IXª CAMINADA POPULAR DE CALDES DE MONTBUI

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 15,63 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1.012 metres, baixant: 1.007 metres.
Altitud mínima: 232 metres, màxima: 649 metres.

Excursió variada però amb forts desnivells, que transcorre per les dues vessants de la vall de la riera de Caldes. Recorrerem paisatges força boscosos i molt solitaris. El racó de la Cova dels Ermitans és el paratge més salvatge de tota la caminada. Podrem admirar una de les joies del romànic català a Sant Sebastià de Montmajor.

EL CAMÍ DEL FOMENT

Sortirem del càmping El Pasqualet, que ocupa el fons de la vall, tot seguint la carretera del Farell. Just abans de creuar el pont sobre la riera de Caldes, agafem a la nostra dreta el Camí del Foment, que remunta la vall. Aquest camí deu el seu nom al Ministeri de Foment, impulsor d'una activitat extractiva de granit, que subministrà llambordes a Barcelona, a finals del segle XIX i fins ben entrat el segle XX. Es van fer milers de llambordes que es transportaven, amb uns feixucs carros estirats per bous fins a l'estació de tren de la població per portar-les a Barcelona i altres indrets amb el ferrocarril. La bona qualitat de la pedra féu que les pedreres de la vall fossin les més importants del país. La riuada del 1962 acabà amb una activitat que ja havia comença el seu declivi.
El camí té voreres i està pavimentat amb llambordes, però la bardissa, que va guanyant terreny, li dóna un aire decadent, d'abandó. En arribar a l'antiga bàscula, descobrim, per damunt del camí, el gran edifici del Castellvell, on hi havia les oficines de l'empresa arrendatària de les pedreres. Aquí acaba el paviment de llambordes.



Anem seguint paral·lels a la riera de Caldes. Després de passar uns barracons mig derruïts, avancem 200 metres i deixem el camí principal per baixar cap a la riera, a l'esquerra, superant el fort marge que hi ha. Creuem la riera i anem a buscar un corriol, a l'altre banda, que s'enfila muntanya amunt.



Sortim a una pista ampla, que la creuem i ens desviem a l'esquerra per un corriol dissimulat per la vegetació. El corriol ràpidament s'enlaira, saltant petits marges de pedra seca, dels temps que aquests boscos eren plens de vinyes. La pujada és duríssima, però alterna amb breus flanquejos que ajuden a recuperar l'alè. L'alzinar és selvàtic en aquesta obaga del sot dels Ermitans.
Quan ja ha guanyat força altitud, el corriol se'n va de pla a creuar el barranc. A continuació flanquegem la base d'una tartera. Som a la solana, al peu del cingle. El corriol és accidentat. Ara torna a enfilar-se de dret, amb l'ajuda d'una cadena.



Arribem a un replà minúscul, on hi ha una bifurcació de camins. El viarany de l'esquerra ens portarà a

LA COVA DELS ERMITANS

Es tracta d'una esquerda en la cinglera, fonda i força fresca. Està protegida per una alzina, que en dificulta l'accés.



La caminada segueix pel corriol de la dreta i tornem a grimpar de mala manera: esquivant arítjols, saltant de bloc en bloc i superant marges de pedra seca. Cada cop som més a prop del cingle principal i cada cop sembla més alt i infranquejable.

GRAU DELS ERMITANS

Un cop a la base de la paret, la resseguim a l'esquerra fins a trobar un ressalt que superem mitjançant sis graons de ferro.


Acabem de superar el cingle. La vista és magnífica. Entre brolla i pins, pugem una mica més i ben aviat sortim a una pista forestal, en un planell de la solana. La seguim a la dreta, de pla.

TURÓ DEL CASUC

La pista ens acosta fins aquest mirador. Bones vistes. Abans de començar a baixar deixem la pista i seguim per un corriol a l'esquerra que ens segueix enfilant amunt. Finalment sortim a un carrer asfaltat de la urbanització el Farellet. Seguim cap a la dreta. El carrer aviat es converteix en una ampla pista que anem seguin. Tenim bones vistes dels cingles de Gallifa.



Creuem el Sot del Pi i el So Negre. Arribem a un pal de senyalització de camins i seguirem pel corriol de la dreta, direcció a Sant Sebastià de Montmajor. Al finalitzar la baixada, arribem a un pla on ens aturem per esmorzar.

SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR

És un nucli petit de població situat a la vessant nord de la muntanya del Farell, anomenada inicialment de Montmajor. La vall de Sant Sebastià conserva tot l'encant de la naturalesa, encara s'hi pot trobar aquella sensació de solitud i de pau. Del poble n’hi ha constància des de l'any 1.065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat del Vallès. El formen escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte. És un dels exemples que s'han conservat de sagrera medieval.

