

Distància recorreguda: 16,22 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 640 metres, baixant: 640 metres.
Altitud mínima: 50 metres, màxima: 373 metres.
Temps total: 5 hores i 44 minuts.
Ens trobem davant l'estació de Martorell Vila-Castellbisbal de la línia Llobregat-Anoia dels FGC. L'estació es troba a la riba esquerra del Llobregat, encara en terme municipal de Castellbisbal, i davant mateix del Pont del Diable. Iniciem la caminada anant en direcció a aquest pont, creuant per sota l'autopista, per arribar al peu de l' arc romà del pont.
EL PONT DEL DIABLE
Creuem el riu pel Pont del Diable, tot gaudint de la sortida del sol. Vers el nord-oest, la silueta de Montserrat destaca sobre l'horitzó. A la muntanya l'única llum que es distingeix és la del monestir.
Una vegada travessat el pont entrem a la Vila, ho fem per l'antic nucli de població del municipi de Martorell. A l'extrem del pont, a la nostra dreta hi ha les restes de la capella de Sant Bartomeu i a l'esquerra els jardins i la Font de l'Eudó.
LES RESTES DE LA CAPELLA DE SANT BARTOMEU
Seguint de front pel Passeig del Quarter entrem a la Vila, el barri antic de Martorell. Creuem la Plaça de la Creu i seguim pel carrer Nou o de Pere Puig. De seguida descobrim a mà dreta la capella de Sant Joan.
HOSPITAL I CAPELLA DE SANT JOAN

ELS ESGRAFIATS
Precisament un dels elements més característics de Martorell són les façanes decorades amb dibuixos que segueixen la tècnica de l'esgrafiat. Aquest tipus de decoració s'efectua mitjançant dues capes d'arrebossat de diferent color. A través d'una plantilla puntejada s'aplica el dibuix escollit, el qual es raspa per deixar veure la capa inferior. La majoria dels esgrafiats de Martorell són localitzats a la Vila, i el més antic que esLA CASA GAUSA

Prosseguim el nostre camí fins arribar a la Plaça de les Hores. Aquí hi trobem la Torre de les Hores, campanar construït sobre una torre de les antigues muralles. En aquesta plaça, cada cap d’any s’hi agrupa un grapat de martorellencs a menjar el raïm i beure la primera copa de cava de l'any nou. Tot seguit arribem a la Plaça de la Vila on s'hi localitzen una gran quantitat d'esgrafiats.
L'ANTIGA FARMÀCIA BUJONS
L'AJUNTAMENT DE MARTORELL
Continuem pel carrer de Francesc Santacana on descobrim els esgrafiats de la Casa Llopart.
LA CASA LLOPART
Es tracta d'un casal que conserva uns interessants finestrals, un de gòtic i l'altre renaixentista. Durant el segle XVIII va ser propietat de Marià Llopart, coronel dels exèrcits reials i cavaller de Santiago. Posteriorment seria la casa de Vicenç Ros i Batllevell. El 1940 va ser decorada amb esgrafiats per Ferran Serra. Són de temàtica pagesa en els que apareixen escenes de sega o de pica-moles.
Més endavant arribem a la Plaça de l'Església. A part del temple també hi podem observar més esgrafiats. Concretament els de la façana compartida per la parròquia i els locals de l’Agrupació Escolta Joan XXIII.
L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA
Seguim endavant fins arribar a la plaça del Portal d'Anoia, on girem a l'esquerra per avançar, en una continua pujada, pel carrer del Mercadal i després pel carrer de la Muntanya. En travessar el carrer de Vistalegre
Tot seguit passem per sota l'autopista i seguim la pista de terra que continua pujant en direcció sud-est cap a la Serra de Les Torretes. Ens endinsem a la zona muntanyosa de Martorell que es concentra al sud del municipi on la Serra de Les Torretes fa de límit del terme municipal. Tota aquesta zona, antigament estava ocupada per vinyes i avui per boscos de matolls i pi. Després d'una ziga-zaga ens aturem davant uns forats amb volta de canó feta de maons, al marge dret de la pista.
MINA D'AIGUA
Aquests forats, excavats als gresos vermells, corresponen a antigues mines d'aigua. Són un dels nombrosos testimonis del temps en què es conreaven les vinyes. Ens diuen que en hi ha moltes per les muntanyes de Martorell i que algunes d'elles es poden recórrer uns quants metres pels seu interior, aquesta en concret no ho permet perquè resta força ensorrada. Aquestes mines es troben en el punt de contacte entre les pissarres paleozoiques i els conglomerats del triàsic, com els que podem veure a l'altra banda del torrent formant curioses formes, modelades per l'erosió del vent, de color vermell viu. Aquestes mines aprofiten el fet que l'aigua de pluja circula lliurement a través dels conglomerats perquè són molt porosos, en canvi quan l'aigua arriba a les pissarres, que són molt més impermeables, queda aturada en part i té tendència a sortir per fonts naturals o per mines artificials.
Continuem endavant i al cap de poc deixem la pista, que continua remuntant pel marge esquerra del Torrent de Rosanes. Aleshores agafem un camí més planer que surt a mà esquerra. Passem per sota de l'emblemàtica Roca Dreta, un monòlit de conglomerat vermell que ha caigut del cingle superior. Creuem el Torrent de Rosanes i anem revoltant la Serra de Les Torretes. Mentre anem guanyant alçada suaument, des del camí gaudim de bones vistes cap al nord.



