VIIª CAMINADA TRENTAPASSES A VILALBA SASSERRA

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,59 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 804 metres, baixant: 795 metres.
Altitud mínima: 201 metres, màxima: 683 metres.

Entrem al Centre Cívic de Vilalba Sasserra per recollir les inscripcions de la caminada.



Vilalba Sasserra s'anomena popularment Trentapasses, perquè es va formar al lloc del Coll de Trentapasses, que separa les conques del Besòs i de la Tordera, i on neix la riera de Trentapasses. Iniciem la caminada a la Plaça de l'Ajuntament, situada uns metres més avall del Centre Cívic, seguint el carrer Montseny. En aquest punt destaca l'església de Santa Maria, traslladada des de l'antiga parròquia de la muntanya, primer en un edifici provisional i el 1927 a l'actual església, neoromànica, construïda per l'arquitecte Josep Maria Pericas. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, amb un absis semicircular i precedida per un porxo amb arcs de mig punt sobre columnes.

Presidint la plaça hi ha l'escultura d'una guineu, representació de l'antic nom que va tenir el poble fins al segle XV, Vulpelleres, que deriva del llatí "vulpes" que significa guineu, es a dir que podríem traduir el nom antic com a terra de guineus.

Iniciem la caminada cap al carrer de la Creu, a l'inici del qual hi ha una Creu de Terme, gòtica del segle XVI. A continuació travessem l'autopista AP-7 per sobre un pont, i anem directes de cara a la propera masia de Can Gol, datada del segle XIV. Revoltem la masia seguint la pista principal. Comencem a pujar suaument envoltats de bosc i camps de conreu. Després de la pujada arribem a un pla on hi ha l'única vinya que queda del terme, encara amb els últims pàmpols esgrogueïts.

La caminada continua ascendint pel vessant muntanyós de Trentapasses. Conforme anem pujant val la pena mirar enrere per gaudir de les vistes.



Se'ns desplega davant nostre la serralada litoral i prelitoral. Veiem Sant Llorenç del Munt, el Puig de la Creu, el Pic del Vent, els Cingles de Gallifa, el Puiggraciós, els Cingles de Bertí, el Montseny.... A continuació fem un tram en el que la caminada planeja per entremig de boscos exuberants d'alzines i alzines sureres. A baix a la dreta, a la fondalada, hi ha Can Rafel, una altre de les grans masies del terme. Travessem el Sot del Cubell i de nou comencem a enfilar-nos. Al cap de poc arribem a una bifurcació. Seguim per la dreta i de seguida deixem les runes d'un edifici modern a l'esquerra. A sota, a la dreta, s'intueix la masia de Can Font i el meandre del Mogent. La pista continua fent pujades i baixades. Arribem a una esplanada on hi ha un gran dipòsit a l'esquerra, aleshores creuem el Torrent de Ca l'Illa un parell de vegades. Deixem un trencall a l'esquerra i de seguida, després d'una baixada, arribem a una zona de camps de conreu de la propera masia de Can Freginals. En aquest punt, a la vora del Mogent, enllacem amb la pista que ressegueix el riu i on ens espera el primer avituallament.



Reemprenem la caminada direcció sud. Al cap de poc passem per la intersecció de tres termes: Vilalba Sasserra, Llinars del Vallès i Dosrius. Sense parar de pujar, la fesomia del bosc canvia i es converteix en una pineda. Canviem de terme i entrem al de Dosrius, es a dir passem del Vallès Oriental al Maresme. Arribem a una bifurcació de camins, aquí es troba la separació de les caminades. Aleshores deixem la pista i seguim un corriol que marxa de front endinsant-se al bosc. Anem avançant paral·lels al Torrent de Ca l'Arenes. Després de travessar el Torrent del Corredor comencem a enfilar-nos per la Muntanya de l'Illa. Al final de la pujada sortim a una petita esplanada on hi ha el dolmen de Ca L'Arenes.

DOLMEN DE CA L'ARENES

Es tracta d'un dolmen, del tipus de petita galeria catalana, que conserva la cambra, amb enllosat i una coberta gairebé completa; així com també part del passadís d'accés, la llosa que tancava l'entrada i el túmul lateral encerclat per un petit cromlec, que originàriament tenia la funció de contenir les terres del túmul i estava format per lloses i blocs de pedra. S'atribueix a aquest tipus de sepulcre una antiguitat de 5000 anys. El dolmen va ser descobert per Joan Manel Riera l’any 1997 i es va excavar durant els anys 2006 i 2007.

