuació deixem el camí que marxa cap a llevant i continuem de front. Davant nostre veiem la masia de Les Tàpies, molt característica per la seva torre, que ens queda a l'esquerra del camí envoltada per camps de conreu. Continuem doncs en direcció al mas de Les Tàpies.

EL MAS DE LES TÀPIES

El mas de Les Tàpies és una masia del terme de Calders a la comarca del Moianès. Pertany a la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls. L'edifici primitiu no era al lloc actual sinó molt a la vora. La família Tàpies es troba documentada ja el 1290. El mas va tenir una gran expansió durant els segles XVIII i XIX. Molt a prop seu hi havia l'encreuament de dos camins rals: el de Barcelona i el de Vic. Per aquest motiu el mas s'havia dedicat molt de temps a fer d'hostal. Es diu que també hi feien estada els ramats que baixaven de la muntanya.



És una masia de grans dimensions formada per la casa de l'amo, amb un cos adossat més baix (que és la casa dels masovers), una pallissa, un cobert fet de tàpia i una capella. La casa de l'amo és una estructura molt gran i llarga, de planta baixa, un pis i golfes. El seu origen és medieval però amb diverses fases d'ampliació, sobretot als segles XVIII i XIX. Té diverses finestres distribuïdes irregularment i, a les façanes sud i oest, podem veure unes grans galeries i una interessant porxada, construïdes possiblement quan es van dur a terme les ampliacions que demanava el seu ús com a hostal.



Ens diuen que al seu interior es conserva l'habitació del bisbe, l'alcova on s'hostatjava quan visitava la parròquia. Destaca l'esvelta torre quadrada que s'aixeca en un extrem de la casa. És el campanar de la capella de la Immaculada, amb la qual es comunica mitjançant una galeria feta de maó amb dues arcades.

LA CAPELLA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LES TÀPIES

Aquesta capella de la Immaculada Concepció de les Tàpies, es troba adossada al mas de Les Tàpies des de l'any 1880 en que va ser construïda. El campanar, de planta quadrada, es va construir l'any 1881 i connecta amb la capella a través d'una galeria porxada de maó amb dos arcs.
Continuem endavant pel camí principal, tot passant pel costat de la pallissa. A l'obaga que hi ha al nord de la masia, el bosc està format per pins, roures, alzines, boixos, etc. que també és d'una gran bellesa. A migdia els camps conreats s'estenen pels Plans de les Tàpies.

Més endavant, al costat esquerra del camí, descobrim una làpida recordatòria de la mort del jesuïta Manuel Peypoch Sala. Nascut el 2 de desembre de 1870 a Santa maria de L'Estany, i que va ser assassinat el 29 de juliol de 1936 a Manresa, víctima de la repressió a la rereguarda republicana.



                  AQUÍ

P. EMMANUEL PEYPOCH SALA. S.I.

       HA ESTAT ASSASSINAT

          PELS MARXISTES

       29 DE JULIOL DE 1936

Continuem pel camí fins a trobar una bifurcació. Seguim pel camí de l'esquerra per dins un bosc molt esclarissat. Cap a migdia anem veient la zona residencial de l'Oller. Més endavant deixem a l'esquerra un dipòsit d'aigua. De seguida arribem a una pista més ampla a tocar d'una nau molt allargassada. Acabem de baixar i arribem, finalment a la zona residencial de L'Oller. Ens trobem amb una cruïlla de camins amb un indicador del Camí de Les Tàpies.

El camí de la dreta porta a uns granges properes; el del front va a sortir a la N-141, la carretera de Manresa a Vic per Moià; i el de l'esquerra és pel que continuem. Passem pel costat del mas de L'Oller, que és qui ha donat nom a tota aquesta zona residencial. La zona de l'Oller, està situada en el terme municipal de Calders i molt propera a la Colònia Jorba. Anem avançant entre camps de conreu i bosc, sempre en direcció a llevant. El recorregut va pujant molt suaument. Deixem un trencall a la dreta. Al cantó esquerra, al final d'un camp, i gràcies al zoom ens apropem a una bonica barraca de vinya. Més enllà, i a l'altra costat dels Plans de Les Tàpies, veiem el mas de Les Tàpies amb el seu imponent campanar.