L'ANTIC CONVENT DELS CAPUTXINS
Continuem avançant cap a llevant fins a trobar una torre elèctrica. Tot seguit el camí canvia de direcció i marxa vers el sud. Això permet guanyar visibilitat cap a l'est i el sud.
LA TORRE GRIMINELLA
Situada a la Serra de les Torretes formava part del conjunt de fortaleses que defensaven la línia del Llobregat. La Torre Griminella, anomenada també Torre Petita, correspon a una construcció molt probablement d'origen romà, la funció principal de la qual era el control del Congost i del pas de la Via Augusta pel Pont del Diable. La torre és molt senzilla, té planta quadrada i està feta amb la tècnica dita "opus quadratum". Està força malmesa i sense sostre, encara que conserva parcialment les quatre parets. Des d'aquest punt elevat tenim unes magnífiques vistes de Martorell i de l'important nus de comunicacions que l'envolta. Després de fotografiar-la retornem a la darrera bifurcació per continuar pel camí de ponent en lleugera baixada.
Davant nostre, cap a ponent, veiem la zona de la Torreta del Clos on els gresos vermells presenten curioses formes. Des d'aquí podem adonar-nos de la intricada orografia de la Serra de Les Torretes, sense grans alçades però amb nombrosos torrents, barrancs, carenes i turons. Majoritàriament compren la cara nord de la Serra de l'Ataix fent d'enllaç amb l'espai protegit de les Muntanyes de l'Ordal. La seva orientació cap al nord ha facilitat que es conservi una gran extensió de bosc sense incendis. Al final d'aquest camí arribem a la Torreta del Clos.
LA TORRE DEL CLOS
Igual que la torre Griminella la Torre del Clos, anomenada també Torre Gran, Torre dels Frares o Torre Badals, és d'origen romà i completava el camp de visió de l'anterior. Igual que l'anterior és una torre molt senzilla, de planta quadrada, de formes massisses i està feta amb la tècnica de l'"opus quadratum". Està força malmesa i tampoc té sostre, però conserva les quatre parets amb un bon nombre d’espitlleres. En termes constructius és idèntica a la Torre Griminella, per tant es pot considerar que van ser construïdes al mateix moment. A la banda nord es troba l'estreta porta d'entrada i al seu costat hi ha una petita garita per defensar-la.
En tot el perímetre de la torre s'obren dues fileres d'espitlleres. Al seu interior es poden veure els forats en els murs, on encaixaven les bigues que aguantaven els pisos. La part superior dels murs és tot llis excepte en els angles on apareixen uns merlets esglaonats. A diferència de l'altra torre, aquesta va ser reedificada el 1874, durant la Tercera Guerra Carlina.
D'aquesta època són els murs amb finestra, bona part de les espitlleres i també la garita que controla la porta d’entrada. Les dues torres, la Torreta del Clos i la Torreta Griminella, són les que han donat nom a la Serra de Les Torretes. Des d'aquí, igual que hem vist des de la Torre Griminella, es pot gaudir d'unes esplèndides vistes de l'entorn.


