Los Folloneros: CAMINADA PER MONTSERRAT

maig

CAMINADA PER MONTSERRAT

Distància recorreguda: 12,49 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1225 metres, baixant: 1225 metres.
Altitud mínima: 726 metres, màxima: 1236 metres.

Sortim del Cremallera i agafem el camí ample i empedrat de Sant Miquel. Pasem pel peu del funicular de Sant Joan i més endavant deixarem a l'esquerra la zona del càmping. Al cap de pocs minuts arribem a la roca de la Llicència, un gran bloc de pedra caigut del cingle els primers anys del segle XIX.
A la nostre esquerra deixem el camí de la creu de Sant Miquel. Excel-lent mirador situat a cinc minuts entre anar i tornar.
A uns quinze minuts de deixar el cremallera arribem a:

LA CAPELLA DE SANT MIQUEL

De reconstrucció contemporània, és considerada per molts historiadors com la primera de totes en antiguetat. Durant la guerra amb França, el 17 de maig de 1810, l'enginyer coronel Rey, governador militar de Montserrat, amb la missió de preparar la defensa de la muntanya l'enderrocà del tot perquè no poguessin fortificar-s'hi els enemics. El dia 29 de setembre de 1870, diada de Sant Miquel, va ésser novament beneïda una altra capella erigida damunt dels antics fonaments, amb una bonica creu de terme enfront.

Continuem tot passant a tocar de la Bassa de Sant Miquel fins arribar al Pla dels Soldats. Cruïlla de camins: per l'esquerra el camí de la Santa Cova i de Collbató. Davant, el camí vell de Collbató al Santuari. Nosaltres seguirem per la dreta un camí ample i amb força pendent: el camí de les Ermites.
Al capdamunt de la pujada podrem admirar a ponent la regió de Tebes i al nord la Tebaida. Hom bastí totes les ermites dels temps històrics en la part alta de la muntanya. El torrent de la Vallmala, o de Santa Maria, les separava en dos grups designats amb els noms de Tebes i Tebaida, al·lusió a les terres d’Egipte tan fecundes d’anacoretes en els primers segles del cristianisme.

LA TEBAIDA AMB LA PRENYADA, L'ELEFANT I LA MÒMIA

TEBES AMB LES GORRES I MAGDALENES

Continuem el camí baixant fent un llarg revolt per arribar al Pla de les Taràntules on es troba l'estació superior del funicular de Sant Joan. Prenem el camí que comença al mig del Pla en direcció oest, vorejant la capçalera del torrent Fondo i passant sota l'agulla de la Gorra Marinera. En vint minuts arribem a la capella de Sant Joan (1893), dalt d'un turó.

CAPELLA DE SANT JOAN

Sobre la capella en unes balmes, veiem les restes de les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre. Al principi es degué utilitzar les coves naturals, abans de les construccions d’obra, que, contínuament ampliades, presentaven als segles XVII-XVIII l’aspecte de petits monestirs, amb capelles, habitacions, cisternes i hort. Llur nombre, com el dels ermitans, fou fixat en dotze al principi del segle XV.

ERMITES DE SANT JOAN I SANT ONOFRE

A les ermites res no hi mancava, totes tenien un dormitori, una sala de treball i d’estudi, una cuina, un menjador, altres dependències secundàries, un oratori i, al defora, un tros d’horta, un jardí i les cisternes, sovint excavades a la roca viva, per recollir aigua de pluja a vegades conduïda a l’ermita amb canals.

Antigament l'ermita de Sant Joan estava penjada a dalt de la roca. En l'actualitat podem veure l'antic emplaçament, que podrem recórrer fàcilment per un espai totalment recuperat i molt interessant de visitar. Des de principis del segle passat, fins els anys 80 va haver-hi un establiment de menjars casolans, que portava una família de Ripollet. L'antiga ermita destruïda el 1812 per les tropes de Napoleó era espaiosa i amb molt bones vistes. Sant Joan era la capital de les cinc ermites de Tebes.
La ermita de Sant Onofre estava una mica més enllà de Sant Joan i les dues es comunicaven per el pas penjat que actualment podem utilitzar totalment. Les quatre antigues estances de Sant Onofre, son els balmats excavats a la roca que encara podem admirar. Les velles cisternes encara son a la vista i plenes de l'aigua generosa de la pluja. Destruïda també el 1812.

Si seguim més endavant el pas penjat, trobem unes escales dretes, recuperades fa molt poc.