La barraca sembla molt ben conservada, es de tipologia rectangular i es troba enganxada a un marge. Una mica més endavant arriben al Torrent de l'Oller. Aquí el camí principal marxa cap a l'esquerra en direcció al mas de Les Tàpies. Nosaltres continuem de front. Més endavant arribem a una nova cruïlla. La pista que ens travessa és el Camí de Les Tàpies provinent de la carretera. Continuem endavant sempre pel camí principal i sense deixar la direcció de llevant. Sortim del bosc i arribem a una zona oberta. Deixem el camí principal i ens enfilem a la nostra esquerra, pel costat d’un antic forn de teules, fins al mas Canadell.

EL CANADELL

El Canadell és una masia pairal del segle XVII, totalment restaurada i envoltada de conreus i boscos. Està documentada a partir del segle XIV. La construcció primitiva era feta amb coberta d'una sola vessant i amb l'entrada a ponent. A partir del final del segle XVII, va tenir una expansió que la va portar a adquirir diversos masos de l'entorn: el Vintró, el Rubió i el Blanquer. A principis del segle XVIII s'hi feren
importants modificacions. Engloba un conjunt de masies que conformen una estructura complexa i de grans dimensions. Hi ha la casa gran de l’amo, la casa del masover, la pallissa i altres dependències menors distribuïdes a l’entorn d’una esplanada central o era.

La casa de l’amo consta d’un cos principal de planta baixa, primera planta i segona planta, i un altre cos adossat formant angle recte, tots dos amb vistoses galeries. La coberta és de teula àrab, de dos aiguavessos disposats a diferent alçada. La façana principal està orientada al sud-est, amb una porta adovellada i diverses finestres, entre les quals destaquen tres balcons amb barana de ferro. Aquesta mateixa façana té annexat un edifici de construcció molt recent, amb la coberta disposada a diferent nivell, i amb una galeria amb quatre arcades de pedra.

Després de travessar el pati interior, sortim per l'antre cantó i seguim el passeig arbrat que ens porta fins a l'antiga bassa de reg.

Escampats pel seu voltant enjardinat, podem veure diversos elements i eines de treball del camp, molt ben restaurades. La masia ofereix el servei de restaurant rural, que funciona principalment els caps de setmana i festius. També tenen arrendades una part de les seves instal·lacions, a un grup de monitors que porten una aula d'entorn rural, una granja-escola, dedicada a la pedagogia de l'entorn.



La bassa està molt ben conservada i servia per regar els horts de l’entorn. Davant d'ella els amics d'Artés ens han preparat l'esmorzar.



Deixem la bassa a la nostra dreta i seguim el camí que porta a la carretera. De seguida veiem a mà esquerra, un indicador del corriol que porta a l’ermita de Sant Salvador del Canadell, del segle XII. El seguim tot enfilant-nos una mica per dins del bosc. Al cap de molt poca estona arribem a l'ermita.

L'ERMITA DE SANT SALVADOR DEL CANADELL

Situada a la demarcació parroquial de Sant Pere de Viladecavalls i dins els terrenys del mas Canadell, l'ermita de Sant Salvador del Canadell és una petita capella d'època incerta, de tradició gòtica, però d'origen romànic. Està documentada des del 1206, i al segle XIV apareix com a parroquial, tot i que la resta de documentació existent la situa de sufragània de Sant Pere de Viladecavalls.



La seva planta és rectangular i consta d'una sola nau acabada amb un absis orientat a llevant; la seva coberta és de volta de canó. Les parets estan fetes de filades de carreus més o menys quadrats. Té dos finestrells poc vistents i, a la façana principal, un portal adovellat, amb una senzilla motlluració que té dos carreus a la base de factura gòtica. L'espadanya situada damunt la façana de ponent, està parcialment conservada. Adossats a la banda de migdia, es conserven els fonaments d'una construcció romànica anterior (mur, enllosat i absis). La capella que actualment es conserva sencera és d'obra gòtica de tradició romànica.

A continuació agafem el camí que surt per la banda nord de l'ermita. Posteriorment es transforma en un corriol que va paral·lel i per sota el Camí de Les Quingles. A la nostra dreta veiem la carretera N-141 que va de Manresa a Vic. Al cap d'una estona veiem a la dreta una bonica barraca de vinya de tipus circular.

Aquesta construcció està situada més enllà del quilòmetre 12 del tram entre Manresa i Calders, al marge esquerre i al mig d'un camp. És molt visible i crida molt l'atenció. Observem que es tracta d'una barraca de planta circular. Tant la seva forma com la qualitat del treball i la seva situació en mig del camp, li donen una imatge molt esvelta i típica dels nostres camps. El parament dels murs està format per pedres irregulars de mida petita. S'han utilitzat pedres més petites com a falca.