Deixem la torre i ens dirigim cap al sud. Descendim una mica per anar a veure unes interessants formacions rocoses a sota mateix de la Torre del Clos.
Aquests materials pertanyen a l'anomenada fàcies Buntsandstein, una paraula d'origen alemany que precisament significa "roca de sorra roja". Només ens cal fixar-nos en molts topònims per endevinar la seva presència: Montroig del Camp, Penya Roja, Castellví de Rosanes, Can Roig, Collroig... També tenim molts monuments construïts amb aquesta pedra: el monestir d'Escornalbou, el Castell d'Eramprunyà, el poble del Brull o el mateix Pont del Diable de Martorell. Tot seguit continuem la baixada, pel dret, cap el Torrent de Rosanes.
RESCLOSA AL TORRENT DE ROSANES
Martorell es troba situada entre dues grans unitats geològiques i morfo-estructurals, per un cantó tenim els relleus del sud del municipi que formen part del vessant nord-oriental de la Serralada Litoral i per l'altre el sector nord, més planer, situat en la depressió del Vallès-Penedès. Aquesta diferencia d'altituds fa que els torrents siguin curts i d'un fort desnivell, baixant paral·lels cap a l'Anoia. Aquest fet ha obligat a construir petites rescloses per evitar les malvestats de l'aigua. És el cas de la que trobem sobre el Torrent de Rosanes, la qual ens permet creuar-lo i continuar amb la nostra caminada. Una vegada a l'altra vessant enllacem amb la pista que havíem deixat sota la Roca Dreta. La seguim cap a l'esquerra, direcció sud, i en pujada. Al cap de poca estona arribem als Quatre camins.
ELS QUATRE CAMINS
LA SERRA DE L'ATAIX


Per curiositat hem buscat l'origen del topònim "Ataix". Sembla ser que derivaria de àrab, fet que és possible ja que el riu Llobregat va ser frontera de la Marca Hispànica durant més de dos-cents anys. El seu significat correspondria a "serra de la sequera", en referencia a la sequedat del terreny i a la mancança d'aigua. El camí que hem anat seguint, en aquest punt es bifurca. El trencall de l'esquerra baixa en direcció a les mines, mentre que el de la dreta continua amunt cap el nord. Seguim aquest últim. Uns pocs metres més endavant agafem un petit corriol a mà dreta, que es dirigeix cap a uns arbres propers a un roquetar. En poca estona ens portarà a les Roques d'en Mateuet i al Castell de Rosanes.
LES ROQUES D'EN MATEUET
Geològicament la Serra de l'Ataix és igual que la Serra de Les Torretes. També està formada per una base de pissarres paleozoiques recoberta per conglomerats i gresos vermells del Bundsandstein, els quals podem veure en els punts més elevats de la serra. Les mateixes Roques d'en Mateuet estan formades per aquests materials. Són un clar exemple d'una de les formes d'erosió del vent, la coneguda com a abrasió o corrosió eòlica, en la que grans o partícules minerals dures, normalment quars, colpegen les superfícies rocoses. A causa de la fragilitat dels gresos, aquesta acció del vent carregat de partícules sòlides, origina forats, incisions i canals a les roques.
El corriol descendeix fins a sota mateix de la roca que sustenta les restes del Castell de Rosanes. En el descens tornem a entrar en el terme de martorell. De fet aquest castell és el Castell de Martorell. L'accés és tan amagat que no el veurem fins arribar pràcticament a sota d'ell. El corriol que hi mena és selvàtic i feréstec, però és un tram magnífic, ple de vegetació humida i fresca. Un cop a sota les restes, el corriol s'enfila per sobre un roqueter fins a deixar-nos davant mateix d'elles.
EL CASTELL DE ROSANES DEL PEIRET

Està formada combinant filades de petits blocs regulars amb fragments de mur en forma d'espina de peix molt molt rudimentaria, l'"opus spicatum", i filades de lloses planes. Els angles de la muralla són arrodonits. La podem observar en bastant bon estat a tota la meitat nord. Se'n conserva aproximadament un 60% i tenia un gruix de 1,20 metres.
A la part central del recinte, cap a ponent, hi ha una estança de planta rectangular d'uns 7,20 metres de llargada, adossada a la muralla i construïda amb petits carreus rectangulars, molt ben units amb morter de calç i arrenglerats en precises filades horitzontals.
A la banda de migdia, just en el camí d'accés al castell, es poden veure els fonaments d'una torre circular d'uns 4 metres de diàmetre i 1,20 metres de gruix. Per tot el recinte anem trobant nombrosos forats a la roca, això indicaria que el castell tenia una part important construïda en fusta, en ells hi encaixarien bigues per sustentar plataformes elevades.
El lloc i l'entorn són molt agradables i és un bon mirador per contemplar tot Martorell i bona part del nord de la comarca. Les vistes abasten tot Montserrat i arriben fins el Port del Comte. Més properes veiem el Tossal Rodó, el Cul de la Portadora, el Turó de la Socarrada, el Puig de l'Hospici, el Puigventós...