Aquí hi trobem el segon avituallament de la caminada. Aprofitem la parada per mirar-lo i remirar-lo, tant per dins com per fora. La caminada continua pujant. Quant portem uns sis quilòmetres de recorregut, trobem un pal senyalitzador del sender local SL-C 80.

La caminada, a continuació va decantant-se cap a les Roques del Nyàcara. Entrem en la vall del Sot de Ca l'Arenes enllaçant amb una pista que prové d'aquesta masia. La seguim cap a l'esquerra en una pujada constant d'uns 150 metres de desnivell. Les alzines d'aquest sector del bosc són grosses, nascudes de llavor i d'una gran qualitat. L'ambient ombrívol i fresc del sotabosc condiciona una vegetació ben adaptada i prou esclarissada: el marfull, el galzeran, l'heura i l'arç blanc en són alguns exponents. Aquest bosc dóna testimoni de no haver estat tallat en molt de temps. Més endavant, arribem a la capçalera del sot del Fangar. L'ambient més frescal i humit es reflecteix clarament en la vegetació. Molses, falgueres, roures i altres arbres caducifolis, com el cirerer i el trèmol, sovintegen enmig de les alzines en aquesta raconada ombrívola. Diverses plantes enfiladisses utilitzen els arbres com a suport per cercar la llum del sol i donen al bosc un aspecte selvàtic i feréstec. Després de passar sota la línia d'alta tensió, que transporta 110 kw de Sant Celoni a Mataró, agafem un corriol a la nostra dreta que passa arran de les Roques del Pare Jaume, una antiga pedrera.

LES ROQUES DEL PARE JAUME

Ens trobem en una antiga explotació artesanal de granit i sauló. En aquesta encara podem veure, en algunes roques, el sistema de forats que feien servir per separar la pedra. Les muntanyes del Corredor s'alcen damunt un gran bloc granític. El granit és una roca aparentment dura i resistent que, en ambients humits i amb temperatures benignes, es descompon i esdevé el material tou de textura sorrenca que es coneix com a sauló. Els camins que hem trepitjat en aquesta caminada eren tots de sauló.



En alguns indrets, com en aquest on ens trobem, l'erosió de l'aigua s'ha endut el sauló i ha deixat al descobert la roca mare, que apareix en forma de grans boles o blocs arrodonits. En els llocs en que les masses rocoses eren prou importants, van sorgir pedreres on s'explotava el granit per fer llambordes i altres peces per a la construcció. Encara es poden veure els talls a les roques.

A continuació, tot resseguint l'altiplà boscós del Corredor, passem pel punt més alt de la caminada a 642 m.a. i uns metres més endavant arribem a la gran esplanada del Santuari del Corredor.

EL SANTUARI DEL CORREDOR

El Santuari del Corredor es troba situat molt aprop del cim de la Serra del Corredor de 634 metres, dins del Parc Natural del Montnegre-Corredor, en el terme municipal de Dosrius. És d'estil gòtic tardà, i fou bastit a finals del segle XVI damunt d'un temple anterior. Està documentat des del 1544. Dins el recinte tancat del santuari, hi ha la masoveria i el centre d'informació del Parc. L'edifici, propietat del Bisbat de Girona, va ser rehabilitat per la Diputació de Barcelona l'any 1995.



La primera ermita va ser construida cap al 1530 pel pagès Salvi Arenes de la parròquia de Sant Andreu del Far, per aixoplugar una imatge de la Mare de Déu del Socors feta en terracota per ell mateix. La imatge original va ser substituïda el 1815 per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del mateix santuari. El 1920 va ser traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on va desapareixa durant un saqueig el juliol de 1936.



La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista d'estil plateresc realitzat per Antoni Toreno II el 1589 i la reixa de ferro forjat del 1595 que separa el presbiteri.



El campanar del Corredor es troba situat a la banda sud de l'església, al costat dret de l'altar. Al seu dessota, hi ha una capella coberta amb volta de creueria. La torre, de planta quadrada, està composta de tres cossos realitzats tots ells amb pedra de fil granítica; el de baix és totalment llis, el cos central presenta dos finestrals apuntats en el mur nord i un als tres laterals restants. La part més alta, seguint la mateixa tècnica de construcció del cos anterior, està decorada amb quatre gàrgoles als cantons amb forma de tub, que pel color de la pedra granítica i la factura semblen posteriors, possiblement fruit d'una restauració. L'acabament de la torre es troba ornamentada amb quatre merlets per cara. La planta té 5,70 metres per costat i l'alçada total del campanar és de 15,20 metres. L'accés al campanar es realitza per una escala interior de la torre. Els finestrals són simples arcs adovellats sense cap tipus de decoració.



