XXIIª CAMINADA DELS HOSTALETS DE BALENYÀ

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 20,76 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 600 metres, baixant: 519 metres.
Altitud mínima: 533 metres, màxima: 882 metres.

La població dels Hostalets es va crear en un lloc estratègic, al capdamunt de l'antiga pujada de Pujolric, coneguda més tard com a pujada de Sant Antoni, a causa de la capella i l'hospital de Sant Antoni que hi havia en el punt de contacte entre el municipi de Seva i el de Centelles. Els carreters i traginers que anaven de Barcelona o del Vallès cap a Vic, després de la forta pujada, feien una parada per recuperar-se de l'esforç. Per això es van erigir en aquest lloc, a principis del segle XVI, un o dos petits hostals.

La caminada comença a la Plaça de l'església de Sant Fruitós dels Hostalets de Balenyà. Seguim pel carrer del Sol i travessem per sobre la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà. Tombem pel carrer de Vall-llossera fins el carrer de Sant Antoni Maria Claret que seguirem per la dreta. En arribar al final del carrer, agafem un corriol a l'esquerra que travessa el torrent de Vall-llossera i s'enfila fins a trobar el Camí del Fitor. Anem seguint aquesta pista per la dreta que ens porta al mas de l'Alzinar.

L'ALZINAR

La Masia de l'Alzinar és una típica masia catalana encara que amb adossats, i amb les finestres tapiades. Des d'aquest punt es gaudeixen de bones vistes sobre Centelles i les muntanyes properes: el Puig Fabregar, el Castell de Centelles, el Puigsagordi, el Castellar i el Roc de la Guàrdia. La caminada continua seguint el Camí del Fitó enmig dels camps verds de primavera, ens trobem en una zona essencialment agrícola i ramadera. En arribar al Pla de l'Alzinar deixem el camí que seguíem i girem envers l'esquerra i anem a trobar un altre pista per on seguim. Travessem el torrent del Fitó i més endavant el de la Vall del Castell.

Durant aquest tram, i si mirem cap a ponent, podem contemplar allunyat el Castell de Sant Martí de Centelles. Situat dalt d'un turó, en un lloc privilegiat, vigila la plana de Vic i el Montseny. Se'l coneix també com a castell de Sant Esteve o dels comtes de Centelles, i va ser un dels castells més importants de la Catalunya medieval que donà lloc a la Baronia de centelles.

Finalment el sender arriba a la masia i Castell d'Esparreguera.

CASTELL DE FITOR O D'ESPARREGUERA

Per la seva proximitat al gran mas del Fitor, és conegut també popularment per Castell del Fitor. És una antiga domus, que va ser habitada pels antics cavallers de la família Esparreguera i després pels Vilanova, castlans menors del castell de Centelles.
Citada documentalment des de l’any 1201, avui es conserven els quatre murs fins a l'alçada d'un primer pis, que revelen que era un casal d'època de la fi del romànic, de bona pedra i amb una situació estratègica. Les domus són cases fortificades amb un alou al seu voltant que rebia generalment alguns drets de protecció sobre una part del terme del castell on es construïa. Moltes domus van desaparèixer per desaparició també de les famílies o es van convertir en grans masos. De l’edifici antic resten unes importants ruïnes que denoten la importància que tenia el casal residencial i a la vegada defensiu, encara que mai va ser un castell, com popularment se l'hi atribueix.



D’aquest edifici podem veure encara les parets emmurallades que envoltaven el casal de planta gairebé quadrada. Fa 14,97 x 14,35 metres i les muralles es troben a les cares de llevant, de migdia i de ponent, mentre que la de tramuntana queda flanquejada a tot el llarg per un espadat de roca. Les fortes pluges del novembre de l’any 1984 van ensorrar el mur de migdia que encara es mantenia dret. Actualment resta una part del mur de llevant en estat molt precari i una part del de tramuntana, aquest es troba ben lligat amb el de ponent i es manté sencer en tota la seva llargada i alçada fins al primer sostre. El mur que va caure tenia dos esvorancs, dels quals s’anaven desprenent les pedres, que es trobaven pobrament lligades amb un morter de calç molt poc consistent.