Després d'haver documentat la zona i contemplat el paisatge, retornem pel mateix camí fins a l'inici del corriol que ens ha portat al castell. Aleshores seguim l'ampla pista cap a la dreta tot pujant en direcció a ponent. Traspassem un coll i ens situem al cantó nord de la Serra de l'Ataix. L'anem resseguint cap al sud-oest, movent-nos sempre entre els termes de Martorell i Castellví de Rosanes, amb bones vistes de la comarca del Baix Llobregat, arribant a distingir la Creu de l'Aragall. Més endavant, comencem a davallar fins arribar a un nou coll situat als peus de la part nord del Turó de Montgoi. Tot seguit la pista fa un revolt davallant cap al nord-oest. Aleshores s'ens obren noves vistes, aquest cop cap al nord-est.

EL CASTELL DE ROCAFORT - MONESTIR DE SANT GENÍS DE ROCAFORT
Deixem la seva visita per una altra ocasió i continuem baixant per la pista fins a trobar un sender, a mà esquerra, que s'endinsa clarament al bosc.

El sender planeja en direcció sud-sud-est tot revoltant el Turó de Montgoi, que ens queda a l'esquerra. Mirant cap a migdia podem localitzar el Turó del Castell, de 360 m.a. En el seu cim estan situades les restes del Castellvell de Rosanes o Castell de Sant Jaume, un dels destins principals de la caminada. Encara que des d'aquí no es pot observar el castell, si que s'aprecien dues de les torres (bestorres), al sector nord-oest de les antigues muralles. Més endavant el sender davalla fins enllaçar amb un camí més ample. El seguim cap a l'esquerra en direcció migdia. Al cap de poc trobem a mà dreta uns graons que porten a les basses i font de Sant Jaume.
LES BASSES I FONT DE SANT JAUME
La sorpresa és molt gran. L'estat de les basses de Sant Jaume és deplorable, la vegetació ho ha cobert tot i literalment no s'hi pot accedir per l'abundància d'esbarzers. La font ni l'hem pogut veure. El nostre company Manel ens explica que era un racó preciós, amb una bonica font i bancs de pedra per descansar. Fins i tot, junt amb altra canalla, havia pujat des de Martorell a banyar-s'hi en èpoques de calor. Retornem al camí i avancem fins la propera cruïlla. Deixem el primer camí de l'esquerra, que és per on tornarem, i agafem el següent trencall en el mateix cantó després de travessar un torrent. Anem pujant suaument mentre veiem a mà dreta la gran Plana de Sant Jaume.
LA PLANA DE SANT JAUME
El Pla de Sant Jaume està format per un amplíssim coll situat entre el vessant de l'Anoia i el del Llobregat, que havia estat totalment conreat amb arbres fruites. El relleu que l'envolta ha afavorit l'acumulació de sediments de gran qualitat, tradicionalment aprofitats per als cultius agrícoles. El Manel ens explica el goig que feia veure aquests camps plens de fruites variades, i la gran riquesa que suposava pels propietaris del proper Mas de Sant Jaume. Actualment resta tot abandonat, amb ametllers escampats per tota la seva superfície i amb l'ermita de Sant Jaume isolada al mig. Segons l'historiador i cronista medieval Antoni Pujades, era anomenat Pla de Matamoros. Fons àrabs hi situarien el lloc on hi hagué una batalla amb els cristians. A continuació ens apropem fins al centre de la plana, on hi ha la capella de Sant Jaume.
LA CAPELLA DE SANT JAUME DE CASTELLVÍ DE ROSANES
La capella va ser construïda cap a finals del segle XI, tot i que la primera documentació en la que apareix, data del 1288 quan el rector de la capella de Sant Miquel del Castell de Castellví, va crear el benefici de Sant Jaume, perquè la capella pogués atendre les necessitats dels parroquians a les hores que el rector, sotmès a l'horari del castell, no pogués sortir a l'exterior al tancar-se les portes de les muralles. L'esglesiola consta d'una sola nau, amb un absis semicircular amb una finestra central i decorat amb arcuacions i lesenes d'estil llombard. La porta d'accés està situada a la façana de migdia entre dues finestres.


