XXIIIª CAMINADA POPULAR DE L'AMETLLA DE MEROLA 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 16,28 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 719 metres, baixant: 686 metres.
Altitud mínima: 306 metres, màxima: 561 metres.

Ens trobem a la Plaça del Teatre de la colònia de l'Ametlla de Merola. Sortim pel cantó dels horts de l'Ametlla en direcció al nord. De seguida caminem paral·lels al canal de la colònia que ens acompanya per l'esquerra.

EL CANAL DE L'AMETLLA DE MEROLA

El canal era una de les infraestructures més importants d'una colònia industrial. L'aigua que era aturada per la resclosa, era conduïda posteriorment a través del canal cap a la fàbrica, d'aquesta manera s'aprofitava el desnivell i el pes de l'aigua, per fer girar la turbina i obtenir primer energia mecànica i després energia elèctrica. Els canals servien també, al llarg del seu recorregut, per a regar els horts de la colònia, i en els casos que no hi hagés safareig també servia per a fer la bugada.



A les colònies existia la necessitat de controlar les entrades i sortides dels obrers. Això s'aconseguia amb l'anomenada muralla. La muralla era una paret que separava l'interior de l'exterior de la Colònia industrial i implicava la creació de la figura del sereno que era qui trametia les anades i vingudes, fora d'hores, al director o a l'amo de la colònia. Algunes vegades l'estructura urbana de la Colònia era tant tancada que només calia construir un portal, és el cas l'Ametlla de Merola on el canal que la voreja feia de muralla d'aigua i només calia un únic portal.

Anem avançant per un camí guarnit de plataners, deixem a la dreta la Palanca de l'Ametlla. Una mica més endavant trobem la Resclosa de l'Ametlla i l'inici del canal, amb la seva gran maquinària. El camí es converteix en un sender que ressegueix uns camps. Posteriorment recupera la seva condició de pista i va a buscar el pas per sota la C-16, l'Eix del Llobregat, allunyant-se del riu. Una vegada a l'altre banda, la pista es decanta cap a ponent i travessa un dels vials d'accés a l'autovia. A continuació girem a l'esquerra per un sender que puja suaument, seguint paral·lel un torrent. Veiem la casa de Cal Nissó que queda a l'altra banda del torrent a mà esquerra. Ens endinsem en un bosc per anar a trobar la font de Can Nissó.

LA FONT DE CAL NISSÓ

Situada molt a prop del torrent, aquesta és la primera font que veiem nosaltres. La proposta de la caminada dels amics de l'Ametlla d'aquest any, és donar a conèixer deu fonts de la rodalia. N'hem passat dues que no hem localitzat: la de la Resclosa i la de La Portalleta. Realment, tal com ens han avisat, el pas del temps, l'abandonament i la sequera fan que la majoria d'elles estiguin en un estat deplorable.

El sender retorna a la pista que prové de Cal Nissó i la seguim per la dreta. Al cap de poc deixem un trencall a mà dreta que porta a la masia de l'Alzina de Merola. Més endavant arribem a una bifurcació, per l'esquerra la pista retorna a la zona de El Grapal per sota la carena de Vilafresca. Nosaltres continuem de front i arribem al primer avituallament.

Ens trobem molt a prop de la font de Sant Ramon. Un camí alternatiu ens permetrà conèixer-la. Des del control seguim un corriol a l'esquerra que s'endinsa al bosc. Al cap de poc s'acosta al torrent i baixa fins a la font.

LA FONT DE SANT RAMON

Aquesta deuria ser una des fonts clàssiques per fer les típiques trobades per a berenar. Es troba en un espai acollidor, rodejat de vegetació i molt fresc. La font està situada sobre un mur de pedra i raja per una canella de ferro. L'aigua cau en una pica de pedra picada. L'espai està presidit per una taula rodona, rodejada de grans blocs de pedra per seure-hi. La seva última restauració data del 1952, com indica una pintada en una de les pedres de la font.