L’aparell dels murs ha estat construït amb carreus desbastats, disposats en filades uniformes i regulars formant un mur de 94 centímetres de gruix.
Des de dins hom pot veure al parament del mur de ponent un seguit de mènsules de pedra de suport de les bigues i d’un forjat. També en aquest mur hi ha un portal i una finestra amb llindes de roure, sense cap element ornamental, que es repeteix en la paret de llevant. Des de l’exterior a la façana de ponent hi ha una sèrie d’espitlleres molt juntes que corresponen als baixos del castell, estan repartides regularment a tot el llarg de la façana. Per fora algunes es troben tapades i es fan imperceptibles; en canvi des de l’interior totes són visibles.
A les cares de llevant i de tramuntana, que no tenen les parets dretes, es pot veure bé l'inici d’aquestes i els seus fonaments.
També són apreciables les parts de les muralles enderrocades dels voltants de les cares de llevant, de migjorn i de ponent. L’estructura interior del casal és avui desconeguda a causa de l’estat de les ruïnes, les quals només dibuixen el seu perímetre. Per l’estructura de l’aparell, podria ser situat dintre la segona meitat del segle XI.

MASOVERIA D'ESPARREGUERA

L'actual masoveria d'Esparreguera es va edificar als peus del vell casal o castell, a l'indret de l'antiga capella romànica de Santa Fe d'Esparreguera. De la capella només podem veure alguns murs que foren aprofitats per construir la masoveria.

El recorregut continua per la part nord de les runes en direcció llevant. Passem pel costat de la bassa d'Esparreguera i travessem diferents camps de conreu.











El camí continua entre boscos i camps de conreu, i després de passar un llom de carena arriba al veïnat de Perafita pertanyent al municipi de Seva. Ben a prop del dipòsit d'aigües de Perafita ens espera el primer avituallament. A sota nostre podem veure la masia de Perafita, que actualment és un luxós hotel-restaurant. El nom d'aquest veïnat prové del menhir que hi ha clavat davant de la capella de Santa Madrona. Segons conta la llegenda, un dia que Santa Madrona es dirigia a Seva amb el menhir al cap, per tal d'ajudar a erigir el nou campanar, es creuà amb un home que l'informà de la finalització de les obres. En sentir la notícia, Santa Madrona llença el roc a terra, i quedà clavat en aquella posició.

Després de recuperar una mica les nostres forces, reemprenem el camí i anem seguint els carrers asfaltats de la urbanització. Seguim primer el carrer del Turó de l'Home cap a l'esquerra. Arribem a un encreuament on hi trobem un cartell de benvinguda a un altre urbanització de Seva: el Montanyà. Aquesta urbanització es va crear dintre l'heretat del Montanyà i disposa de sectors esportius i restaurants. El Montanyà va ser escollida com a subseu olímpica per algunes de les proves d'hípica dels Jocs Olímpics del 1992.

Hem deixat els camps i conreus del sector agrícola, per conèixer una de les moltes urbanitzacions que han crescut al voltant del Montseny. Girem a l'esquerra seguint l'avinguda d'en Joan Miró. Uns metres més enllà girem a la dreta pel carrer de Sant Bernat i continuem per l'avinguda del Montanyà. Passem a tocar del Pantà del Petges, una gran bassa que hi ha just a sota de l'Hotel del Montanyà, on veiem un conjunt de magnífics verns.



Avancem per l'asfalt fent pujades i baixades. Deixem a l'esquerra l'Hotel El Muntanyà i a la dreta el camp de futbol. Entre l'Hotel i el complexe esportiu podem observar la antiga masia del Petges.

Anem avançant fins que se'ns afegeix per la dreta, un camí terròs i l'avinguda fa un gir de noranta graus cap a l'esquerra. Aleshores deixem l'asfalt i seguim recte per un corriol que s'endinsa al bosc. Anem baixant rodejats de brucs ben florits i pins esclarissats. Posteriorment ens enfilem de nou a buscar els camps de Roquerols.