El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, ens permet veure aquestes fotografies, de 1912 i 1923, fetes pel martorellenc Josep Salvany Blanch, que ens mostren el canvis soferts en el darrer segle.
A continuació reemprenem el camí, travessant la plana en direcció a ponent, per anar a buscar el camí d'accés al Mas de Sant Jaume.
Una vegada hi enllacem el seguim cap a l'esquerra. La pista ens deixa a l'entrada de l'accés al Mas del Castell. Des d'aquí es pot veure l'ermita romànica de Sant Jaume de Rosanes.
EL MAS DE SANT JAUME
Es tracta d'un gran mas situat als peus del Turó del Castell, sobre el Pla de Sant Jaume. El seu origen és posterior a l'enderroc del Castell de Sant Jaume per les tropes de Felip V a principis del segle XVIII. Està format per diferents edificis de planta rectangular, distribuïts al voltant d'un pati o llisa.
Una vegada traspassat el portal d'accés podem veure, a la part superior de la façana de l'esquerra, una fornícula amb la imatge de Sant Jaume "matamoros": el sant a cavall, amb l'espasa a la mà i als seus peus un sarraí derrotat. De tot el que veiem, destacaríem una gran galeria porxada formada per deu arcs de mig punt.
Havia estat un dels masos més rics de la contrada amb grans extensions de terra cultivable que comprenien, fins i tot els camps que envolten la capella de Sant Jaume que hem visitat anteriorment. A continuació iniciarem la pujada per accedir al Castell de Sant Jaume. Per fer-ho ens
Mentre anem guanyant alçada, gaudim d'unes esplèndides vistes vers el nord-est. Això ens permet observar l'extensa Plana de Sant Jaume, centrada en la capella homònima, i la situació privilegiada del Mas de Sant Jaume amb la gran extensió de terres fèrtils que l'envolten.


EL CASTELLVELL DE ROSANES O CASTELL DE SANT JAUME

Ens trobem davant d'una torre quadrada d'un dels trams de la muralla que formava part de la primera línia de defensa del Castell de Sant Jaume. Està situada molt a prop de l'anomenat "Portal del Cavalcador" i presenta uns carreus molt ben escairats i fermament col·locats.
Aquesta torre enmig de la boscúria produeix una sensació de fermesa i estabilitat molt grans. Podem apreciar perfectament la tècnica utilitzada per construir-la: dues parets paral·leles aixecades utilitzant carreus rectangulars col·locats a trencajunts, i emplenant l'espai situat entre elles amb pedruscall i terra. Igualment podem visualitzar els diferents forats on anaven recolzades les bigues que aguantaven les diferents plataformes de fusta.
Encara que pertany al terme de Castellví de Rosanes, sempre hi ha hagut una estreta relació del castell amb Martorell. Aquella prové del fet que aquesta fortificació va ser el centre de la baronia de Castellvell de Rosanes, a la qual pertanyien els actuals municipis de Martorell, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Abrera, Sant Esteve Sesrovires i Castellví de Rosanes. L'any 1428 la fortificació va patir els efectes d'un fort terratrèmol, aleshores els consellers de Barcelona el van inspeccionar per tal de fer-hi reformes. Gràcies a aquesta inspecció coneixem força bé com era l'interior del castell.