A continuació retornem al punt de l'avituallament i seguim la pista amunt cap a ponent. Al cap de poc la deixem per agafar un corriol a la dreta que segueix per dins el bosc en direcció al torrent. En un punt del camí, veiem una construcció feta de troncs a semblança d'una barraca, als seus peus arrenca un sender que en poques passes ens deixarà a la font de la Barraca.

LA FONT DE LA BARRACA

La font es troba molt a prop del llit del torrent. Hem de suposar que disposa de dipòsit, i la sortia està regulada per una aixeta. Hi veiem una canonada per extreure aigua, lo qual fa suposar que en època de bonança deu ser aprofitada per alguna masia. A la pedra que es troba a sobre la font hi ha gravada la data de 1950, que correspon al seu darrer arranjament. L'entorn és forestal.

De nou retornem al corriol inicial i grimpant una mica, pel costat de la barraca de troncs, retrobem la pista que havíem deixat. Ara el camí planeja una mica i després d'un revolt a la dreta arriba a una perita esplanada on hi han les runes d'una construcció.

RUNES DE LA TINA DE LA FONT DE LA BARRACA

Ens trobem davant les runes d'una antiga tina, que possiblement ha donat nom a la font de la Barraca que es troba molt a prop. La construcció es recolza sobre una base de pedra massissa que l'hi fa de fonaments. Consta de dos cossos petits, en molt mal estat i sense sostre.



A l'interior del cos de més a ponent hi troben la tina pròpiament dita, el lloc destinat a trepitjar-hi els raïms, ocupant pràcticament tot l'espai. Està protegida per un munt de vegetació que cobreix tota l'estança, i per un parell de troncs creuats per evitar que algú hi pugui prendre mal. Amb l'ajuda del flash podem constatar el bon estat de conservació dels cairons vitrificats que cobreixen les seves parets.



A pocs metres a llevant de la tina, hi ha un annex que podria tenir les funcions de cobert per als estris de la vinya. A la zona de la roca on s'assenten aquestes construccions, hi ha un seguit de forats que semblen que s'hagin rebaixat expressament. Podria tractar-se de punts de recolzament per a algun tipus d'embigat.

A continuació la pista gira a l'esquerra i continua cap al Turó de Sant Genís. Nosaltres, però, agafem un corriol que es dirigeix cap al nord i que surt del mateix revolt.



A mida que avancem per aquest corriol, anem descobrint gran quantitat de marges i alguna altra construcció de pedra seca. Entre els anys 1717 i 1787 la població catalana va créixer un 100 per cent. Aleshores es van ampliar les terres de conreu i va obligar els pagesos a buscar i adequar nous terrenys, a desermar erms i garrigues. Desermar, artigar, arrencar o arrabassar era una de les feines més feixugues de la pagesia. Amb aixades, destrals, i xerracs s'havien de tallar els arbres, els arbustos i els matolls, i arrencar-ne posteriorment les arrels. Calia separar la fusta apta per a llenya d'allò que no servia per a res, i que es cremava o es deixava podrir als mateixos bancals per adobar-los ja que mancaven fems de bestiar.



A continuació, es removia i s'aplanava la terra, de la qual s'apartaven les pedres. Després si el terreny era apropiat i sense gaires desnivells, ja es podia plantar o sembrar. Ara bé, degut a que l'orografia de la majoria dels camps catalans era molt abrupte, feia necessari l'abancalament del terreny i la formació de feixes més o menys amples i planeres. Calia construir marges i per fer-ho disposaven d'un dels elements més comuns i barats que el pagès podia utilitzar: la pedra. La posterior arribada de la febre per la vinya, va comportar la desaparició de boscos sencers per guanyar nous terrenys. Arriba l'any 1865 i apareix la fil·loxera a França. El 1892 es comença a notar el seu efecte a Catalunya, el 1896 el panorama és caòtic: feixes abandonades, conreus descuidats.... Avui pel mig del bosc anem trobant molts marges de pedres, són el record d'aquell canvi radical en el paisatge.

