XIVª CAMINADA POPULAR DE L'ANOIA ALS HOSTALETS DE PIEROLA

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 19,12 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 627 metres, baixant: 627 metres.
Altitud mínima: 249 metres, màxima: 470 metres.
Temps total: 5 hores i 30 minuts.

Ens trobem al Parc de Can Ponsa de la població dels Hostalets de Pierola, un jardí de pins no molt vells, dividit en dues parts: una part privada, encerclada per una tanca, i una part pública accessible a tothom. Destaca per ser un espai situat en mig del nucli urbà dels Hostalets.

EL PARC DE CAL PONSA

L'any 1912 aquest espai va ser adquirit pel barceloní Oleguer Ponsa, el qual estiuejava al centre del poble. Va enjardinar el lloc, plantant-hi arbres i fent algunes construccions com ara una cisterna recoberta amb trencadís. Posteriorment va ser adquirit per l'ajuntament per destinar-lo a ús públic.



En ple parc, a la part posterior de la Torre del Senyor Enric, l'organització ha instal·lat una carpa per poder fer les inscripcions. També s'entrega un fulletó sobre els llocs més interessants dels Hostalets de Pierola i del seu entorn. Mentre esperem el moment de la sortida i havent descobert la gran importància de l'arquitectura modernista al poble, decidim aprofitar-ho per conèixer els edificis més propers com són la Torre del Senyor Enric, l’antiga escola Renaixença i l’edifici del Casal Català que conformen un conjunt amb identitat pròpia.

LA TORRE DEL SENYOR ENRIC O TORRE CUCURELLA

La casa està situada al costat de la torre d'estiueig de Cal Maristany amb la qual comparteix jardí, formant el conjunt modernista conegut com "Les Torres". L'edifici és de planta quadrada i està constituït per dos cossos, envoltats per un mur de pedra i maó. La part situada a la façana principal està formada per planta baixa, un pis, una torre-mirador i un petit terrat; la situada a la part posterior consta de planta, pis i terrat. La façana principal destaca per la seva simetria, una de les característiques del modernisme, amb les finestres de la planta baixa amb les llindes motllurades amb temàtica vegetal. És interessant el voladís de la teulada, de ceràmica vidrada, tan a la façana com a la torre-mirador.



A la façana posterior sobresurt el porxo i la terrassa amb la barana de pedra artificial. El petit terrat de la part del davant el veiem coronat per merlets i al seu pati sobresurt un exemplar de cedre de més de 10 metres d'alçada que arriba a sobrepassar l'edifici i al que se li calcula una antiguitat d'uns cent anys. L'edifici és conegut també amb el nom de Torre Cucurella.

Iniciem la caminada dirigint-nos cap a "La Placeta", un espai situat just al davant del Casal Català. Es tracta d'una pista rodejada d'uns quants bancs i d'alguns arbres. Al mig hi ha un monòlit dedicat al metge del poble Francesc de P. Conde. Després de travessar-la enllacem amb la moderna Plaça del Cal Figueres i anem a trobar el carrer Major. L'actual nucli dels Hostalets va néixer en l'encreuament de l'antic Camí Ral d'Igualada a Barcelona, actual carrer de l'Església, i el Camí Romeu de Vilafranca a Montserrat, el carrer Major. Al voltant d'aquests dos camins es va començar a construir petits hostals, cap a finals del segle XVI o principis del XVII, per tal d'atendre les necessitats dels viatgers. Posteriorment s'hi van anar afegint cases al seu voltant, formant el nucli de població d'Els Hostalets. Girem a la dreta i seguim el carrer Major en direcció nord-est, fins a la sortida del poble. Abans, però, veurem a l'esquerra una creu de terme.

El Camí Romeu a Montserrat travessa el terme municipal dels Hostalets de Pierola de sud-oest a nord-est. Sortint del nucli, el camí continua cap al sud-oest en direcció a Piera i cap al nord-est vers l'antic nucli de Pierola. La caminada el seguirà en alguns trams. Destacava pel gran flux de pelegrins que des del sud de Catalunya (Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Penedès, etc) anaven cap al monestir de Montserrat. Actualment el Camí Romeu forma part del sender GR 172. Arribem a un camí transversal i el seguim cap a l'esquerra tot deixant el GR que segueix de front. Anem descendint suaument entre camps i bosc.

