Los Folloneros: 1ª MARXA POPULAR PEL MONTNEGRE

1ª MARXA POPULAR PEL MONTNEGRE

Trieu el mapa

Distància recorreguda: 26,95 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1.556 metres, baixant: 1.528 metres.
Altitud mínima: 22 metres, màxima: 582 metres.

La caminada comença a la capella de Sant Jaume de Pineda de Mar. La pujada és contínua i el pendent es fa cada vegada més pronunciat. Passem per Can Martorell, Sant Rafael i arribem al Coll dels Altars. Continuem seguint el camí de Can Carreres fins arribar al paratge de Can Gibert on se separen els dos recorreguts.

Continuem pujant per a continuació travessar el bagueny de Can Carreres, pista relativament plana amb vistes importants.

Passem pel Collet de Sant Andreu i el de Tres Termes. Si fins ara ens rodejava un paisatge mediterrani de pins, ara ens endinsarem en les entranyes del Montnegre per un dels vessants més ombrívol i feréstec. No queda clar d'on ve el topònim Montnegre, si dels materials foscos d'origen pissarrós que trepitgem o bé de la seva vegetació atapeïda que fa que algunes fondalades siguin realment impenetrables. Al tenir molta humitat és un bosc molt frondós i espès. Però aquesta foscor no només s'observa des de la distància sinó també, i sobretot, des de dins dels bosc mateix. Abunden els roures, els castanyers, l'arboç...

CAN BREVIARI

FONT DELS OCELLS

CAN BORRA

Des d'aquí comencem a veure l'església de Sant llop d'Hortsavinyà.

FORN DE CALÇ DE CAN PICA

La producció de calç per a la construcció, emblanquinar cases o ús agrícola, ha tingut una certa importància al Montnegre fins a mitjans del segle XX, com ho demostra l'existència de deu forns al terme d'Hortsavinyà. S'extreia la pedra calcària de pedreres properes al forn o olla de calç. Aquí es feien coure durant dies a 900 o 1000º C, i la pedra quedava calcinada, transformant-se en grumolls de calç viva. L'olla de can Pica es conserva sencera, encara que en un estat precari. Va fer les darreres cuites a la dècada dels 50, i per les seves característiques, sembla el forn més modern.

HORTSAVINYÀ

L'antic municipi d'Hortsavinyà, al vessant meridional del Montnegre, és format per un conjunt de cases disseminades juntament amb l'església parroquial de Santa Eulàlia, posteriorment consagrada també a Sant Llop. Està documentada des de l'any 1031 ("Sanctae Eulaie de Orto Saviniano") i, des de 1246, va dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. La capella original, romànica, va ser modificada i ampliada al llarg del temps. La major part de l’edifici actual és del segle XVIII, tot i que el campanar degué ser iniciat al segle XVI.
Des de l’església de Sant Llop tenim una bonica panoràmica del veïnat central del terme d'Hortsavinyà, amb les masies reformades de can Borra i can Benet Vives (l’Esplai), el turó de la Grimola amb les primeres perxades de l’obaga del Montnegre i, més cap a migjorn, el mar.
Recordem els versos de l’escriptor i polític Pere Coromines (pare del filòleg Joan Coromines, grans amants d’Hortsavinyà), en la seva trilogia Tomàs de Bajalta:

«Muntanyes d’Horsavinyà,
De suredes, i alzinars
I rouredes, rovellades,
Qui us ha vist de sol negades
Mai més us podrà oblidar.
Ai Sant Llop d’Horsavinyà!
Amb un polze de tità
Persigneu-nos tot el món,
Des de dalt del campanar
En el trenc de l’horitzont.»