Arribem a una pista, si la seguíssim per la dreta ens portaria a l'Alzina de Merola. Entrem al bosc per un corriol força dret.

Amb l'ajuda d'unes cordes estratègicament col·locades pels organitzadors, anem baixant per un bosc atapeït i humit. Els pins, els boixos, les oliveretes, algun boix grèvol... La lentitud de la baixada ens permet descobrir una gran quantitat de plantes. En arribar a baix, travessem una segona pista i continuem per un nou tram equipat amb cordes, però de menys dificultat. Finalment enllacem amb un bonic camí que seguim per l'esquerra. A mida que avancem, ara en petites pujades i baixades, el bosc es va esclarissant i domina el pi. El camí és un passeig encisador, el terra està cobert per les primes fulles del pi que amorteixen les nostres passes.

El sender va avançant i s'acosta a la Riera de Merola. Passem pel costat d'un camp i a continuació travessem el Torrent d'Escardívol, ben a prop del seu aiguabarreig amb la Riera de Merola. Arribem al segon avituallament. En aquest punt la organització a muntat taules on s'ens entrega un entrepà i beguda.



Mentres acabem l'esmorzar, els dos Joans de Manresa ens conviden a acompanyar-los a veure la Torre del Castell de Merola. Degut a que es troba molt a prop decidim anar-hi. Per fer-ho agafem la pista que segueix cap al nord-est, paral·lela a la Riera de Merola.

MEROLA

Es tracta d'un petit nucli rural, avui molt oblidat, del terme municipal de Puig-reig. La industrialització de finals del segle XIX i de començaments del XX va canviar molt la fesomia del terme. A Merola l'hi va arribar l'hora del despoblament i de l'aïllament. La gent que va quedar-se a Merola van continuar fent de pagesos, alguns van anar a les colònies de Can Vidal, Cal Riera o l'Ametlla, i altres van anar a viure a Puig-reig o Navàs. Però Merola continua existint, en les cases de pagès, en els camps, en els vells camins, en la mateixa riera que l'hi ha donat nom, en les restes de la vella església romànica i de la torre, en la malmesa església nova...

LA TORRE DEL CASTELL DE MEROLA

Aquest castell es trobava en un lloc estratègic que controlava el camí que anava a Cardona i el camí ral que resseguia el Llobregat. El castell de Merola va ser una autèntica torre de guaita del camí ral de Manresa a Berga, que protegia a la vegada el límit sud del Comtat de Berga. A partir del segle XI neix una important noblesa de clase baixa, formada pels cavallers, els quals, sovint, al segle XII, es van instal·lar als feus que tenien i hi feien edificar un petit castell, una força o casa forta. Per tant, el desenvolupament d’aquesta baixa noblesa va motivar l’aparició d’un nou tipus de fortificació. Era un castell petit, que es diferenciava de les cases pageses perquè tenia més d’una planta, solia tenir espitlleres, etc. Les cases fortes són datades a partir del segle XII. N’hi podia haver de diferents tipus: la casa forta amb forma de torre o torrassa, de sala, de sala amb torre o de petit castell, de vegades edificat també al voltant d’un pati central. Un dels exemples més notables és la torre esberlada de Merola.



Del vell castell medieval avui només s'en conserven la paret de tramuntana i algunes restes de la paret de llevant de la torre d'homenatge. La torre constituïa la part més fortificada de l'estructura del castell medieval. Es tractava d'una torre prismàtica de quatre nivells: uns baixos, dos pisos i un terrat amb merlets. Els dos primers pisos estaven separats per voltes de pedra i el tercer amb un embigat que feia de paviment del terrat. A la paret de tramuntana hi ha restes de l'arrencada de dues voltes de mig punt, fetes amb carreus i col·locats en filades a nivell dels baixos i del primer pis. La paret de tramuntana encara conserva quatre merlets i sembla ser que els dels costats formaven escaire; les seves dimensions són força considerables: 4,95 metres de llarg i 1,20 metres de gruix. Sembla que la massissa torre, reforçada per contraforts exteriors, no devia tenir finestrals. L'aparell és típic del segle XII: blocs de pedra polida col·locats en perfectes filades i a trencajunt, sòlidament units amb morter ric en calç, i amb les cantonades fetes amb carreus més grans.