Anem pujant i baixant tot salvant petits turons i creuant diferents torrents. Durant una estona avancem paral·lels a la Riera de Claret. Més endavant la creuem i remuntem un altre turó. A continuació el camí planeja, pujant suaument, i tenint com a horitzó la muntanya de Montserrat. El paisatge que ens envolta és una extensa successió de camps conreats i vinyes. No tardem gaire a enllaçar amb la pista que porta a Can Peret de La Serra travessant la zona de la Boïga. La seguim a l'esquerra en direcció nord.



Les vistes sobre Montserrat són extraordinàries. Anem distingint, a poc a poc, les regions d'Agulles, dels Frares Encantats, el Montgròs, Sant Jeroni... Mentre avancem anem recordant els curiosos noms de moltes de les seves agulles. Ens acostem a la carretera d'Esparreguera a Pierola. Poc abans d'arribar-hi ens desviem a mà dreta per anar a buscar el Torrent de l'Home Mort, on hi ha un pas que ens permet creuar la carretera per dessota. Un cop a l'altra banda ens enfilem fins a trobar una pista que, seguint-la cap a l'esquerra, ens acosta a un dipòsit. Aquí ens espera el primer control.



Després de recollir una ampolla petita d'aigua, continuem la pujada fins arribar al llom de la Serra del Ginebrer. A partir d'aquí el camí gira cap al nord-oest i avança enmig d'un paisatge ondulat de camps verds i boscos de pins. Allunyada cap a ponent veiem la masia de Can Carreres. És una masia de caràcter senyorial situada enmig d'una gran extensió de vinyes. Al seu costat sobresurt el petit campanar d'espadanya de la capella de la Mare de Déu del Roser.



El camí és molt agradable i de mica en mica s'endinsa en el Bosc Gran. Més endavant canvia de direcció i s'orienta cap al nord-est per travessar la zona coneguda com les Oliveres de Can Ponç. Posteriorment ens enfilem per assolir la Serra de la Rectoria. En arribar al llom de la carena creuem una pista provinent, per la dreta, de l'església de Sant Pere de Pierola, d'ella deriva el nom de la serra. A continuació comencem a davallar pel camí anomenat Costa del Matamatxos que acaba a la riera de Pierola, sota la masia de Can Pujol de la Muntanya. El terreny que trepitgem es de llicorella i en alguns llocs del camí hi veiem pedra calcària. La zona esta molt transitada pel porc senglar, que aprofita els basals d’aigua per refrescar-se. Al costat del camí encara es veuen antics marges fets de pedra, en els que es conreava la vinya o l'olivera. La costa del Matamatxos transcorre per l’obaga del davant de la masia de Can Pujol de la Muntanya i el seu recorregut va des de la Riera de Pierola fins a dalt de la carena del Bosc Gran o Serra de la Rectoria. Avui, nosaltres la fem de baixada. El nom de "costa" ens indica que es tracta d'un camí amb força pendent. Les costes eren camins importants que servien per accedir a les vinyes i camps de conreu. La costa del Matamatxos, antigament, era part del camí que anava cap el Bruc. El lloc era famós, en els temps en que no existia la tracció mecànica, pels renecs que proferien els carreters que hi passaven. D'aquí li ve el nom de "matamatxos", doncs el fort pendent requeria grans esforços als animals de càrrega. En alguns trams on el pendent es massa pronunciat, el camí fa una certa marrada per així adequar-se al trànsit dels carros.

Mentre anem baixant gaudim, de tant en tant, de meravelloses vistes sobre les regions d'Agulles, dels Frares Encantats i dels Ecos de la muntanya de Montserrat. Ens expliquen que entre els anys 1944 i 1947, la Costa del Matamatxos va tenir un paper molt important, ja que es van tallar els boscos de tota aquesta zona. Els pins eren destinats a bigues de fusta, les alzines i roures per a llenya i per fer carboneres a dins del bosc, ja que el carbó en aquella època era molt apreciat. Les branques dels pins eren destinades a fer fogots que anaven als forns de pa i a les bòbiles. Gran part del transport d'aquesta llenya es feia per la Costa del Matamatxos i la pujada era tant feixuga pels animals que sempre es feia el que es deia una "descàrrega".