En aquest paratge trobem una bellíssima església romànica del segle XI. Aquest edifici ha sofert un seguit de restauracions relativament modernes, amb uns criteris força discutibles, que ens han deixat un edifici romànic perfecte en el qual és difícil distingir l'obra original i la que és producte d'intervencions posteriors. A l'interior, podem admirar-hi les pintures al fresc d'Antoni Vila Arrufat fetes entre 1945 i 1950.

L'església és d'una sola nau de volta de canó amb transsepte que dóna a la planta la forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, un gran absis quadrangular, i els dos laterals de planta semicircular. A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de planta semicircular. Destaquem la presència d'un petit campanar de torre prismàtica de planta quadrangular, amb dos pisos de finestres a les quatre cares, sense divisions interiors i coberta per una falsa volta piramidal feta amb carreus.

A l'exterior els absis presenten una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. El més espectacular és l'absis central; és un exemplar rar, per tal com té les tres façanes decorades. La façana de llevant és ornamentada amb un fris d'arcuacions cegues que segueix els pendents de la coberta i és format per tres grups de tres arcuacions cada un, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats; a l'espai central s'obre una finestra. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponens.

En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

Deixem el poble i ens acostem a un transformador elèctric. Baixem per un corriol a la seva esquerra fins a sortir a una pista que agafem cap a la dreta. Creuem el torrent de Sant Sebastià i en el seu llit veiem

LA FONT DELS BONS HOMES

A partir d'aquí els Amics del Sender ens han deixat plafons informatius de diferents espècies vegetals, en un didàctic itinerari botànic. La caminada va seguint ara per corriols, ara per pistes i anem observant les destrosses, en forma d'arbres caiguts enmig del camí, que han provocat les últimes nevades.


Després de creuar un petit torrent prenem un corriol de baixada i que passa ran de les parets del Casuc Vell, que és a tocar. Sorprèn la presència d'aquesta casa ruïnosa en un indret tan obac. Està situada en el Sot del Pi sota els espadats de les Elies.

EL CASUC VELL

Anem descendint amb giragonses, per un camí fressat i encantador, que segueix la línia del torrent. La vegetació és ufanosa i esplèndida. Més avall, gira a la dreta, se n'allunya i acaba de baixar, en diagonal, fins al fons de la vall de la riera de Caldes.



Arribem a l'alçada de la casa de les Elies, que ens queda a l'altra costat del riu. Deixem un corriol a l'esquerra, que porta a la riera i a la petita resclosa de la casa, i seguim a la dreta, aigües avall, amb bones vistes sobre la masia.

LES ELIES

El camí és confús. puja, baixa, salta a un camí més ample i, per l'esquerra, tornem a la llera de la riera. Torna el camí clar. Seguim aigües avall, tot passant per un pla de pins anomenat Pla del Dominguet. Trobem una barraca obrada sota mateix d'una grossa roca.



El corriol planeja entre bardissar i bosc. Torna la confusió. Seguim un rastre incòmode i perdedor. Finalment saltem a la llera de la riera i seguim avall a prop de l'aigua.

LA FONT DEL REI

Passem per la font del Rei, que neix en un clotet, ran del camí, i sortim a una pista pel costat de l'anomenada Resclosa del Santpare. Després de molta estona dins la foscor del bosc, ara el paisatge és més lluminós, tot i que som en el fons d'una vall profunda.



Seguim la pista a la dreta, amunt, deixem tot seguit el ramal que porta a la Torre Nova, i baixem suau, entre el riu i un prat erm, l'Hort del Santpare. Als pocs minuts creuem la riera i voregem uns camps coneguts com l'Hort del Baió. Al final d'aquests camps, la pista fa un revolt rodó i comença a enfilar-se. Al cap d'una estona deixem la pista i trenquem a la dreta, per un corriol que ens porta a creuar el torrent de la Font del Ferro i que posteriorment s'enlaira per l'obaga de la muntanya. Tornem a necessitar l'ajuda de cordes per salvar un ressalt del torrent.



Sortim a una pista més ampla i comencem a vorejar el Turó de Ferles. A continuació, quan la carena s'aprima i es despenja cap a migdia, agafem un corriol a la dreta en un ràpid descens cara a Caldes. El corriol va seguint la carena avall, per dins del bosc, fins arribar a uns xalets, els més enlairats de la urbanització els Saulons. Aleshores abandonem la carena i ens dirigim cap a l'interior de la vall de la riera de Caldes. Al acabar aquest ràpid i costerut descens ens retrobem amb el Camí del Foment. Només ens resta retornar al punt d'inici.

IXª CAMINADA DE CALDES DE MONTBUI