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MEROLA

Aquesta església es va construir al segle XIX vora les restes de l'antiga torre de Merola, dins l'actual terme de Viver. L'església vella de Merola, d'origen romànic, i que va ser un antic priorat dependent de Serrateix, es troba a uns tres quilòmetres aigües amunt de la nova. Ben a prop de la torre, cap a llevant en direcció a la riera, es poden veure les restes de tres tines excavades al marge. Una d'elles es troba en més bon estat que les altres, encara que plena de vegetació. També hi manquen les construccions que les aixoplugaven.

Per ampliar coneixements sobre Merola, deixem aquest enllaç del llibre "Merola, un poble" de Rosa Serra i Jordi Miralda publicat l'any 1990 amb motiu de la Caminada de l'Ametlla de Merola d'aquell any. Agraïm la tramesa de l'original que ens va fer arribar en Àngel Miralda, i que tant ens ha ajudat en la redacció d'aquesta petita crònica.

Després de la visita, retornem pel mateix camí fins al punt de l'esmorzar. A continuació reemprenem de nou la marxa seguint el Torrent de l'Escardívol aigües amunt. Abans que la pista el creui, ens endinsem al bosc, per la nostra dreta, per anar a veure la font del Punt.

LA FONT DEL PUNT

La font es troba ben a prop del llit del torrent. Està envoltada de vegetació, lo qual fa difícil la seva localització.

Retornem al camí que seguíem i més endavant s'ens ajunta per l'esquerra una altra pista. Tot seguit passem per una cruïlla de camins, seguim la pista de la dreta. Anem pujant suaument i de nou per la dreta, s'ens ajunta una pista provinent de Santa Maria de Merola. Més endavant agafem un caminet que surt a la dreta i s'acosta al Torrent de l'Escardívol. Després de baixar uns grans blocs de pedra arribem a la font de l'Estevet.

LA FONT DE L'ESTEVET

Aquesta font es troba al llit del torrent, sota d'una petita bauma. Una cubeta recull els regalims de les seves parets. Aquest dia està totalment seca, però l'existència d'un desguàs de tosca, ens fa pensar en èpoques d'abundància. L'entorn és bastant ampli i rodejat d'arbustos.

Retornem al camí que seguíem i continuem pujant. Arribem a una bifurcació de camins. Per la dreta la pista continua cap a la carena, nosaltres girem a l'esquerra en direcció sud-est. Després de revoltar diferents torrents i deixar primer un trencall a l'esquerra i després un altre a la dreta, arribem al tercer control situat en el Bosc de Coromines.



En aquest punt té lloc la separació de les dues caminades, la curta i la llarga. La primera segueix la pista de front. Nosaltres tombem a la dreta i ens anem enfilant pel bonic Bosc de Coromines. Al cap d'una estona arribem a dalt la carena. Ens incorporem a la pista carenera que correspon al Camí Ramader de Navàs a Montmajor. Aquest camí ve del cantó de Balsareny i surt a sobre de Navàs. A continuació es dirigeix de Navàs cap a Vilafresca i passa per sobre el Grapal. S'enfila per Sant Genís i passa per Cal Divins. Continua pel Rocam i pel Bosc de Coromines. Segueix per Trulls, i va carenejant pel Serrat de la Tropa, i continua passant per Sitges i entra al poble de Viver.
A davant nostre, mirant cap a ponent, s'ens obra una extensa panoràmica.