Ens anem allunyant de la zona urbanitzada i pugem una mica cap al Serrat Brugar. Pel camí de pujada, trobem un parell de pins que per les seves formes podríem batejar de pins cargolats. A la nostra esquerra veiem el conjunt de la masia del Muntanyà. Aquesta gran masia disposa d’una magnífica galeria molt pròpia dels masos d’aquesta zona, d'una masoveria i d'una capella independent, dedicada a la Degollació de Sant Joan Baptista, datada del segle XVIII.



Després de la pujada, arribem a les pinedes del Rourell i a un magnífic altiplà presidit pel mas del mateix nom.

EL ROURELL

El Rourell és una de les masies històriques del Brull. Les altres són la Sala, Casademunt, l'Estanyol, el Boix, el Bruguer, el Solà, el Pujol, la Castanyera, la Morera, les Planes i el Prat i, al sector de Viladrover, el Grau, els Bastons, el Pla i Serra-Montmany. Tots aquests masos existien ja el 1270. Bastants d'ells els veurem en la caminada d'avui.



La imatge d'aquest pla, d'un viu color verd, amb el mas en un extrem i rodejats de boscos, és un plaer per la vista i l'esperit. Les vistes sobre els Cingles de Bertí i els espadats de Centelles, són extraordinàries. No podem deixar de contemplar aquesta bellesa.











En aquest punt, els amics de la caminada dels Hostalets de Balenyà, ens han preparat l'entrepà. Quin millor lloc han escollit per omplir el cos i l'ànima!!!!











Amb les forces renovades, ens acomiadem d'aquest bonic lloc i reemprenem la caminada passant pel costat del mas. A la propera bifurcació, tombem a la dreta i seguim pel costat de les instal·lacions del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull, per la seva part de migdia. La vida moderna ha fet que molts d'aquests espais agrícoles es transformin en llocs residencials i turístics. El Camp de Golf s’estén per l’antiga gran finca de l’Estanyol, una històrica casa pairal i senyorial del Brull.

Una vegada hem travessat el torrent del Rourell, girem a la dreta i seguim el camí de la Fàbrega. Aquest s'endinsa en un bosc d'alzines amb alguns roures joves i amb un sotabosc fresat pel bestiar. El camí ha anat pujant suaument fins arribar al Pla de l'Omeda. Punt més alt de la nostra caminada, 844 metres d'altitud, i cruïlla de camins presidida per una alzina.

La pista, a continuació, comença a davallar fins enllaçar amb el camí asfaltat d'Aiguafreda al Brull. A sobre la cruïlla hi veiem la masia de Can Rovira.



La caminada tomba a l'esquerra en direcció al Brull. A la dreta, sota els espadats de la Serra de l'Arca, corre la riera de Picamena; a l'altre costat veiem el Tagamanent, el Pla de la Calma i el Matagalls.

Mentres seguim la carretera anem veien, sota nostra els masos del Solà i el Solà de Dalt, Can Croselles i Can Coromines. A l'altre vessant, una mica enlairades i allunyades, s'observen el Pujol i Can Serradussà.



Aquest tram del recorregut coincideix amb el sender GR-2. Ens trobem molt a prop del Brull, però no hi arribarem. En arribar a l'alçada del Pla del Monjo, deixem la pista i el GR que continuen recte, nosaltres girem a l'esquerra i en un recorregut enmig del bosc, on predominen les alzines, els roures i els pins, arribem al conjunt de Can Casademunt.

MAS CAN CASADEMUNT

El que va ser conegut com a mas de Casademunt, originari del 1485, està format per un bell edifici quadrat. Va ser construït per picapedrers francesos entorn del 1540 i embellit al segle XVIII amb rajoles de València i altres ornamentacions, quan era propietat de la família Pons. Posteriorment es convertí en un sanatori antituberculós i, en l'actualitat, és una casa d'espiritualitat.

ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR

Situada al costat del mas Casademunt, es construí per als serveis religiosos dels interns del sanatori. Amb un estil ple de reminiscències goticomodernistes, va ser construïda entrre el 1894 i 1895. Destaca el campanar neogòtic de principi de segle. També sobresurt el robust edifici del darrere de l'església.
A prop del santuari es troba un arbre monumental: el Ginebró de Casademunt. Les seves mides són espectaculars: 14,1 metres. Generalment els ginebres són arbustos o petits arbres de poc més de 4 metres d’alçada. A més se li atribueix una edat de prop de 2000 anys.