Seguim pujant i després d'una última grimpada, força més dificultosa per la pendent i les pedres humides, ens trobem dins del recinte jussà o "Primera Mola" del Castell de Sant Jaume. Les restes conservades en l'ample perímetre del castell, permeten distingir dos espais: el sobirà, anomenat "Castellet", presidit per la torre mestra o torre de l'homenatge, que era l'antiga torre romana, i el jussà, anomenat "Primera Mola", que era l'espai que envoltava el sobirà.
LA TORRE MESTRA O TORRE ROMANA
Aprofitant aquesta estructura es va construir al seu voltant un primer espai medieval, el jussà, que estava tancat per una muralla que ressegueix el relleu natural de la muntanya formant un polígon irregular. Va ser reformada en diverses èpoques, a base de construir un conjunt de torres arran mateix de l'espadat. Els trams més antics es conserven a la part de més difícil accés. Data de finals del segle IX o primers del segle X. Pertany a aquest període un bon pany de muralla d'angles arrodonits en el que es pot observar l'estructura en "opus spicatum".
LA SALA GÒTICA O CAMBRA DE LA COMTESSA
Aquest espai va ser ampliat i refet a finals del segle XIII i durant tot el XIV; construint-se diverses dependències al sector de ponent destacant un espai noble, la sala gòtica. El 1428 era anomenada la "Cambra de la Comtessa", i comunicava amb un pati descobert, on anaven a parar també altres estances. Està situada a ponent del recinte jussà, dins la zona residencial. És de planta rectangular amb l'eix longitudinal direcció sud-est-nord-oest. Conserva una paret de tancament i les parets longitudinals separades per dues arcades de diafragma de les quals es conserven només els arrencaments. L'amplada dels arcs és d'uns set metres. Eren lleugerament apuntats i possiblement sostenien una estructura de fusta. Sembla ser que era la cambra més noble i el centre de la part residencial del castell.
Més al nord del recinte veiem altres cambres, avui plenes d'enderrocs. L'espai jussà també tenia dues portes: el "Portal Major", situat prop de la sala gòtica i més moderna que les altres, segurament fruit d'una reforma del segle XVI, amb un arc escarser; i la "Portelleta", una petita porta preromànica situada a la muralla que es feia servir en cas d'emergència, ja que sembla que no era visible des d'on es trobava el portal del castell. Igualment disposava d'una cisterna de gran capacitat, coberta amb una volta de canó.
LA CAPELLA DE SANT MIQUEL DE CASTELLVÍ
Al Castellvell encara hi havia una tercera muralla, a tramuntana dels recintes sobirà i jussà, que probablement tenia la funció de reforçar la vessant més accessible del castell. Dins d'aquest espai es trobava l'albacar o barri del castell, format en època medieval i abandonat el 1714, del qual actualment no en queda gairebé res.
En tot el turó la vegetació és força abundant, dificultant-nos tant el recorregut com la contemplació de les restes, que són difícils de fotografiar pels forts contrastos de llums que es creen. Aquí també podem constatar l'existència d'un aflorament, d'uns trenta metres per sobre el sòcol paleozoic de la base, de conglomerats i gresos vermells. Després de la visita reemprenem la tornada per el mateix camí fins al Mas de Sant Jaume.
Entre el bosc, de tant en tant, constatem l'existència de marges de pedra seca, clars testimoni de l'explotació d'aquestes muntanyes. De mica en mica la pista es va decantant cap al nord, tot revoltant el Turó de Montgoi. Al cap d'una estona comencem a veure, de lluny, les instal·lacions i la xemeneia de la mina de plom sobresortint d'entre els arbres. Continuem endavant en un descens suau. Al cap d'una estona, ens desviem a mà esquerra, per anar a veure una petita cova molt propera al camí.
COVA ALS PEUS DEL TURÓ DE MONTGOI
Es tracta d'una petita cova, pràcticament una bauma, de molt poc recorregut i amb el seu interior ple d'aigua. No sembla artificial, per lo qual descartem que es tracti d'una antiga mina d'aigua. No podem esbrinar si el corrent es degut a una font o a les filtracions que regalimen per les seves parets. Tot seguit retornem a la pista que seguíem. Al cap de poc arribem a una bifurcació, per l'esquerra enllaçaríem amb el camí del matí, ara continuem per la dreta seguint la vessant sud de la Serra de l'Ataix i vorejant la capçalera del Torrent de les Mines de Vernís. El camí planeja fins arribar a una nova bifurcació. Tombem a la dreta, i ens dirigim cap a les properes instal·lacions i xemeneia de les mines de plom.
LES MINES DE PLOM "LA MARTORELLENSE"


Seguidament iniciem la vista del que queda de les instal·lacions. Aquestes estaven repartides en tres nivells, un nivell superior amb l'edifici on es trobaven les calderes de vapor, que funcionaven amb llenya i carbó de coc i que subministraven l'energia necessària per a l'extracció i el bombeig d'aigua. En aquest nivell també trobem la xemeneia, situada una mica apartada, així com diversos espais subterranis. Un nivell intermedi, amb una àmplia explanada on es va perforar el pou principal i on es van construir uns murs de contenció on inicialment es descarregaven els materials de rebuig de les extraccions i els residus de la reducció de la galena, amb lo qual s'aconseguia anivellar els desnivells del terreny i es guanyava espai de treball. Finalment hi ha un nivell inferior amb edificis més modestos.
El primer que ens crida l'atenció es que tots els edificis i instal·lacions estan fets de maó vist, un estil que s'utilitzava molt a principis del segle XX per als edificis industrials, i que s'inspirava en un estil arquitectònic nascut a la ciutat anglesa de Manchester. L'edifici principal del nivell
Apartada de l'edifici de la maquinària, es troba, en bastant bon estat, la xemeneia d'extracció de gasos del forn on es fonia la galena. Podem seguir perfectament la conducció subterrània, que va des dels edificis fins a la base de la xemeneia. Aquest sistema és el típic d'algunes foses de galena antigues. La xemeneia es situava una mica apartada dels edificis i evacuava els gasos del forn on es fonia la galena. La conducció subterrània actuava com una galeria de condensació, amb la funció de minimitzar els efectes tòxics dels vapors en els treballadors i a la vegada permetia recollir el plom que, per sublimació, s'anava acumulant en les parets de la galeria. Les obertures de la base de la xemeneia tenien portes per accedir-hi quan no funcionava el forn.
En el nivell intermedi trobem l'edifici on estava el castellet del pou mestre. Es conserven en bon estat les arcades de maó vist que l'aguantaven; en una d'elles es veuen les restes metàl·liques de la base del castellet, al costat de l'edifici on es trobava la maquinària. El castellet ha desaparegut completament. Dins de l'altra arcada es troba l'entrada del pou principal, de 250 metres de fondària que comunicava sis nivells de galeries. Actualment està segellat excepte per un forat circular d'uns quinze centímetres. Un costum dels qui passen per aquest lloc consisteix a tirar una pedra pel forat per saber-ne la seva fondària. Com a curiositat hem de dir que si ens hi apropem, de seguida t'arriba una bafarada d'aire humit, provinent de la ventilació natural d'aquest pou.