Sempre ha estat un santuari molt apreciat pels habitants de la rodalia, tant es així que durant l'any s`hi celebren diversos aplecs molt concorreguts. Des d'aquesta plana tenim unes panoràmiques força extenses: cap al nord-est, el Montnegre; cap a l'oest tenim la visió que més extensa: Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Céllecs i, en dies clars, Collserola. Per aquí també hi passa el GR 92, el Sender del Mediterrani.



Hem pogut observar detingudament els materials granítics utilitzats en el campanar. Uns materials en que fàcilment es podia identificar la seva composició: el contrast entre el color fosc de la mica i els colors clars del feldspat i del quars. A continuació ens acostem a un extrem de la plana de davant el santuari, sota un bosquet de pins, per veure el fenomen geològic de les boles de granit. Les roques que veiem són totalment granítiques. Estan formades per grossos blocs de pedra de forma esfèrica o ovoïdal: són les anomenades boles de granit, enormes fragments de roca que han resistit la meteorització i que resten a la superfície quan els agents erosius han arrossegat el material més tou que els envoltava. Aquest paisatge rep el nom de "caos de boles".

Deixem la zona i tot creuant la planúria, ens dirigim cap el nord. En un extrem on torna a començar el bosc, trobem el tercer avituallament. Malauradament, per falta de previsió, no ens poden oferir res. Continuem la caminada seguint la pista que es dirigeix cap a la Carena de l'Illa. Més endavant tornem a creuar la línia d'alta tensió de Sant Celoni a Mataró. Aprofitem l'espai obert pel tallafocs per obtenir imatges del Vallès amb el Montseny de fons. La pista va descendint fent ziga zagues i creuant varies vegades sota la línia d'alta tensió.

Una mica més endavant, i amb l'ajuda del teleobjectiu, obtenim una bonica imatge del Montseny amb els seus cims més emblemàtics: el Turó de l'Home i les Agudes.

Hem anat resseguint tota la carena en direcció ponent. Tot seguit travessem una pineda de pi pinyer. El pi pinyer és un dels arbres més abundants d'aquestes muntanyes. El distingim dels altres pins per la forma de la capçada, arrodonida i en forma de copa.



Les pinedes de pi pinyer, molt esteses al Corredor, són una etapa transitòria en l'evolució d'un paisatge. Les vinyes, les pastures i els camps, en ser abandonats, van ser colonitzats pels pins, donant lloc a aquestes pinedes tant típiques de la zona litoral. Anem gaudint d'aquesta pineda mentre davallem cada vegada més cap al fons de la vall. Arribem al Torrent de Ca l'Illa, que travessem per sobre unes pedres, i a l'altra banda es espera el quart avituallament.



Hem arribat a la cota dels 345 metres d'altitud. Reemprenem la caminada deixant a mà dreta la masia de Ca l'Illa. Anem avançant i a mida que ens acostem a zones més humanitzades, el paisatge va canviant a un bosc on el que predomina son les sureres.

Els trets bàsics que diferencien l'alzina surera de l'alzina comuna són el suro de l'escorça i una capçada menys densa, ja que els aglans i les fulles són pràcticament indistingibles. Les suredes són gairebé sempre boscos mixtos, barrejats amb l'alzina comuna.

Una mica més endavant passem a prop de la parròquia Vella de Vilalba que treu el cap sobre els pins. La parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra era anomenada antigament de Vulpilieres. L'antiga església parroquial es troba situada a 335 metres d'altitud, a la zona muntanyosa. Al cap de molt poc arribem a la pista de Can Gol per on hem pujat al matí. Quan arribem a la zona de les vinyes, ens desviem a l'esquerra rodejant-les per la banda nord. Des d'aquí davallem enmig del bosc fins arribar a un tallafocs. Seguim a la dreta, travessant el Bosc de Can Pau Rector, fins arribar a Can Gol, on seguint el mateix camí que al matí retornem al punt de sortida.

CAMINADA POPULAR DE VILALBA SASSERRA 2011