El total de la càrrega, que en ocasions era de quaranta quintes (uns 40 kg), es dividia en dues parts. L'animal pujava la meitat de la càrrega durant el tros de més pendent de la costa, es descarregava i baixava a buscar l'altra meitat. Quan tornava a pujar se li carregava de nou la primera meitat i ja, amb el total de la càrrega, feia el tros amb menys pendent de la costa. Els carros transportaven tota la llenya i fogots fins a l’estació de tren de Piera i d’aquesta estació sortien vagons de càrrega en diferents direccions. Després de diverses llaçades arribem a la llera de la Riera de Pierola. Hem davallant en total uns 145 metres de desnivell. Deixem, a mà esquerra, el camí d'accés a la masia i barriada de Can Pujol de la Muntanya i ens enfilem per l'altra vessant en direcció nord-est. Mentre pugem retrobem el paisatge de camps de conreu i vinyes. A mà dreta, per sobre els arbres, veiem el conjunt de Can Térmens.

CAN TÉRMENS

Està formada per un conjunt d'edificis al voltant d'un pati central amb una gran palmera. Cal destacar l'enjardinament dels voltants de la masia. Les cases amb palmeres centenàries solien ser propietat de persones que "havien fet les Amèriques", havien fet fortuna al nou continent i havien tornat a casa. La palmera seria un símbol d'ostentació i distinció. És possible que aquesta masia fos reformada cap a finals del segle XIX, durant l'època d'expansió relacionada amb l'increment de les exportacions de vins amb el continent americà. Antigament era coneguda amb el nom de "la Cocorella". Després de deixar a mà dreta l'accés a la masia, continuem en una llarga i sostinguda pujada que salva la Costa de Can Térmens. Mentre ascendim, mirant cap al sud-oest, al fons de la vall veiem el conjunt de Can Pujol de la Muntanya.

CAN PUJOL DE LA MUNTANYA

La masia de Can Pujol es troba enlairada dalt d'un petit turó o pujol, en un punt privilegiat de la Riera de Pierola. Junt amb tres cases més forma una petita barriada. L'edifici principal data del segle XVIII i està format per planta baixa i primer pis. La seva coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. Pel costat est està adossat a un annexe que sembla més antic. Els dos edificis estan envoltats per un mur formant una llisa o barri. La finca va ser abandonada a l'iniciar-se la mecanització del camp ja que, a causa del relleu accidentat dels seus camps, les terres van quedar inservibles perquè no era viable la utilització de tractors per continuar-ne el cultiu. S'explica de Can Pujol de la Muntanya que en els seus millors temps "en rajava un riu de vi".

Finalment i després de superar un desnivell d'uns 120 metres, des de la Riera de Pierola, arribem a dalt la carena. Davant nostre s'estén tota la banda de ponent de Montserrat i als nostres peus la població del Bruc.

El llom de la carena és recorregut per una pista que enllaça diferents urbanitzacions. La caminada gira cap a la dreta i segueix en direcció sud-est tot ascendint suaument. Arribem al Collet Blau, una cruïlla de camins a la Urbanització de Les Rovires. Continuem per la pista principal ara baixant tranquilament. Deixem a la dreta el camí de Can Mata Vell al Collet Blau, i una mica més endavant trobem el segon avituallament, el corresponent a l'esmorzar.

Tot està punt perquè els marxaires recuperin les forces. Els diferents entrepans, les begudes, la fruita i el cafè desapareixen ben depresa, la gent té gana!! Com ens tenen acostumats els amics del Grup La Clau ho tenen tot ben organitzat i preparat.

Els col·laboradors mantenen el ritme en la seva tasca de "pintar" el pa amb tomàquet i omplir-lo d'embotit. No es pot parar ni un moment, encara queden caminants per arribar, i ja se sap que quan hi ha gana la paciència...



Mentre esmorzen envoltats d'arbres, cerquen entre ells alguna finestra que ens permeti fotografiar Montserrat. Ajudats pel teleobjectiu de la càmera ens apropem a la regió central de la muntanya, on podem distingir els Ecos, el Montgròs, els Plecs del Llibre i el cim culminant de Sant Jeroni.

Una vegada hem esmorzat i hem pres un cafè ben calent, reemprenem la caminada deixant la pista principal, que continua per la carena, per agafar un corriol que la segueix paral·lel uns metres pel seu dessota i pel cantó de migdia. El corriol és planer i recorre l'interior d'un bosc típic mediterrani de pins i plantes aromàtiques.



Un parell d'exemples en són per una banda els caps d'ase, una de les espècies més comunes del gènere lavandula al nostre país; i l'estepa blanca del gènere cistus, potser l'espècie d'estepa més estesa als Països Catalans. De tant en tant, a ma esquerra, surten curtes dreceres que porten al camí carener. Ens hi arribem, seguint-ne qualsevol d'elles, per gaudir de les vistes de Montserrat.