Recomanem la consulta o lectura del llibre "L'activitat minera a Martorell i Castellví de Rosanes", de l’autor Sergi Falguera Torres i editat pel Centre d'Estudis Martorellencs al 2012. Molta part de la informació històrica d'aquesta crònica ha estat obtinguda d'aquesta obra.
En acabar la visita i documentació de les mines, retornem el mateix camí fins la darrere bifurcació. Aleshores girem a la dreta i seguim la pista, en direcció nord-est, per la banda llevantina de la Serra de l'Ataix.

- Tbc roques sedimentàries del Triàsic formades per conglomerats
- Tbg roques sedimentaries del Triàsic formades per gresos silícics i
argiles
- COrp roques sedimentaries del Cambro-Ordovicià formades per
pissarres
- Sf roques sedimentaries del Silurià formades per pissarres
- Fd roques intrusives del Carbonifer-Permià
- LI_Qt2 dipòsits sedimentaris del Quaternari formats per graves, sorres
i llims
Anem avançant en la mateixa direcció, en lleugeres pujades i baixades, observant els diferents materials i l'efecte de l'erosió en ells. Al cap d'una estona arribem de nou a la bifurcació a partir de la qual, al matí, hem anat a veure les Roques d'en Mateuet i el Castell de Rosanes. Ara agafem el camí de la dreta, de baixada, que en pocs minuts ens deixa a la cruïlla dels Quatre Camins. Deixem a l'esquerra el camí per on hem pujat al matí i avancem uns metres fins a trobar una bifurcació. Agafem el trencall de l'esquerra que, tot planejant, es dirigeix cap a llevant.




LA TORRE FOSSADA
Finalment i després de superar el fort desnivell, arribem als peus de l'autopista A-2 que travessem per sota. Tot seguit, girem a la dreta i de seguida creuem l'antiga carretera N-II per anar a buscar el passeig del riu. El seguim aigües amunt en direcció al Pont del Diable. Ben aviat veiem a mà esquerra del passeig la Font de les Malaltes.
LA FONT DE LES MALALTES
La Font destruïda el 1975, va ser restaurada per l'Ajuntament el 1990. Era una de les fonts més populars de Martorell, tot i que actualment no raja i es troba descuidada. A cada costat de la font, en uns plafons ceràmics, hi podem llegir fragments dels poemes que l'hi van dedicar els anteriors poetes. Podem escoltar el poema de Francesc Pujols en la veu de Ricard Giramé: "La Font de Les Malaltes".
Seguim pel passeig tot acostant-nos al Pont del Diable. La visió d'ell torna a ser magnífica.
EL PONT DEL DIABLE
El Pont del Diable és una gran estructura de més de 120 metres de llarg i de 3,90 metres a 10 metres d'amplada, amb un nucli de morter de calç revestit de gres vermell del Buntsandstein. L'estrep de ponent te sis metres d'amplada. A la base, prop del riu, presenta marques de les legions IV Macedònica, VI Víctrix i X Gèmina. La part més propera al poble està revestida amb un parament d'imitació fet al 1965, quan va quedar a la vista el farciment de morter i el paviment original. L'arc menor, lleugerament apuntat, amb una llum de 16,4 metres, inclou un arquet de descàrrega d'aigües de mig punt, de 1,2 metres de llum. L'amplada del pont en aquest tram és de 4,7 metres. Es recolza en el pilar central, de 6 metres de llarg, amb un esperó agut i l'altre obtús. La part inferior d'aquest pilar podria ser romana. L'arc central és l'arc gòtic amb més llum de Catalunya: 36,4 metres. L'original tenia 21 metres d'alçada. Va ser volat el 1939 i reconstruït el 1960-61. Al centre hi té un templet destinat a donar pes a la clau, funció que originalment feien dos murs paral·lels senzills.
El pilar est, de planta rectangular de 5 x 4 metres, descansa directament sobre l'extrem de l'estrep romà. Entre aquest pilar i l'estrep est pròpiament dit hi ha un arc elevat, de mig punt, de 5,5 metres de llum. Després d'aquesta obertura, l'estrep té una longitud de 10,7 metres, i inclou un arc escarser tapiat al costat nord, mentre que a la cara sud està revestit per un parament de carreus petits datat al segle XVIII. L'amplada d'aquest tram és de 5,6 metres. Al final de l'estrep hi trobem l'arc de triomf, sobre un basament de 9 metres d'amplada i uns 10,6 metres de longitud, revestit en "opus quadratum", de la pedra típica de la zona: gresos vermells del Buntsandstein i pedra calcària. El pont acaba en una plataforma d'accés, que reposa sobre murs de contenció de diferents èpoques. En ella hi confluïen els dos traçats de la via Augusta, el del Vallès i la variant marítima que passava per Blanda, Iluro, Baetulo i Barcino. Bona part d'aquesta plataforma es troba sota la carretera propera, i per accedir-hi s'utilitza una escala construïda entre 1932 i 1933.
LA FONT DE L'EUDÓ
Situada just a la zona enjardinada que hi ha a la part de migdia del Pont del Diable, en el seu frontal hi té representada una de les llegendes sobre l'origen del pont romà. Finalment tornem a creuar l'antic pont i retornem a l'aparcament on hem deixat els cotxes. D'aquesta manera acabem una caminada amb molts atractius, històrics, industrials, geològics i paisatgístics que sense el company Manel no hauríem descobert.
8 comentaris :
Hola, Josep. Avui caminant per Vallhonesta amb en Josep Camp, em parlava d'aquesta sortida vostra. Tens tota la raó: sovint no valorem els espais més propers i sempre, sempre, a tota sortida hi ha indrets molts interessants. Ruta molt interessant. Me l'anoto per fer-la. Salut i muntanya!
Miquel
Moltes felicitats! Una acurada descripció del patrimoni que es pot anar trobant en aquesta bonica ruta. Me l'he baixat per fer-la. Gràcies.
Avui diumenge 1 de febrer del 2015 un grup de 13 persones de la Agrupació Excursionista de Granollers- Secció de Matinals hem fet la vostra sortida. Ens agradat molt tot aquest indret i hem gaudit força. Una ressenya fantàstica .
Salut i esperem fer-ne alguna de més
Amics de Granollers, moltes gràcies per les vostres paraules. Totes les cròniques del nostre bloc, pretenen engrescar a fer caminades d'una manera més pausada i amb l'esperit d'observar, descobrir, conèixer... els espais per on tresquem. Per fer-ho tant sols ens cal mirar, parlar i escoltar la gent del país. Si ho aconseguim amb les cròniques, aleshores ens sentim satisfets. Per aquest motiu ens alegrem molt que us hagi servit i n'hagueu gaudit.
Josep
Bon dia,he arribat per casualitat a la teva pagina i no puc més que felicitar-te per la magnifica descripció d'aquesta ruta,soc de Martorell de tota la vida i conec aquests indrets perfectament i m'agradat molt la teva explicació de la mateixa, acurada i extensa, moltes felicitats.
Hola, Miguel Cañameras
Moltes gràcies pel teu escrit. Per a nosaltres va ser tota una descoberta molt agradable i ho hem d'agrair a un company de caminades de Martorell, en Manel. Gràcies a ell vam gaudir d'aquest racó tant engrescador i a la vegada desconegut per nosaltres. El propi paisatge i l'entorn hem va portar a que en volgués saber més coses. El resultat de la meva recerca és aquesta petita crònica. Celebro que l'hagis trobada encertada. A reveure.
Josep
Acabo de fer aquesta ruta dels castells, torres i mines de Martorell i he gaudit molt del camí, gràcies a les vostres explicacions. M'agrada caminar per conèixer indrets, la seva història i la cultura de cada lloc i us felicito per la magnífica descripció que feu dels camins, llocs i paratges per on passeu. Tan a prop i a vegades sembla tant lluny, a casa nostra tenim autèntiques meravelles.
Soc de Barcelona i vaig crear l'any 2001 el Camí de Montserrat a Núria, a l'estil del Camí de Sant Jaume, però aquí, a Catalunya, pels que no podem anar tant lluny i pels que volem conèixer més on vivim i qui som.
Gràcies de nou per la feina que feu. Fins aviat
¿Alguien sabe de alguna empresa de limpieza de tuberías de desatascos con camión cuba en Martorell para qué me haga un desatasco en casa?
Publica un comentari a l'entrada