Podem apreciar l'església de Sant Miquel de Castelladral i la Torre del Moro de Castellnou de Bages. Seguim la pista per l'esquerra cap al sud. Passem per sota el turó del Rocam de 553 m.a. dins el terme de Puig-reig, i de les runes de Can Divins. Més endavant, si ens girem cara al nord, tenim molt bones vistes en aquest cas de les serres de tramuntana.

Podem apreciar des del Port del Comte a les Serres de Queralt, les masies properes del Trulls i Vilanova i el poble de Viver. No gaire més endavant arribem a una cruïlla i ens trobem amb un avituallament sorpresa.



Les persones del control ens indiquen que més endavant podem pujar al Turó de Sant Genís, des d'on hi han molt bones vistes panoràmiques. Avancem per la pista i ja veiem el turó. A dalt de tot oneja una senyera i el desnivell tant sols és d'uns quinze metres. Decidim pujar-hi i agafem el caminet que surt a mà dreta i que ens hi porta en un parell de minuts.

TURÓ DE SANT GENÍS 563 m.a.

Sant Genís és una muntanya de 563 metres que es troba entre els termes de Navàs i de Puig-reig. Al seu cim hi trobem un vèrtex geodèsic i una senyera. Les vistes des de dalt del vèrtex abasten tots els punts cardinals.

Des del nord, i seguint el sentit de les agulles del rellotge, podem distingir: el Port del Comte, la Serra de Busa, els Rasos de Peguera, la Serra de Queralt, Matamala, Gaià, La Galera, Navàs, Castell de Balsareny, Montserrat, la Torre del Moro de Castellnou de Bages, Castelladral i Viver.

També veiem, més propera, a la nostra dreta, la gran caseria de Sant Genís de Masadella del terme de Navàs, ben a prop hi té una esglesiola.

Davallem ràpidament per un corriol que en poc temps ens deixa de nou a la pista que seguíem. Arribem al costat d'una bassa, davant mateix d'ella arrenca un sender a la dreta que s'endinsa al bosc. Anem baixant i retrobem de nou la pista que seguíem. La baixada es constant i cap a migdia, fins acostar-nos a la carretera de Navàs a Viver i Serrateix en el punt quilomètric nº 2. A continuació seguim cap a l'esquerra a poca distància de la carretera.



Al costat del camí, a la part més assolellada, encara es veuen petites extensions de vinya amb pagesos que les cuiden. Són reminiscències d'un passat no tant llunyà. Anem avançant cap a llevant i al cap d'una estona, a prop d'un gran dipòsit de formigó, trobem el quart avituallament. El sol comença a ressorgir i s'agraeix l'aigua que ens ofereixen sota l'ombra d'un pi. Reemprenem la ruta davallant una mica més enmig de camps i petites clapes de bosc, tot seguint un sender que revolta cap al nord-oest. Passem per sota la masia de Vilafresca del terme de Navàs, i finalment anem a parar a una pista. La seguim un tram cap a l'esquerra per anar a veure la font del Trilla.

LA FONT DEL TRILLA

L'accés a aquesta font es fa travessant un petit canyissar. L'entorn està força degradat i la font es troba envoltada d'horts. L'espai propi de què disposa la font és força reduït. Davant seu, a l'altra costat d'una tanca, hi ha una bassa que serveix per regar els horts propers. Tant sols hi hem vist la canyella de ferro. La podem situar a la part alta del torrent de Navarons.

Retornem a la pista i la seguim cap a l'esquerra en direcció a l'est. Ara el camí discorre envoltat de camps dins el terme de Navàs. Al cap de poc, i a la nostra esquerra, veiem un grup de plataners que sobresurten de l'entorn. Ens hi acostem doncs allà hi ha la font de Navarons.