Iniciat el 1900 la tuberculosi va matar molta gent. Davant l’increment i els estralls que feia entre la població, sobretot de les ciutats, l’anomenada pesta blanca, es van començar a construir sanatoris antituberculosos. L’any 1911 es va obrir el sanatori antituberculós de Torrebonica, a Terrassa, un altre a Olot el 1913, i encara un altre a Santa Coloma de Gramenet el 1918. L’any 1913, el doctor Jacint Reventós i Bordoy i el doctor Joan Darder i Rodés van fundar un sanatori a Olost. Aquest, però, va haver de tancar les portes només tres anys després per problemes administratius. Més tard se’n van obrir d’altres, com el del Mas Badó, a Sant Quirze de Safaja, l’any 1931, i dos anys després el de Puig d’Olena, aquest també a Sant Quirze de Safaja. Aquí, al massís del Montseny, l’any 1928 ja es va voler construir un conjunt d’edificis que servissin per acollir les persones afectades per malalties pulmonars. El projecte, però, no va reeixir. El del Brull, conegut arreu com el Sanatori del Montseny, es va obrir l’any 1931 per iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons (cosí del doctor Cinto Reventós, ja citat) i Lluís Rosal i Catarineu. Aquest sanatori, s'instal·la al mas Casademunt, l’antiga mansió del marquès Alexandre M. Pons. La seva capacitat era de quaranta llits.
En acabar la guerra civil, la situació d’extrema misèria en que vivia la població va portar com a conseqüència que la tuberculosi rebrotes i s’escampes per tota la península Ibérica.

A mida que millorava la situació econòmica i amb ella les condicions sanitàries, aquests edificis de grans proporcions, situats generalment en indrets de gran bellesa, anirien reben altres destinacions. Mentre alguns famosos sanatoris europeus, com els suïssos, esdevindrien estacions d’esquí, el del Montseny (com ho faria també el de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja) es van convertir en cases de repòs o convents d’ordres religioses. El juliol de 1956, l’edifici del sanatori Casademunt del Brull, va ser adquirit per la Congregació Religiosa de Jesús i Maria.

Val a dir que al Brull, al final de la Guerra Civil i primeria de la postguerra, es va habilitar un altre centre per al tractament i repòs de les persones "malaltes del pit", com es deia, que es trobessin menys greus. És el que es va conèixer com a Sanatori del Brull, establert a l’edifici del Brull-Hotel, establiment que havia construït, uns anys abans, el 1933, el paleta de Seva Josep Crivillé, precisament per allotjar familiars dels ingressats al Sanatori del Montseny.

Com altres sanatoris, el del Montseny no era tan sols, per als interns, un lloc d’estar-se sempre reclòs a l’habitació dins el llit amb mantes i termòmetres, o passejant pels jardins que envolten l’antiga casa senyorial. Els residents procuraven passar-s’ho bé, organitzant festes, balls, campionats, etc.
Hem trobat un seguit d'anècdotes, força interessants. Una d'elles parla de l’amic d’un intern que tenia una avioneta. Per distreure’l a ell i als altres interns, passava una vegada i una altra per sobre Casademunt fent cabrioles en l’aire, fins que un bon dia s’estavellà al bosc proper del sanatori. Per sort no va pendre mal ningú.
Mossèn Antoni Pladevall, en la monografia que va dedicar al Brull, ens explica el cas d’aquelles monges que, als anys trenta, diuen al bisbe de Vic que marxen del sanatori per la poca moralitat dels malalts i el perill que això representava per a la seva professió religiosa i per a la seva vida espiritual.
O aquell altre cas, explicat en les memòries d’un intern de la postguerra, que ens diu com una minyona d’aquell establiment sanitari, que als matins netejava les cambres dels malalts, va quedar embarassada d’un intern jovenet amb aire rústec.

Continuem per la mateixa pista, en molt lleugera baixada, deixant els trencalls de la dreta i de l'esquerra, fins arribar a una cruïlla. Veiem a l'esquerra la masia de Can Serrà. Deixem la masia a l'esquerra i continuem baixant fins arribar a la tanca del Pantà de les Illes. En aquest punt ens espera un nou avituallament.