L'ESCALA DE JACOB

El Jacob del Gènesis somniava amb una escala que el duia fins el cel. Podrem baixar per l'altra banda per la continuació de les escales de Jacob fins a la carbonera que ens portarà al camí nou de Sant Jeroni.

Ens trobem en una part del camí tallat a la pedra, que passa per sota la Gorra Frígia.

A sota nostre mateix tenim el monòlit del:

TRENCABARRALS

El camí s'acosta a la carena de la serra de les Paparres. A mà esquerra, enlairat, hi ha el mirador construït per ICONA. Tenim molt bones vistes a la nostre dreta del Cavall Bernat i la Roca del Moro:

A mà dreta trobem l'indicador del camí antic de Sant Jeroni (el que seguirem a la tornada). Finalment arribem a la:

CAPELLA DE SANT JERONI

Un petit grup d'alzines rodeja aquesta capella situada al coll que s'obre entre el cim de Sant Jeroni i el del Moro. Va ser construïda l'any 1891 en substitució de l'ermita que, situada una mica més amunt, fou aterrada durant la Guerra del Francès. Solia residir-hi l'ermità més jove.
Seguim el camí de l'esquerra, esglaonat en molts trams. Arribem al mirador de Mossèn Cinto, a l'esquerra del camí. Panoràmica presidida pel Montgròs, amb les roques dels Plecs del Llibre, del Camell de Sant Jeroni i del Gegant Encantat, la més propera en direcció sud.

A l'altra banda del camí, poc abans de creuar una petita plataforma destinada a l'aterratge d'helicòpters, hi ha el solar del desaparegut restaurant de Sant Jeroni, enderrocat el 1997.
Finalment arribem al cim de Sant Jeroni (1.236 metres), punt culminant del massís. Vista d'un ampli panorama, on destaquen les serres de Sant Llorenç del Munt i del Montseny i al nord enllà del pla de Bages que apareix en primer terme, el Canigó, el Puigmal i el Cadí.

Una vegada contemplat el paisatge retornem fins la capella de Sant Jeroni. Per la seva dreta i seguint el camí que anava a l'estació superior del desaparegut funicular aeri de Sant Jeroni, anem a l'avui torre de telecomunicacions del mirador del Moro. Aquí podrem admirar un magnífic paisatge amb la gran tossa de la roca del Moro en primer terme i part de la vall del Llobregat, des de Sant Vicenç de Castellet a Vacarisses.
L'aeri de Sant Jeroni s'inaugurà l'any 1930 i fou desmuntat el 1988, desprès d'haver estat, per raons de seguretat, els dos anys anteriors fora de servei. Superava un desnivell de 554 metres i la cabuda de les cabines era de 25 passatgers.

Retornem un altre cop a la capella de Sant Jeroni, per tornar a agafar, en aquest cas en sentit invers, el camí Nou de Sant Jeroni fins el trencall del antic camí, que agafarem en sentit descendent.
Anem baixant per uns graons pavimentats. El sender travessa un espès alzinar a mesura que va baixant en paral•lel al torrent que, a voltes ressegueix. Sobresurt a la nostre esquerra el Cap de Mort, roca d'aspecte característic que ens recorda una calavera.

EL CAP DE MORT

El camí coincideix breument amb el llit del torrent de Santa Maria, a l'indret de les basses de Sant Antoni, unes petites cadolles o bassiols excavats a la llera rocosa. Arribem a un petit eixamplament al llit del torrent d'on surten diferents camins. Just a la nostre esquerra, un petit monòlit, erigit per l'Institut Agricola de Sant Isidre l'any 1922, reprodueix en llatí, un fragment del Llibre de Daniel: Beneiu, tots els ocells, el Senyor del cel. Ens trobem al:

PLA DELS OCELLS

Ara el camí inicia un breu ascens, passem pel peu de la roca anomenada la Panxa del Bisbe, per desprès baixar per un tram escalonat fins arribar a la Placeta de Santa Anna. Des d'aquí tornem a gaudir de les vistes sobre el Trencabarrals, La Gorra Frígia, les Magdalenes...

A continuació superarem l'estret esvoranc entre dues roques mitjançant una cinquantena d'esglaons. És el

PAS DELS FRANCESOS

Abans de la Guerra del Francès, aquest indret era conegut com a estret de Gibraltar. El topònim actual té l'origen en el fet que fou per on arribaren una part de les tropes napoleòniques que ocuparen el Santuari el 25 de juliol de 1811.

Finalment i desprès d'un tram de moltes escales, conegudes com les escales dels Pobres, acabem en un pontet de fusta sobre el torrent de Santa Maria o de Vall Mala arriban a la font del Portal.