LA FONT DE NAVARONS

Aquesta font es troba en un espai ben urbanitzat amb bancs i espais de joc, però actualment mol degradat. Sota l'ombra de grans plataners hi ha una estructura per sota el nivell del terra a la que s'hi accedeix per unes escales. Aquestes queden partides a la meitat per un dipòsit d'obra i totxo, d'on surt, a la part més baixa, la canella de la font. Avui no l'hem pogut veure, doncs tot l'espai inferior al dipòsit està completament anegat. Els últims quatre graons es troben sota l'aigua. Pels voltants hi descobrim varis exemplars de boga (Typha angustifolia), el que ens indica que estem sobre una zona d'aiguamolls.

Continuem endavant. La pista, després de creuar el torrent de Navarons, va a parar a un dels vials d'entrada a Navàs. De seguida, agafem un sender que surt a l'esquerra enfilant-se, i més tard enllaça amb una pista que es dirigeix a creuar el Torrent del Puntes. Una vegada l'hem creuat tombem a la dreta i baixem per un corriol dins una zona obaga i fresca. De seguida tenim a la dreta a quatre passes l'última font: la font de Sant Josep.

LA FONT DE SANT JOSEP

La font es troba al llit del torrent. L'espai és força ampla i també hi ha, a l'altre costat del torrent, una petita bauma. La font està situada sobre un mur de pedra que trobem baixant a mà esquerra. La zona està envoltada d'arbres, alzines i un sotabosc bàsicament d'esbarzers. Per la canella, avui hi surt un rajolí d'aigua.

Tornem a pujar pel corriol fins enllaçar de nou amb el sender i aleshores el seguim per la dreta, aigües avall del Torrent del Puntes. Passem per davant de la Casa del Puntes, on també ens ofereixen càntirs d'aigua fresca. A continuació anem a parar a la rotonda d'accés a l'Ametlla de Merola.

Creuem l'autovia de l'Eix del Llobregat per sota i agafem un camí amb baranes de fusta que arrenca a mà dreta. El camí comença a baixar de nivell i ens ofereix bones perspectives de la colònia industrial i dels seus principals elements.

LA COLÒNIA DE L'AMETLLA DE MEROLA

Des d'aquí tenim una bonica vista a vol d'ocell de l'Ametlla, amb la seva arquitectura ordenada i racional, i el blanc característic dels pisos baixos dels treballadors. L'Ametlla és una de les colònies més grans i més ben conservades, on encara hi ha una gran vida de poble. És probablement la colònia tèxtil més coneguda de tot Catalunya. La seva història com a colònia comença al peu d'un antic molí fariner que compra, l'any 1871 el fabricant del maresme Mateu Serra; i acaba l'any 1999 en que es posa fi a l'activitat productiva de l'empresa fundadora.
De l'Ametlla destaca especialment la seva fisonomia, molt semblant a un poble de platja, amb casetes blanques iguals i baixes, estructurat i ben organitzat, això és degut a que fou ideat i planificat pel seu impulsor Mateu Serra, el fabricant de Vilassar de Dalt, que feu la colònia a imatge dels seus orígens.

L'ESGLÉSIA DE SANT MATEU

L'any 1873, la fàbrica ja estava enllestida. Aleshores es va construir el canal i el Carrer Vell. En aquells moments hi havia 90 pisos i la "Casa de les Noies" amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la Colònia hi treballaven 500 persones. Aleshores es construeix l'església de Sant Mateu entre els anys 1875 i 1882, els nens tenen un mestre, i així l'amo va convertint el que era una zona verge en un poble com a tal, dotat de serveis (botiga, teatre, cafè...) i fins al dia d'avui.



Baixem fins el poble i creuem per sobre el canal. Travessem pel mig de la vila creuant les places del Mercat i de l'Església, fins agafar un passadís cobert que ens porta de nou al punt de sortida: la Plaça del Teatre. Aquí ens esperen amb simpatia per donar-nos de record, un bonic test amb una planta aromàtica.

23ª CAMINADA DE L'AMETLLA DE MEROLA 2011

A internet hem localitzat un recull fotogràfic de les fonts de Navàs i Puig-reig
- Enllaç al recull fotogràfic.