Anem seguint en lleugera pujada pel costat del pantà, tot resseguint la tanca del Camp de Golf Osona-Muntanyà-El Brull.

Anem a parar a un camí paral·lel a la carretera de Sant esteve de Palautordera a Seva. Seguim arran de la tanca del golf. Ens trobem en la urbanització de l'Estanyol, que ha crescut al voltant de l'antiga masia de l'Estanyol, restaurada i convertida en la seu social del Club de Golf. Aquest va inaugurar les seves instal·lacions l'any 1990.

La ruta voreja el camp de golf i la zona residencial. En un punt ens allunyem d'ell per prendre la direcció nord-oest. Creuem diversos vials asfaltats de la urbanització fins a trobar un camí carreter. El seguim cap a l'esquerra. Més endavant deixem un dipòsit d'aigua a la dreta i entrem en el bosc esclarissat de Serrabardina. Anem resseguint camins de pedra grisa, més secs que els que havíem trobat fins ara. Passem pel Pla Rodó i ens anem decantant cap a ponent.

Antigament El Brull era un terme essencialment agrícola i ramader, avui dia encara podem veure aquesta característica a la part del sector de Viladrover. Camps conreats, explotacions de bestiar boví, margueres amb l'arç blanc vora els conreus, els primers turons grisencs de la Plana de Vic, tot això es va succeint en aquesta part final del recorregut.

L'ARANYÓ

Creuem el Bosc del Grau i arribem a una pista més ampla. La seguim a la dreta cap al nord-oest. En arribar a una zona d'abundants margues blavoses, deixem la pista i fem drecera cap a l'esquerra.



A la nostra dreta, cap al nord, veiem dues de les més importants masies d'aquest sector: el Grau i Serra-montmany.



Ara el recorregut es dirigeix clarament cap al sud. A la dreta, una mica separat, veiem el veïnat de Viladrover o Sant Jaume de Viladrover. Aquest forma un apèndix del municipi del Brull que parteix el terme de Seva i arriba fins a la via del tren, ja que limita amb Balenyà per l'antic camí ral de Vic a Barcelona. El lloc de Vilar Adroario és conegut des del 1029, i sempre va formar part de la parròquia del Brull.

SANT JAUME DE VILADROVER

L'església de Sant Jaume de Viladrover ja era un feu de domini particular el 1131, però sotmesa a la jurisdicció parroquial del Brull. És un edifici romànic, fet en el pas del segle XI al XII, amb un campanar esvelt sobre la volta i el mur de ponent; a causa de la poca consistència dels murs hom va renovar la volta i hi construí un absis nou entre el 1916 i el 1920. Tot i això, conserva una bellesa de línies i una puresa romànica, sobretot a l'exterior. Es troba prop de dues grans masies, la del Grau i la dels Bastons. La proximitat d'aquesta darrera fa que se la conegui popularment per Sant Jaume dels Bastons, bé que no s'ha perdut l'antic nom de Viladrover.

Tornem a trepitjar una zona de margues. És el Pla de l'Estalviada, format per roques riques amb fòssils marins. Més endavant creuem les Rompudes del Grau i després la Font dels Pardals, zona emblemàtica del nucli de Sant Jaume com a espai d'esbarjo (actualment en molt mal estat i ple de vegetació). En el següent encreuament girem a la dreta i baixem fins la propera masia de la Font-de-l'Òbi. Abans d'arribar-hi, a l'esquerra, hi trobem la font del mateix nom.

LA FONT-DE-L'ÒBI

En aquest lloc hi ha l'últim avituallament de la caminada. És un racó força bonic, rodejat de camps plens de color amb alguna alzina aïllada.



Ens anem apropant als Hostalets de Balenyà. Ho fem entrant pel Polígon Industrial La Bòbila del barri de la Cogullada. Seguim el carrer de la Cogullada cap a l'esquerra. Continuem pel carrer del Sol i finalment arribem a la Plaça de l'Església de Sant Fruitós. Després de recollir un parell de fuets de record i de parlar amb els companys d'Hostalets, donem per acabada aquesta bonica i profitosa caminada.

XXIIª CAMINADA POPULAR DELS HOSTALETS DE BALENYÀ