El corriol, en aquest tram, passa molt a prop dels camps del Pla de Les Quingles. Ens hi enfilem per mirar de fotografiar, encara que sigui de lluny, la masia de Les Quingles.

LES QUINGLES

Les Quingles es una masia documentada a partir del segle XVI. Originàriament era una masia de petites dimensions, que va ser ampliada i reformada a la dècada de 1950. La remodelació a què va ser sotmesa va imitat l’estructura d'una masia tradicional, eliminant bona part dels elements originals. Actualment té forma de planta basilical, amb diversos cossos adossats.

Retornem al corriol i seguim avançant cap a llevant, ara baixant una mica. Més endavant enllacem amb el Camí de Les Quingles que va fins a la carretera. El seguim breument cap a la dreta, fins a retrobar a l'altre cantó el corriol que seguíem. L'agafem i ens anem enfilant de nou, per dins el bosc, fins a enllaçar amb el Camí de Mont-ros que prové de la carretera. Girem a l'esquerra en direcció al nord. Ben aviat arribem a una cruïlla, seguim per la dreta cap el proper mas de Mont-ros.

EL MAS MONT-ROS

El mas Mont-ros és una masia del terme de Calders, situada a 439 metres d'altitud. Pertany a la parròquia de Sant Vicenç de Calders. Es tracta d'una antiga masia de dimensions modestes que consta d’un edifici principal i una construcció independent amb una tina. Actualment veiem que es troba en procés de rehabilitació. La masia original, de planta rectangular, és una obra dels segles XVII i XVIII, tot i que queda amagada per les diverses ampliacions i volums adossats del seu entorn. Consta de planta baixa i pis.



Les cobertes dels edificis són inclinades, de teula ceràmica d’estil àrab. La casa original té una coberta de dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, i està orientada a migdia. En aquesta façana hi ha un portal adovellat i varies finestres amb llinda i brancals de pedra treballada. La masia o edifici principal té els murs de càrrega arrebossats.

Revoltem la casa i anem continuant sempre pel camí principal, mantenint-nos en la cota dels 435-440 m.a. Avancem de nou envoltats per camps de conreu i algunes clapes de bosc esclarissat. Més endavant el camí comença a davallar. Veiem a mà dreta una barraca de vinya al costat d'un dipòsit d'aigua.



Arribem a una cruïlla, seguim per l'esquerra, deixant al mateix cantó una gran bassa de purins. Creuem el Torrent de les Tàpies i pugem una mica per enllaçar amb la pista que provenint de la Urbanització Vista Pirineu porta a la masia de Torrecabota.

TORRECABOTA

Torrecabota és una masia que forma part tant del terme municipal de Calders com del d'Artés. Així la casa i part de la finca pertanyen a Calders. La masia es troba documentada ja al segle XV, i està situada al cap d'una carena gaudint d'unes vistes molt bones sobre el Bages i Montserrat. L'entorn és de boscos i camps de conreu amb cereals, vinyes i oliveres. Actualment es dedica al turisme rural.



Es tracta d'una masia de dimensions considerables, formada per un cos residencial, diversos coberts i una capella. El cos principal és de planta rectangular i està envoltat per diverses edificacions annexes. La masia, consta de planta baixa, primera planta i golfes. La seva capella, data del 1687 i és de planta rectangular. Destaca un absis semicircular a llevant i està dedicada a la Mare de Déu de Fàtima. Es troba dins del terme municipal d'Artés.

Deixem el camí principal que continua fins a la masia, i seguim recte per un camí que passa, a un nivell més baix, per la banda de migdia de la masia. Aquest tram correspon a l'antic Camí Ral de Manresa a Vic.

EL CAMÍ RAL DE MANRESA A VIC

El plafó informatiu ens diu: "Segles enrere, el Camí Ral era la ruta terrestre per excel·lència, la que comunicava les ciutats principals, per on circulaven els viatgers i, per tant, per on la població rebia la informació del que havia passat a la població veïna, o a la capital, o més enllà. Els camins reials simbolitzen l'afany ancestral de saber més enllà del propi poble, l'afany de conèixer altres territoris i de comprendre què hi passava. Aquest afany i la singularitat del camí ral és el que ha donat, al llarg dels segles, la raó de ser del poble de Calders i n’ha originat el seu creixement, la seva fisonomia i la seva distribució urbana actual. Del Pont de Cabrianes a Calders: El camí ral travessava el riu a gual i pujava seguint la carena fins a la casa de Les Tàpies. Des de Les Tàpies es pot seguir perfectament el camí passant pel Forn de la Calç i per sota la casa de Torrecabota fins a trobar el camí ral de Calders a Artés i el camí de Viladecavalls..."