Continuem per la pista que puja fins al collet de l’Hostal o del Vent, també anomenat així perquè en aquest indret sovint bufa el vent amb força. Continuem el camí a l’ombra de les alzines, i també d’alguns castanyers, arboços i moixeres de pastor. Trigarem poca estona a arribar en una espècie de plaça, on veiem la capella de la

MARE DE DÈU DE L'EROLA

L'ermita de la Mare de Déu de l'Erola (segle XVIII) és un petit oratori de parets blanques que segons la tradició, servia de guia als pescadors que, en mirar les muntanyes, hi veien una petita taca blanca. L'edifici, molt senzill, és de planta rectangular amb volta semicircular. Al seu interior hi ha una fornícula amb una imatge de la Mare de Déu.
Per al filòleg Joan Coromines, una «erola» és una plaça, i la marededéu ha pres el nom del lloc on està situada l’ermita, un petit pla en un collet. L’associació «erola-verola» és per la semblança de les dues paraules i, de fet, originàriament la marededéu d’aquesta ermita era la del Carme.
Segons la tradició, fa molts anys hi va haver una passa de verola «que s’enduia al sot» grans i petits de les masies d’Hortsavinyà. Un foraster que ningú no coneixia va portar una imatge de la marededéu de l’Erola i la va deixar allà a terra. Digué
a la gent que hi anessin tots a resar, que es curarien de la verola. I tots els que hi anaren es van curar. Ho van considerar un miracle d’aquella marededéu i li van fer l’ermita. Els seus goigs ens ho recorden:

«Els malalts de la verola que us prometen visitar
en Vós, benigna senyora, alivi solen trobar.»

Des del punt de vista geològic el Montnegre està format principalment per roques granítiques com la resta de la serralada litoral. El seu tret diferencial li ve donat per la presència de pissarres i calcàries a les parts més elevades del massís. Aquests materials més durs i resistents a l'erosió són els que fan que el Montnegre sobresurti per damunt dels turons de la resta de la serra de Marina.

Anem baixant per l'ampla pista i al cap de poca estona la deixem per agafar un corriol a la nostra esquerra. Seguim el nostre recorregut però aquest cop son les suredes les que ens acompanyen pels dos marges del camí. Ens trobem a la zona del

SURO DEL LLOP

SANT MIQUEL DE VALLMANYA

L'església està documentada des de l'any 1021. L'actual edifici és, però, molt posterior, del segle XVI, modificat de nou el 1826, segons es pot llegir a la porta. La façana té el coronament ondulat típicament barroc. El campanar, quadrat, té el tram superior de maó vist i està cobert amb una cúpula.

Prosseguim la ruta, de nou en pujada, cap a la serra de Coll de Porc. A la nostra dreta queda el Sot de Ca l'Esteve Burgada. Arribem a Quatre Camins i més endavant al control de la Feixa del Gram.

Iniciem ara una bona baixada per un corriol ombrívol i humit, rodejats de peus de castanyers, brucs, arítjols...

CAN BUC DE LES NOGUERES

Prosseguim enfilant-nos de nou a la serra de la Terra Roja des d'on tenim bones vistes llunyanes de l'autopista i de Pineda.

El camí comença a baixar per anar a trobar l'autopista.

SANT PERE DE RIU

Formava part de l'antic terme d'Hortsavinyà i per això ara forma part del terme de Tordera. Tanmateix, des del punt de vista eclesiàstic i popular ha estat sempre vinculada a la parròquia de Pineda. Està documentada des de l'any 1185. El 1246 va passar a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. Manté l'estructura original, del segle XI, amb una sola nau i absis semicircular, i un campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal entre merlets. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII. La part antiga millor conservada és l'absis, on encara són ben visibles les lesenes i arcuacions de tipus llombard. Aquesta ornamentació és també visible al mur de migdia, on hi havia l'antic portal, que conserva encara dos finestrals romànics. Al camí d'accés a l'església va ser descoberta una necròpolis alt-medieval.

FONT DEL FERRO

Creuem per sota l'autopista del Maresme i ens enfilem per la part baixa del Turó de la Guàrdia. Anem recorrent els diferents torrents i baixem a creuar la carretera de Pineda a Hortsavinyà. Passant pel molí del Castellar ens retrobem amb el punt de sortida: