CAMINADA PER SANTA EUGÈNIA DE BERGA SEGUINT EL PR-C 93

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 13,85 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 459 metres, baixant: 459 metres.
Altitud mínima: 479 metres, màxima: 633 metres.
Temps total: 5 hores i 17 minuts.

Ens trobem a Santa Eugènia de Berga, en plena Plana de Vic, per seguir el sender de petit recorregut PR-C 93, d'aquesta població. El nom d'aquest municipi es pronuncia a la comarca amb la e oberta (Bèrga), en contraposició a la de la capital del Berguedà, que es pronuncia amb la e tancada (Bérga). El seu origen prové d'una antiga vila rural anomenada Berga, documentada des del 910 i que és recordada encara per la partida de terra anomenada els Plans d'en Berga, situada a prop de Sala-d'heures. El recorregut es preveu força pla, doncs bàsicament recórrer àmplies extensions de conreu, limitades per petites serralades o turons testimoni de margues blavoses. El punt de sortida és la Plaça Major de Santa Eugènia, en ella hi descobrim diversos elements arquitectònics importants.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA EUGÈNIA DE BERGA

L'església parroquial de Santa Eugènia de Berga, és un dels millors exemplars romànics i més ben restaurats de la Plana de Vic. És un edifici de planta de creu llatina, amb una nau única, amb tres absis semicirculars i amb una cúpula sobre petxines. D'aquests tres absis, el central estava dedicat a Santa Eugènia, el de la part nord a Santa Cecília i el de la part de migdia a Sant Jaume. Els tres absis tenen finestres d'esqueixada.



Exteriorment la cúpula forma un cimbori de planta octogonal, sobre el qual s'aixeca un campanar de torre de tres pisos. El primer pis consta de finestres senzilles d'arc de mig punt i en parelles, en el segon són biforades i triforades o de tres obertures partides per dues columnetes en el tercer. La seva coberta és piramidal, força aplanada, feta de lloses i a quatre vessants, acabant amb un pinacle amb creu i penell.

La portalada romànica és l'element més significatiu de les reformes fetes durant el segle XII; hi destaquen les arquivoltes decorades amb palmeres i sanefes de tipus vegetal. S'obre a la façana de ponent, on també hi ha un òcul, amb una rosassa radial, i una escala de cargol, per la qual es pot pujar a la teulada.



Les façanes laterals estant decorades amb un fris continu d'arcuacions enfonsades, que tenen la part dels arquets en pedra vermella, i finestres cegues, que responen en gran part a l'obra de restauració. En canvi és original la decoració del cimbori, que consisteix en un fris continu d'arcuacions sobre les finestres dels nivells superiors.



S'ha utilitzat dos tipus diferents de materials: els carrerons simplement escairats, disposats en filades uniformes en el cimbori; i els carreus petits, molt ben tallats, disposats en filades uniformes i desiguals als absis i més regulars a la façana de ponent. Les arcuacions, finestres i denticles són realitzats amb una arenisca vermella, la qual forma una composició cromàtica en el conjunt de l'església.

ELEMENTS ARQUITECTÒNICS DE LA FARMÀCIA DE SANTA EUGÈNIA

Originàriament aquests elements formaven part de l'antiga rectoria. Destaquen la porta d'entrada a la rectoria i una finestra, conservades a la façana principal de l'actual farmàcia del municipi. La porta la formen 22 pedres, de les quals 11 corresponen a les dovelles de l'arcada. Té un bon estat de conservació, si bé el fet de tractar-se d'una pedra de tipus sorrenca fa que es vagi degradant progressivament. A la inscripció que encapçala l'arcada, gravada en pedra, s'hi veuen dos cercles en què s'hi pot llegir: "Ave Maria sin pecado concebida", tot i que estigui parcialment esborrada.



La finestra està formada per una llinda i una reixa de ferro de fosa. Aquesta es troba en força mal estat de conservació, al estar formada també de pedra sorrenca. Hi té gravada la data 1704 i per sota s'aprecia una inscripció que podria correspondre al nom del rector que pel que s'intueix podria dir-se Johan.

Deixem la Plaça Major i ens dirigim cap al nord a trobar el carrer del Reguer. El seguim cap a la dreta. Al cap de poc travessem el Torrent de Santa Eugènia per sobre el Pont del carrer del Reguer. Aquest és un pont de formigó armat, amb baranes metàl·liques. La seva construcció es degué a la necessitat d'accedir al barri de la Creu del Cim. També se'l coneix com el Pont del Canyet i fins el 1991 pertanyia a Taradell. Al peu del torrent hi ha el lloc conegut com el canyet on les dones anaven a rentar roba i més endavant es tirava el bestiar mort, perquè se'l mengessin els animals carronyaires de la zona.

Passat el torrent girem a l'esquerra pel carrer del Cadí. Seguim el carrer asfaltat fins al final en que passa a ser una pista de terra. Arribem a una bifurcació i tombem a mà dreta, tot baixant cap al Torrent del Migdia. Aquest fa de límit amb el terme de Taradell. Creuem el torrent i anem avançant enmig de camps de conreu, fins a una nova bifurcació. Continuem per la dreta, retornant de seguida al terme de Santa Eugènia. Ara el camí segueix la direcció de llevant. Veiem enlairades a mà esquerra, la Comercial Aymerich i més endavant la Teuleria de l'Eimeric. A sota mateix d'aquesta última, enllacem amb la pista que va del Reguer a la Teuleria, que seguim breument cap a l'esquerra. Tot seguit la deixem i agafem el camí de mà dreta que porta al Cementiri, seguint-lo cap a migdia. Arribem al nou i funcional cementiri. Cap a l'est veiem sobresortir el gran Casal de Sala d'heures.

EL CASAL DE SALA-D'HEURES

Es tracta d'un casal de grans dimensions, d'estil neoromànic, que es troba dins d'una propietat que engloba tot el paratge de Sala-d'heures, està constituïda per una capella, diverses dependències annexes, com són la masoveria, la caseta d'ariets, les corts, etc; i una gran finca de bosc i camps, al punt més elevat de la qual es troba el casal. L'edifici principal és de caire senyorial, està constituït per quatre edificis adossats disposats formant una estructura rectangular, que deixen un espai central en forma de pati interior. Cadascun dels edificis que l'integren té una planta baixa i tres pisos, excepte la torre, que sobresurt un pis més respecte els altres.

A continuació, ens endinsem una mica més en el Sot de la Dona Morta, fins a trobar una zona de margues blavoses. Aleshores, deixem el camí i ens enfilem, per l'esquerra, seguint un corriol molt desdibuixat, on és molt complicat seguir els senyals del PR. El corriol revolta un petit turó i penetra en una zona boscosa de la Vall de la Riera de Vilalleons. Aquest bosc és força espès, humit i molt agradable de trepitjar. Al cap d'una estona el corriol s'apropa al marge de la riera. A la nostra esquerra veiem un petit aqüeducte.

L'AQÜEDUCTE DE SALA-D'HEURES

Està situat sobre el torrent de Sala-d'heures, per on passa un sender que uneix el Casal de Sala-d'heures i la propera Font del Paradís. Està format per nou arcades de punt rodó, amb una amplada exterior de 1,30 metres, una d'interior de 90 centímetres, i una llargada de 48 metres. El pont està construït amb pedra del país i ciment. Presenta uns forats quadrats a les parets interiors que subjectaven unes baranes de fusta, avui inexistents. La presència de l'abundant vegetació dificulta la seva visibilitat. Per l'interior del pont passa la canalització que porta l'aigua de la Font del Paradís als dos dipòsits que hi ha a tocar el torrent de Sala-d'heures, aigües avall.



Hem anat veiem com el paisatge de la plana, la zona compresa entre els 400-600 m.a., es caracteritza per l'abundància de conreus intensius, barrejats amb una sèrie de turons desproveïts de tot tipus de vegetació (les margues calcàries de color blavós). En tota aquesta zona els boscos han estat substituïts per espais de conreu. Tot i el predomini d’aquest paisatge, també podem trobar espais, com el paratge de Sala-d'heures, on hi ha roures i alzines i alguns notables conjunts de pinedes. Els boscos de roures, pins i alzines es troben normalment a una alçada que oscil·la entre els 800-1000 m.a., però en aquesta zona de la comarca d’Osona, solen estar entorn dels 500 metres a causa del fenomen de la inversió tèrmica i la presència d’un sòl calcari i un clima relativament plujós. Seguint el corriol, una mica més endavant, trobem a la dreta una font.

LA FONT DEL PARADÍS

Emplaçada molt a prop de la casa senyorial de Sala-d'heures era un lloc habitual de parada per a descansar, de camí a Puig-l'Agulla. La font, feta amb pedra del país, consta d'un cos rectangular, coronat per una estructura semicircular. Al bell mig del cos rectangular hi ha una portella que servia per controlar l'aigua, així com per netejar el dipòsit. Per accedir a la font cal baixar deu graons, bona part d'ells coberts per terra i vegetació en descomposició.



L'aigua de la font porta molta calç, com ho prova la formació de tosca als peus del punt del qual emergeix l'aigua. La font, construïda cap als anys 30 del segle XX, respon a l'adequació de tot aquest paratge de Sala-d'Heures com a un lloc d'esbarjo i lleure. Per davant passa el camí que s'agafa a Santa Eugènia i va cap el Pla de la Pomereda o de les Sardanes. La font està ben eixuta i deu fer temps que no raja. L'origen del seu nom podria fer referència a l'ambient natural que l'envolta i que la converteix en un lloc de descans i relaxació. Continuem endavant per dins el bosc, seguint el corriol, que ara puja per unes margues de gres, fins arribar al Pla de Sala-d'heures.

EL PLA DE SALA-D'HEURES

Aquest pla enmig del bosc és un espai encisador. Entapissat d'herba i protegit per uns roures molt vells i grans, forma part, junt amb l'aqüeducte, la font i el pantà, d'aquest entorn privilegiat que és el bosc de Sala-d'heures. Ara entenem perquè ha estat un dels lloc preferits per als vigatans, al llarg dels anys. Aprofitant aquest lloc tant adient, ens hi aturem per esmorzar. Pel seu extrem nord hi passa el canal de desguàs del proper pantà. El canal, que presenta les parets fetes amb pedra del país unides amb morter, s'aixeca sobre la roca natural, i està força malmès. La seva funció és fer de sobreeixidor del pantà. Surt per la seva banda esquerra i té una amplada d'uns 4 metres i les parets una alçada aproximada de 1,10 metres. Després d'esmorzar ens dirigim cap a la llera del canal. El creuem i ens enfilem per l'altra banda fins assolir la part superior de la petita presa.

EL PANTÀ DE SALA-D'HEURES

Està construït amb pedra del país, ciment i tirants de ferro per donar-li solidesa. La presa té una forma corba, amb tres sortides d'aigua; fa 9 metres alçada i el mur té una amplada de 1,60 metres. La vegetació que creix davant el mur de la presa i als laterals del pantà, impedeix veure-l i fotografiar-l'ho còmodament. A la banda esquerra s'ha anat acumulant amb els anys terra i d'altres sediments, que fa que el pantà sembli més petit del què realment és. Presenta un molt bon estat de conservació.



S'encarrega d'emmagatzemar l'aigua dels torrents de Vilalleons i Rocafarigola. El promotor de l'obra va ser Carles de Fontcoberta, que també va fer els dipòsits d'aigua, l'aqüeducte, el canal i la Font del Paradís, a fi d'aplegar aigua per a la casa i altres dependències del mas de Sala-d'heures. El pantà quan estava en funcionament servia per recollir aigua per regar els jardins, avui abandonats, i per consum del bestiar. Passem per sobre la presa, el paviment de la qual ara és de terra però per sota hi ha pedra, doncs la vegetació i la sorra l'han anat tapant. Un cop a l'altra banda, comencem a enfilar-nos cap al nord. Abans però, encara podem observar una altra estructura del sistema de transport d'aigua cap al Casal de Sala-d'heures.

LA CANALITZACIÓ DE SALA-D'HEURES

Aquesta canalització s'inicia als peus del pantà i finalitza el seu recorregut al Casal de Sala-d'Heures. Discorre sempre per la banda dreta del torrent amb una extensió d'aproximadament un quilòmetre, donat que no es recte. Durant el seu trajecte passa per dins el bosc i per la vorera de camps, estan actualment en desús. El seu estat de conservació és precari; observant-se trams ensorrats i d'altres refets amb formigó. Havia servit per portar aigua fins a la finca de Sala-d'heures. El camí ens acaba portant a una pista transversal més ampla. És el Camí de Sala-d'heures, que per l'esquerra porta al Casal i per la dreta a Can Virgili. En aquest punt hem entrat al terme de Sant Julià de Vilatorta. Prenem la pista cap a la dreta fins a trobar un trencall a mà esquerra, arran dels camps dels Plans de la Caseta del Gili. Anem avançant entre el bosc a l'esquerra i els camps a la dreta. A l'arribar al final d'un camp, el sender penetra en el bosc travessant el Pla del Llopart. A continuació anem baixant suaument cap el Torrent del Llopart. Una vegada l'hem creuat deixem a la dreta un camí amb una fita indicadora del Camp d'Aviació de Sant Julià de Vilatorta. Aquesta correspon a la senyalització d'un itinerari circular, d’uns 9 quilòmetres, l'anomenada Ruta de l’Aeròdrom Vilatorta que ha implicat a tres municipis: Calldetenes, Sant Julià de Vilatorta i Santa Eugènia de Berga amb el suport del Memorial Democràtic. El camí continua, ara cap a ponent anant a sortir al Pla de la Mata o Pla del Camp d'Aviació.

EL PLA DE LA MATA O PLA DEL CAMP D'AVIACIÓ

Durant la Guerra Civil, les Forces Aèries de la República del govern espanyol van fer molts camps d’aviació per a la construcció de nous avions i per a la protecció de les tropes que estaven al front de la batalla. A Osona, se’n van fer quatre: un a Vic, un a Manlleu, un a Tona i un altre a Sant Julià de Vilatorta, que es va construir l’estiu del 1938. Es va escollir aquesta zona plana, es va aplanar el terreny i es va enderrocar el mas de la Mata, una antiga masia de Vilalleons. Tot això, va provocar que aquesta plana se la conegués també com el Pla de l'Aviació. L'espai del seu voltant està ple de vestigis d'aquella època. Podem trobar-hi petits refugis antiaeris mig colgats de bardisses, alguns d'ells han estat tapiats pels propietaris per a evitar que es facin malbé. En un talús, en el bosc contigu, es conserva també un búnquer, de dimensions més grans, on es desaven les bombes i la munició. No gaire lluny tampoc, en una petita clapa de bosc aïllada en mig de la plana, era on es reparava i enllestien els aparells. Fins i tot en un d'aquests masos propers, el Llopart, on es va instal·lar el comandament del petit aeroport, existeix un passadís subterrani ben conservat que s'endinsava uns 200 metres en el bosc, per utilitzar-lo en cas de fugida. A continuació seguim la pista cap a l'esquerra, avançant arran del camp. Ben aviat ens trobem davant d'un d'aquest petits refugis.

REFUGI ELEMENTAL DE L'OMEDA O AUMEDA 2

Entorn de l'aeròdrom Vilatorta es van construir 13 refugis elementals i un d'excavat a la roca. Aquests refugis s'assentaven en llocs estratègics i tenien la funció de casetes de vigilància militar. La frondositat d'aquesta roureda permetia mantenir els avions resguardats i controlats pels soldats republicans que hi feien guàrdia. Aquest es troba situat davant el mas Omeda i està tapiat amb totxo, per evitar-ne la seva espoliació.
La ruta en recull sis d'aquests refugis antiaeris: el refugi Font del Vern, el de la Sauleda, el de l’Omeda 1, que pertany al municipi de Santa Eugènia de Berga, el de l’Omeda 2, el del Llopart, situat al costat de la casa del Llopart, que va ser la seu del comandament del cos d’aviació de l’aeròdrom, i el d’Estat Major, que s’utilitzava per desplaçar-se amb seguretat des de la seu del comandament fins a la pista d’aterratge. Reemprenem la caminada i al cap de ben poc, la pista passa a ser carretera asfaltada i arribem al mas de L'Omeda.

L'OMEDA

És una construcció de planta baixa, primer pis i unes golfes sota la coberta. Els seus murs són de pedra irregular amb les cantoneres diferenciades. Té diversos cossos afegits al principal. La façana s'orienta a migdia i disposa de finestres de diverses tipologies, moltes d'elles de maó massís. És una masia documentada al segle XIV, en un document del 1368, com un mas remença de la parròquia de Santa Maria de Vilalleons. Quan es va construir va rebre aquest nom perquè en la seva propietat hi abundaven oms de molta antiguitat. D'aquí deduïm que les seves terres de conreu, a més de tenir riquesa en aigua provinent del torrent del Llopart, són fèrtils i productives. L'Omeda pertany al terme de Santa Eugènia de Berga, sent la pista del seu davant la línia de separació amb el terme de Sant Julià de Vilatorta.

REFUGI ELEMENTAL DE L'OMEDA O AUMEDA 1

El refugi de l'Omeda 1 és considerat el primer refugi elemental que es va construir a l'aeròdrom Vilatorta en el juny de 1938. Està totalment cobert per la carretera i per tant no és visible. Els soldats republicans que hi feien vigilància controlaven l'accés a l'aeròdrom, les instal·lacions a l'entorn de la casa de l'Omeda i els avions resguardats sota els arbres. Continuem per la pista asfaltada en direcció nord-oest, allunyant-nos del Camp d'Aviació. La carretera avança, sense desnivells, entre els camps de conreu. Creuem una cruïlla de camins. A la nostra dreta s'ajunten els termes de Santa Eugènia, Sant Julià i Calldetenes. Al cap de poc entrem de nou al terme de Santa Eugènia i passem per davant de Can Discorra.

CAN DISCORRA O DISCORRE

Situada a l'esquerra del camí, és una petita masoveria de planta quadrada, coberta a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana de migdia. Està construïda damunt un serradet de pedra viva i consta de planta baixa i primer pis. Els murs són de pedra basta, morter de calç, arrebossat i totxo, i la coberta de teules. La façana té un portal rectangular de totxo amb la llinda de fusta i dues finestres al primer pis. Davant la façana principal hi ha la llisa o pati. L'entorn es caracteritza per la presència de camps de conreu i arbres, entre els que destaca un avet, davant la casa. La carretera es va dirigint cap a la Serra de Sant Marc, un dels punts més privilegiats de la Plana i des de la qual, en dies clars, es pot apreciar una bonica vista de la plana de Vic i els seus pobles.

Abans d'arribar al punt més elevat de la Serra de Sant Marc, deixem a mà dreta el trencall a la masia anomenada Serra de Sant Marc. Aquest mas, del qual en tenim notícies com a mínim des del segle XIV, era propietat eclesiàstica. Actualment allotja diverses naus i construccions annexes al seu voltant, dedicades a la cria de bestiar. La casa queda amagada per la vegetació, i ha patit diverses ampliacions que han modificat la seva aparença original. A continuació, i després d'una curta i suau ascensió, la carretera ens apropa fins a la capella de Sant Marc.

LA CAPELLA DE SANT MARC

La capella, sola i aïllada, està construïda al cim del turó de Sant Marc, en terme de Calldetenes, a tocar del límit territorial de Calldetenes amb Santa Eugènia de Berga. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, cobert a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana. L'edifici manté una orientació en sentit est-oest, amb l'absis encarat a l'est, i la façana principal a l'oest. Els murs estan arrebossats amb ciment i pintats exteriorment en un color cremós, deixant a la vista només les cantonades i el sòcol, on s'aprecia un carreuat rectangular ben escairat. L'absis és quadrangular i no sobresurt de la resta de l'edifici. Exteriorment, no hi veiem cap finestra, a excepció de la façana principal. Compta amb un petit cos quadrangular, de planta baixa, adossat al sector de llevant del mur de migdia, que es destina a sagristia.

La façana principal s'obre amb un portal format per un arc molt rebaixat que s'emmarca exteriorment dins d'un altre marc quadrangular. La part superior del portal, està coronada per un element decoratiu esculpit, format per un floró amb formes arrodonides, que s'assenta sobre una peça quadrangular rematada a la part inferior per tríglifs. Sobre el portal hi ha un rosetó, protegit amb una vidriera emplomada sense decoració figurativa. Sobre el carener de la teulada, sobresurt un petit campanar d'espadanya. Voltant pel seu entorn, descobrim un petit recordatori-homenatge al naturalista Fèlix Rodríguez de la Fuente.

EL MONÒLIT DE FÈLIX RODRÍGUEZ DE LA FUENTE

El 14 de març del 1980, va morir en accident d'aviació el naturalista Félix Rodríguez de la Fuente mentre enregistrava, en càmera de cinema, una de les sèries documentals sobre Fauna que el van fer famós. Era el mateix dia que feia 52 anys. Uns admiradors d'Osona van fer-l'hi un modest homenatge amb aquesta escultura, d'una àliga, que des d'el Turó de Sant Marc contempla el cel i l'horitzó pirinenc. Una inscripció a la columna del seu pedestal ens diu: "Osona al Dr. Félix Rodríguez de la Fuente. Grup d'art Orfeó Vigatà. Nadal 1980".

A banda del culte a Sant Marc, molt arrelat entre els habitants de Santa Eugènia de Berga i també els del poble veí de Calldetenes, el paratge on es troba ubicada la capella és, de per sí, un espai especial per les vistes que s'hi poden contemplar.

LA SERRA DE SANT MARC

La Serra de Sant Marc culmina al turó de Sant Marc, que amb 580 metres és l'alçada més gran del terme de Calldetenes. Es tracta d'un turó format sobretot per margues gris-blavoses molt erosionades, conegudes com a "margues de Vic" o "pedra morta", que per la seva compacitat es desfan molt fàcilment. Aquest tipus de marga, modelada per la pluja, dóna lloc a un relleu aixaragallat on el sòl ha desaparegut en molts dels trams, donant lloc a una vegetació formada bàsicament per arbustos i plantes aromàtiques, molt adaptades a viure en condicions molt eixutes. Hi predominen el jonc, el fenàs de marge, la farigola i l'argelaga. Als llocs on el sòl té més profunditat, hi creixen clapes de roure. Des d'aquest indret es té una bona panoràmica de la Plana de Vic, del massís del Montseny, de les Guilleries, el Collsacabra i de la serra de Bellmunt.

Descendim de la Serra de Sant Marc, agafant un corriol al costat d'una alzina, que ressegueix el llom de la carena de margues blaves, en direcció nord-oest. A poc a poc anem baixant aquesta zona plena de xaragalls, descobrint de tant en tant les fites que indiquen el límit entre Santa Eugènia i Calldetenes. Un cop descendit el turó arribem a tocar del nucli urbà de Calldetenes. Davant nostre tenim la Farigola, el Collet i la Farigoleta, cases de pagès situades molt a prop del nucli urbà d'aquest ultim. Tot seguit tombem a l'esquerra i ens dirigim cap al sud per una pista de terra molt més ampla. Més endavant deixem al cantó esquerra la masia de Can Marró i de seguida arribem a Can Co.

CAN CO o L'HOSTAL D'EN MOLES

L'actual mas de Can Co, conegut tradicionalment per l'Hostal d'en Moles, era un dels antics hostals situats al peu del camí ral de Vic a Viladrau i del Camí que va de Vic a Vilalleons i a Puig-l'Agulla i no gaire lluny de l'antic camí ral de Barcelona a Olot per Calldetenes. Aquesta situació privilegiada li va permetre esdevenir un hostal força concorregut. L'edifici és un mas de tipus basilical, amb un cos afegit de porxos i galeries. Els diferents edificis formen un pati o llisa amb un portal a llevant i un altre a ponent. Quan els camins rals van desaparèixer, ja en el segle XIX, l'Hostal d'en Moles o Can Co va continuar exercint aquesta funció fins mitjan segle XX, ja que pel costat del mas passava el camí de les peregrinacions dels vigatans a Puig-l'Agulla. L'auca de Puig-l'Agulla, escrita cap el 1925, té encara un dibuix del mas i el següent rodolí: "No's descuiden a Can Co, d'anar-hi a fer la petició".

Caminem una mica més i arribem a una cruïlla de camins. Des d'aquí, i mirant cap a llevant, podem observar tota la Serra de Sant Marc, amb les margues blavoses, i al seu cim la capella del mateix nom. Tot seguit girem a la dreta, per seguir el Camí de Sala-d'heures. Al cap de ben poc arribem a la Casa Nova del Mas Mitjà.

LA CASA NOVA DEL MAS MITJÀ

Edificació moderna construïda rehabilitant l'antiga masia. El topònim ens permet relacionar-la amb el proper mas Mitjà. Revoltem el mas, tot passant pel seu davant, després creuem el Rec de Fontanelles i a continuació enllacem amb una pista transversal. Girem cap a la dreta i una mica més endavant ens plantem en el Mas Mitjà.

EL MAS MITJÀ

Està situat en una petita elevació al mig del sector de conreus a la part nord-est del terme de Santa Eugènia. L'edifici té una estructura rectangular, amb la coberta a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana. A l'esquerra del mas hi ha un cobert que era la cort dels porcs, mentre que a la dreta queda la capella de la Mare de Déu de la Concepció. Per la part de darrera hi ha enganxada la casa de Cal Teuler. Aquesta estava formada de planta baixa, dos pisos i golfes i feia les funcions de graner. El conjunt presenta un estat de total abandonament. El mas consta de planta baixa i dos pisos.

A la façana de migdia destaquen uns porxos i dos cossos sostinguts per pilars, un d'ells està cobert a manera de galeria. Alhora hi podem veure dos contraforts, un a cada extrem de la façana principal. També hi podem apreciar clarament els material utilitzats en la seva construcció: la pedra, la calç, la tàpia i el maó, més embigat de fusta. La teulada presenta molt mal estat de conservació, han caigut les teules de les puntes i, també en alguns punts, no hi ha canaleres. Davant seu hi havia hagut una bassa pel bestiar, i també l'era amb el paviment fet de lloses de pedra que encara es poden veure.

LA CAPELLA DE LA PURÍSSIMA

La capella està coronada per un campanar d'espadanya d'un sol ull. La porta està encarada al migdia i actualment resta tapiada. La coberta, de teula àrab, és a doble vessant i es troba parcialment esfondrada. L'interior es troba en molt mal estat de conservació. Bona part de les façanes estan arrebossades i al voltant de les obertures i xamfrans es va utilitzar la pedra picada. Les parets estan fetes amb pedra del país i maons units amb morter. A la façana hi ha un ull de bou de forma octogonal i per sobre d'aquesta hi ha una biga de fusta de roure. A la banda que dóna a la casa hi ha un edifici annex que havia servit de sagristia, que té unes dimensions menors que la capella i del que es veu una paret, en bon estat de conservació. Hi havia hagut un pas que permetia accedir de la casa al cor de la capella. En uns camps propers, situats a l'esquerra del mas hi observem un oratori.

L'ORATORI DE SANT MIQUEL DELS SANTS

Aquesta construcció consta de dues parts, l'oratori i un petit jardí interior. Al interior del oratori hi ha una pintura que representa la serra del Montseny, en rajola valenciana de color blau i verd. La portella, que era de ferro forjat, ha estat arrancada. Al jardí s'hi accedia per una porta de ferro forjat que es tancava amb un forrellat i que també ha desaparegut. Igualment hi falten algunes pedres del capdamunt de les parets. L'oratori es va construir en aquest indret, segons unes versions, perquè la mare de Miquel dels Sants (Miquel Argemí i Mitjà) era natural d'aquest mas. Per altres es va construir cap el 1862, com homenatge a Sant Miquel, per la propietària Maria de Ferrer, Marquesa de Puerto Nuevo, en el lloc on segons la tradició, el sant encara infant, es rebolcava en les bardisses per vèncer les seves temptacions.

EL POU DEL MAS MITJÀ

El pou del Mas Mitjà està situat a uns 80 metres del mas, en el camí que porta a Can Cruselles. El pou és de planta quadrada, amb la porta tancada amb forrellat i feta de fusta de roure. Les parets són de maons massissos i la coberta és de teula àrab, a dues vessants i amb pedres per aguantar les teules i també amb dos respiradors. Després de fotografiar tots aquests elements d'aquest important mas, retornem a la pista que seguíem. Des d'ella, i amb el teleobjectiu, observem cap al nord-est, la casa de la Farigoleta i al fons, les serres de Cabrera i Pla d'Aiats.

Avançant amb bon ritme, sempre per la pista principal, deixem a l'esquerra el trencall de Can Lloselles. Més endavant arribem a la carretera de Vic a Taradell. La creuem i entrem en una petita zona urbanitzada. Seguim de front i a continuació tombem a la dreta, seguint el vial de la urbanització. Al cap de poc agafem un corriol, a mà esquerra, que surt entre dues cases de la urbanització, i després de passar pel darrere d'una d'elles, continua enmig del camps cap a ponent. Aquest camí fa de partió entre els termes de Santa Eugènia i Vic. Finalment arribem a la masia de Can Serraïma, situada ja dins el terme de Vic.

CAN SERRAÏMA

Passem pel costat de la casa i baixem fins el Gurri. Aquí trobem un rètol explicatiu, dels recorreguts ambientals que s'han creat al voltant del Gurri. Aquest forma bona part del límit ponentí del municipi de Santa Eugènia de Berga i hi desemboquen les petites rieres o torrenteres del terme. La més important és la Riera de Santa Eugènia, que neix sota Puig-l'Agulla, i rep inicialment el nom de torrent o riera de Vilalleons. A continuació creuem el riu per una passera de fusta, i d'aquesta manera trepitgem el terme de Vic.



Un cop a l'altra banda, davant nostre tenim la casa de l'Horta Fonda. Aquesta junt amb el Mercer, l'Horta Vermella i d'altres que anirem trobant, són un exemple del passat agrícola del barri de l'Horta Vermella de Vic. Enmig d'aquests masos hi discorren dos rius: el Mèder i el Gurri. Tot plegat fa que aquest tram de la caminada, ens permeti realitzar un bonic recorregut per les ribes del Riu Gurri, alternant el marge dret i l'esquerra. Conreus, aigua i camins ens aniran acompanyant. Girem a l'esquerra i seguim l'antic Camí de Taradell, que marxa cap al sud-est, una mica enlairats sobre el Gurri. Al cap de poc arribem a la masia El Mercer.

LA MASIA DEL MERCER

El Mercer és una masia catalogada, datada del 1672. Forma part de l’extens patrimoni de la família Bayés, molt coneguda a Vic. La façana principal, orientada a sud, està parcialment arrebossada deixant entreveure la pedra original. A la part baixa hi trobem la porta d’entrada, lleugerament descentrada de l’eix de l’edifici. Històricament és un dels dos llocs, juntament amb Can Detes, que van resultar, en la dècada dels 80 i 90, emblemàtics per la música de la comarca d’Osona. Aquí es van forjar grups com "Os Pedrer", "Karda Fàstik", "Brams", "Fausto Gramola All Stars", "Ubrique’s Band", "La Noche del Leeds", "Los Diamantinis" i una llarga llista de noms coneguts i no tan coneguts de la música Osonenca. El Mercer, a part de ser local d’assaig, era un punt de reunió dels músics de la comarca i fins i tot s’havien organitzat concerts, Jam Sessions i trobades de tota mena que dinamitzaven el panorama musical. Deixem un camí a la dreta que s'endinsa cap a Vic, i continuem pel que baixa paral·lel al riu. Arribem a la palanca de Can Detes.

LA PALANCA DE CAN DETES

En aquests entorn abunden els arbres de ribera sobretot els pollancres. Això fa que el camí sigui ombrívol i fresc. Tradicionalment el riu ha actuat de límit entre els municipis de Santa Eugènia de Berga, Vic, Taradell i Malla. La seva presència va facilitar l'assentament humà en aquesta zona, en un entorn on els recursos hidràulics són escassos i de caire estacional. No és d'estranyar que al llarg del seu curs es construíssim en època medieval, o fins i tot en un moment anterior, cases i masies com les de Plantalamor, la Torre de Benages, el Mercer, Can Baixeres, etc. Poc després deixem a mà dreta la masia de Can Detes. Una mica més endavant travessem a gual el Gurri, i entrem de nou en terme de Santa Eugènia enllaçant amb el camí de Can Plantalamor. El deixem i continuem pel passeig que segueix aigües avall el riu Gurri. Finalment arribem a la zona de la Font dels Frares.

LA FONT DELS FRARES

En aquest paratge hi desemboca la riera de Santa Eugènia o de Vilalleons, que resta retinguda per una petita resclosa abans de desguassar al Gurri. Està feta amb pedra del país amb uns 2 metres d'alçada i uns 15 de llargada. Disposa de dues sortides d'aigua, una a la façana i l'altra a la banda esquerra. Es creu que es va construir per agafar aigua pel molí de Plantalamor. Al 2011 es va recuperar la Font dels Frares. Se la va redescobrir, enterrada sota una quantitat de sediments de la riera i d’un bon gruix de vegetació que en dissimulava la seva localització. Si bé la font, pròpiament dita, és en terme de Santa Eugènia, les fontades, passejades i trobades que s’hi feien, havien estat molt populars per als vigatans fins ben entrats els anys setanta del segle passat. A l'altra banda del riu s'entreveu la Torre de Benages.



Continuem el nostre recorregut per sobre una ampla lleixa de margues grisoses. De nou, ens toca travessar el Gurri, i ara ho fem per sobre de deu pilons de formigó, ancorats sobre la llera del riu. Ens estem apropant a la zona dels meandres del Gurri. Aquests són un reflex del curs meandriforme que té el Gurri quan travessa la Plana de Vic. El meandre és una corba que descriu el riu quant el pendent és molt baix. En aquest cas ens trobem davant un doble meandre. Després de recórrer la primera corba del meandre, arribem a una cruïlla de camins. El de la dreta porta a la Torre de Benages i després fins a Vic.
Nosaltres seguim pel de l'esquerra. Tot seguit travessem la Palanca dels Taradells, amb el paviment de formigó armat. L'aigua passa per sota d'ella per mitjà de nou tubs. L'únic testimoni que queda de l'antiga palanca, feta de bigues de roure, són tres forats excavats a la roca situats aigües avall de l'actual, i que servien per encabir-hi els pilars de fusta. Dues cadenes la mantenien lligada a les voreres, per tal d'evitar que, en cas de revingudes del riu, la palanca fos arrossegada aigües avall. A continuació anem avançant per la carretera asfaltada en direcció a Santa Eugènia. A mà esquerra veiem les masies de Can Rita i El Sustentó.

MAS EL SUSENTÓ O LA CASANOVA DE PLANTALAMOR

Masia de planta basilical, situada sobre la roca, i estructurada en planta baixa, pis i golfes. Té la façana principal orientada a migdia. En ella destaca l'ample portal de grosses dovelles, i la pedra picada de les cantoneres i llindes. Damunt el portal hi veiem una finestra que anteriorment deuria ser un balcó, del qual en resten les pedres que l'emmarcaven. És un mas del segle XVIII que va passar d'antiga masoveria a casa residencial.

No deixem la carretera fins arribar a Santa Eugènia de Berga. Entrem al poble pel Polígon Industrial de Can Bolló seguint el carrer de la Indústria. Creuem la carretera d'Arbúcies i ens endinsem al nucli antic fins arribar de nou a la Plaça Major.

CAMINADA PEL PR-C 93 DE SANTA EUGÈNIA DE BERGA 2012