Per damunt del Bruc i començant pel cantó de Can Maçana s'hi distingeix la Regió d'Agulles, la dels Frares Encantats, la dels Ecos, la de Sant Jeroni i la de les Magdalenes, fins arribar a l'alçada del poble de Collbató. A poc a poc anem reconeixent les diferents roques i agulles d'aquestes complicades vessants.



Les roques de Montserrat no provenen de cap acció volcànica, sinó d'accions físiques relacionades amb la naturalesa geològica de les roques i dels agents atmosfèrics que hi han actuat. Són roques de conglomerat compost per còdols aglutinats per un ciment natural calcari-argilós molt potent. Al país en diuen pedra pinyolenca o roca de pinyolet. Les capes del conglomerat són horitzontals amb talls o incisions perpendiculars que donen lloc a separacions, sobre les quals actuen la pluja, la neu, la humitat i el vent, modelant les formes, arrodonint-les o esmolant-les fins a formar figures singulars i úniques. Els caminants han donat nom a les roques, als torrents i als camins, alguns d'ells força fantasiosos.



Després de contemplar les extraordinàries vistes de la muntanya, retornem al corriol inicial per seguir amb el recorregut de la caminada. Avancem per la part de migdia de Les Rovires tenint a banda i banda del camí un bosc d’alzines, roures i pi blanc, sent aquest l’arbre dominant. Al sotabosc hi veiem estepes blanques i negres, romanins, argelagues i ginesteres. Finalment enllacem de nou amb el camí carener, a l'alçada d'un collet, des d'on obtenim una nova panoràmica de tota la muntanya de Montserrat.

El camí carener es decanta cap a migdia. Al cap d'un centenar de metres el deixem i agafem un corriol que arrenca a mà dreta i es dirigeix vers el sud-oest. Anem baixant per un camí pedregós i en molt mal estat. Ho fem pel cantó de ponent d'un estrep de Les Rovires enmig d'un bosc molt esclarissat. Al cap d'una estona, davant nostre cers el sud-oest, distingim l'església de Sant Pere de Pierola i més allunyades les cases dels Hostalets de Pierola.

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE PIEROLA

L'església de Sant Pere està documentada des de l'any 1071. Coneguda com l'església vella de Sant Pere de Pierola és un conjunt arquitectònic format per l'església, la casa rectoral i el cementiri. L'antic edifici romànic va ser substituït per un nou temple barroc, edificat l'any 1750. El turó on està situada l'església, al llarg dels segles, es va anar empetitit per l'acció erosiva de les aigües de la riera, fent avançar els barrancs fins arribar a amenaçar, al segle XVIII, amb l'enrunament de l'església romànica. Aleshores es va edificar, a sobre de les ruïnes, un nou temple d'estil barroc. Durant la guerra del francès, tant l'església com la rectoria, van patir molts atacs i saquejos. Posteriorment noves erosions provocades per les crescudes de la riera de Pierola van accentuar els xaragalls que envoltaven el turó, fent-lo més i més petit. Tot això comportà la construcció d'una nova parròquia al nucli urbà.



Tot seguit el camí planeja una mica mentre revolta varies capçaleres de torrents. Aprofitem els ambients assolellats pels que passem, per fotografiar algunes lianes típiques del bosc mediterrani. Així descobrim diversos exemplars de xuclamels o lligabosc que al nostre pas ens omplen del seu dolç perfum. A continuació arribem a la Serra de Les Colomeres, on enllacem amb la pista que prové de l'ermita de Sant Cristòfol. Aquí trobem marques del GR 172 o Camí Romeu. Girem cap a la dreta i seguim la pista de baixada en direcció a la Riera de Pierola. No tardem gaire en deixar-la per agafar un corriol que surt a mà dreta i que ens permetrà estalviar-nos la pista. Durant el descens continuem veient, enlairada sobre el turó, l'església vella de Sant Pere de Pierola.

El darrer tram de baixada ens porta a descobrir una zona engorjada, humida i fresca, on la llum amb prou feines i penetra. És un espai molt aixaragallat que ens obliga a parar atenció on posem els peus. Després de travessar un torrent, creuem una pista que prové de Can Mata Vell i porta a La Torre de Pierola. Finalment, una mica més enllà, arribem a la llera de la Riera de Pierola.