Arribem a una pista més ampla, on hi ha el pal i el plafó informatius sobre el Camí Ral. Davant nostre, una mica ensotada, veiem una nova barraca de vinya.



Aquesta barraca, com totes les que hem anat veiem, també està molt ben conservada. És de planta circular, amb la porta de llinda plana i el sostre cobert de pedruscall i vegetació. A la part posterior, encarada a llevant, hi observem una finestra senzilla.

Retornem al camí ample que seguirem cap al nord. Veiem a mà esquerra les vinyes de Torrecabota. En tota aquesta petita vall, plena de torrents, anirem veient petits espais boscosos amb alzinars de carrasca i alguns roures entre els camps de cereals. Al cap de poc deixem la pista, que continua cap a la carretera d'Artés a Calders, i agafem un camí que surt a l'esquerra i que, tot davallant, ens portarà de retorn a Artés.

Un conreu molt important al Bages, i per tant a Artés, ha estat la vinya. La vinya es plantava a la plana, però també en terrenys amb pendent. Per tal que la terra no s’erosionés amb l’aigua, els pagesos construïen uns marges. Esglaonaven el terreny de manera que les arrels de les vinyes no perillessin i ells poguessin treballar millor. És una bona forma per a aprofitar més terreny. A part dels marges, podem trobar altres records d’aquelles vinyes: les parets seques, les tines, les barraques de vinya... Totes aquestes barraques que hem anat trobant són un testimoni d'aquesta feina. La majoria de vinyes van desaparèixer amb l'arribada de la fil·loxera, però com hem vist encara podem trobar zones dedicades al conreu de la vinya. A mida que ens acostem al poble, s'incrementen els camps de cultius.

Aquest tram del recorregut ens permet contemplar una bonica vista d'Artés. Anem caminant per un espai ple de camps amb feixes i parets de pedra seca. Els ametllers florits, les oliveres i altres arbres fruiters, tots barrejats amb alguna vinya i també amb alguna zona boscosa, l'hi transmeten un encant especial que difícilment es pot captar amb la càmera fotogràfica.



Els ametllers van ser un dels conreus utilitzats per substituir la vinya. L’ametller és un arbre de secà que resisteix prou bé el fred de l’hivern i les fortes sequeres de l’estiu i que no necessita massa cura. Es podia plantar als marges del grans conreus de cereals i tampoc necessitava un terreny massa pla. El curiós d’aquest conreu és que per aconseguir arbres resistents, cal fer un empelt. És a dir, primer es planta un plançó d’ametller amarg, i després s’hi fa un tall al petit tronc i se li empelta (o encaixa) una branqueta d’un ametller de bona qualitat. Les flors dels ametllers guarneixen els arbres abans que apareguin les primeres fulles. Són l’indicador que arriba la primavera. Les flors de l’ametller són de les primeres que apareixen. Just abans de començar la primavera.

Estem finalitzant el recorregut i abans de fer-ho, fotografio el poble amb el campanar de l'antiga església de Santa Maria, al seu darrere s'aixeca amb quasi 598 metres el Montcogul. Santa Maria d'Artés va ser l'antiga església parroquial del municipi. Mig destruïda a principis del segle XX, era d'origen romànic, del qual només ens ha quedat l'absis. Conserva part de la nau gòtica i el campanar.



El Camí dels Calls està ple d'exemples de l'us de la pedra seca. La paret seca és un tipus de construcció molt estesa al nostre país. De fet és un sistema molt i molt antic. Es tracta d’amuntegar pedres fent que s’encaixin les unes amb les altres perquè s'aguantin sense necessitat de utilitzar cap mena de ciment. Els petits espais que queden entre les pedres s'omplen amb terra.

A continuació arribem a les primeres cases d'Artés. Girem a l'esquerra i anem a buscar el carrer de Joan Miró. Tombem a la dreta fins al carrer de les Parres. Ara tant sols ens queda finalitzar de nou al Parc de Can Crusellas.



Aquí ens espera una cervesa ben fresca i un record de la caminada. Ens expliquen que un grup de joves vol tornar a revifar el centre excursionista. De il·lusió no els en falta, un exemple ha estat la bonica caminada d'avui. Des d'aquí els hi desitgem molta força d'ara en endavant.

25ª CAMINADA POPULAR D'ARTÉS