LA RIERA DE PIEROLA

La riera de Pierola, junt amb la de Claret, és el curs fluvial més important del terme dels Hostalets de Pierola. El travessa des del nord cap al sud-est. Recull les aigües del vessant sud-oriental del turó de la Fembra Morta i excava clotades i valls profundes que confereixen un relleu molt irregular al terme. La caminada tomba a l'esquerra i seguim riera avall pel seu llit que és molt ample. Deixem a la dreta el camí d'accés a Can Mata Nou i a l'església de Sant Pere de Pierola. En front nostre veiem la casa anomenada La Torre i, a sota mateix, un petit grup de cases amb uns horts perfectament conreats: és l'anomenada Barriada de La Rierada.

LA TORRE DE PIEROLA

La Torre de Pierola és un dels masos medievals més destacats del municipi. En ell hi han viscut pagesos, personatges distingits i aristòcrates com els barons de Pierola i altres de més desafortunats com fugitius, bandolers i criminals. La Torre de Pierola, que tant ha estat un mas, com un casal baronial o una presó, està situada dalt d’un turó al costat mateix de la Riera de Pierola o Riera Major, al peu del Camí Romeu que va a Montserrat. La seva silueta és inconfusible, per la seva robustesa i majestuositat. Al llarg dels segles ha rebut diferents noms: durant el segle XIII s’anomenava mas Colomer, a partir del 1450 se la coneixia per mas Golart de la Pujada; a partir del segle XVII el casal fou ocupat pels Barons de Pierola, convertint-se aleshores en el Casal dels Barons de Pierola. És molt probable que en aquell moment adquirís el sobrenom de "La Torre" pel seu aspecte senyorial. L'edifici és de planta rectangular amb la coberta a dues aigües i consta de baixos, pis i golfes. Destaquen els grans finestrals d'estil gòtic-renaixentista, de forma quadrangular i amb reixats de forja. A sota seu, hi ha un carrer de cases anomenades "les cases de l’Illa" que actualment formen la Barriada de la Rierada, construïdes pels amos de la Torre a mitjans del segle XIX.

BARRIADA DE LA RIERADA O LES CASES DE L'ILLA

És un conjunt de set cases alineades, construïdes a peu del camí per a ús de temporers i vinculades a la gran masia de La Torre de Pierola. El primer edifici està destinat a magatzem i a usos agrícoles. El segon té més de cent anys d'antiguitat i està destinat a habitatge, destacant-ne les baranes de forja del balcó. El tercer i quart edifici correspon a la casa de Cal Peret de la Torre més coneguda com a Cal Curandero. Al seu costat hi trobem la casa de Cal Xic. A continuació hi ha ha dues construccions més baixes destinades a magatzems i a usos agrícoles. Finalment la darrera edificació és un habitatge desocupat, d'ús particular, en el que destaquen les arcuacions de la planta superior i les baranes de forja de les arcades. Deixem la riera i ens acostem a veure-les tot caminant entre els horts. En fer-ho descobrim una interessant sínia.

SAFAREIG I SÍNIA DE CAL CURANDERO

Es tracta d'una sínia de tracció animal com indiquen uns agafadors situats a l'extrem de la barra d'accionament. La base està feta d'obra i el mecanisme de ferro colat. Estava destinada a elevar l'aigua del subsòl i conduir-la fins a les basses i safareigs situats just al seu costat. En català la paraula sínia deriva de l'àrab "saniya", que significa molí.



Les sínies estan formades per una roda horitzontal, que és accionada per un animal que dóna voltes lligat a l'extrem d'un pal horitzontal solidari amb el seu eix, aquest engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols o pots en tota la seva llargada, l'extrem inferior de la qual és submergeix a l'aigua d'un pou. Les sínies s'utilitzaven en els regadius tradicionals i per l'abastiment d'aigua, però actualment s'han substituït per bombes i altres mecanismes. D'aquí el gran valor patrimonial de la Sínia de Cal Curandero.

CAL PERET DE LA TORRE O CAL CURANDERO

La construcció principal data de mitjans del segle XIX i originalment estava formada per dues cases. És de planta rectangular, amb baixos, pis i golfes porxades. La teulada és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. Les finestres són rectangulars i la llinda de la porta principal és d'arc rebaixat. La construcció és de paredat i té la façana arrebossada de marró clar. Destaquen les arcades del porxo i les baranes de forja dels balcons. Se l'anomena Cal Peret de la Torre, per haver estat els seus habitants masovers de la Torre de Pierola.

CAL XIC

Es tracta d'una casa de caràcter rural, entre parets mitgeres, datada també de mitjans del segle XIX. L'edifici és de planta rectangular amb baixos, pis i golfes amb una galeria porxada. Està coberta amb una teulada a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta està arrebossada amb morter de calç. Destaquen les arcuacions de la planta superior i les baranes de forja. Una vegada hem fet les suficients fotografies de tot el conjunt, retornem a la riera i seguim aigües avall l'itinerari. Al cap de poc arribem a la Plaça del Roure on trobem un nou control.

Aquesta gran esplanada rep el nom de Plaça del Roure, per un roure grandiós que hi havia fins que una gran nevada i ventada el va arrencar cap als anys seixanta del segle passat. Des del 1947 en aquest indret es torna a celebrar l’aplec de Pierola, interromput durant la Guerra Civil. És un bon moment per descansar i recuperar forces amb la xocolata, els fruits secs i l'aigua que ens ofereix l'avituallament. Tot aquest darrer tram de la Riera de Pierola ens confirma que aquest curs d'aigua ha estat la columna vertebral dels Hostalets de Pierola. Al voltant d'ella s'han documentat, al segle XI, els primers assentaments de l'actual municipi i va arribar a esdevenir, com hem vist amb l'existència de la Torre i l'església de Sant Pere de Pierola, el centre neuràlgic del terme. Dues masies més, que veiem a migdia de l'avituallament, ens criden l'atenció: Can Ponç i Can Ponç Vell.

CAN PONÇ

Aquesta masia està situada en el paratge de Les Obagues de Can Mata, a la Riera de Pierola. L'edifici és grandiós, de planta quadrangular i amb carener paral·lel a la façana principal que es troba orientada a migdia. Al seu voltant hi ha tota una sèrie d'annexes amb funcions de corrals, pallissa, etc. Pel cantó sud i est està envoltada d'un mur que forma un pati tancat o llisa. Destaquem la composició simètrica, d'estil neoclàssic, de la façana principal en la qual es conserva un rellotge de sol, molt desdibuixat.

Els orígens d'aquesta casa cal buscar-los a Can Pons Vell, d'origen medieval i situada just al seu costat. Molt probablement es tracti d'una masoveria d'aquella masia, edificada al segle XIX. Tota ella està envoltada de vinyes, fa goig veure els ceps verdejant enmig de la terra. A continuació retornem a la llera de la Riera de Pierola i proseguim el nostre recorregut cap al sud.

En aquest tram el llit de riera és molt ample. A la banda dreta tenim una gran extensió de vinyes i a l'esquerra un bosc esclarissat de pins. Al cap d'una estona, a mà esquerra, arrenca un camí que enllaça amb la urbanització de La Serra Alta. El sol cau de valent i la blancor de les pedres fereix els nostres ulls. És un tram molt llarg per la riera, que els petits còdols encara fan més feixuc. A mesura que avancem comencem a observar importants afloraments d'argiles vermelloses. Estem passant per sota la Costa del Tro, que ens queda a mà dreta, amb desnivells de fins a cent metres d'alçada. A l'esquerra tenim la Plana del Maset formada per extensos camps de cultiu envoltats de clapes de bosc. El trajecte és pràcticament pla i els caminants ens hem anat distanciant. A estones la vegetació de canyes i canyissos arriba a estrènyer l'espai de la riera. Més endavant veiem enlairada a mà esquerra la masia de Ca l'Antiparro. A banda i banda de nou grans camps de conreu que aprofitem les riques terres al·luvials que ha deixat la Riera de Pierola.



Tot seguit la riera descriu un ample meandre, sota les Obagues de Can Mata. Després de passar el primer revolt del meandre i abans de l'inici d'un camp de conreu d'arbres, abandonem la riera i agafem un camí a mà dreta que comença a enfilar-se, primer en direcció sud-est per, més endavant fer un gir de 360° i decantar-se cap a ponent. De mica en mica anem guanyant alçada. Arribem a una esplanada que forma un petit coll. Ens desviem uns pocs metres a mà dreta, en direcció nord, fins a quedar a la vora d'un espadat d'uns cinquanta metres de caiguda lliure. Als nostres peus transcorre la Riera de Pierola.



Des d'aquesta alçada veiem com avancen els caminants per la seva llera com si fossin formigues. Des d'aquest mateix lloc, tenim una immillorable vista aèria del conjunt format per les masies de Ca l'Antiparro i Cal Ponet Lluís, situades a tocar de la riera.

CAS L'ANTIPARRO I CAL PONET LLUÍS

Ambdues constitueixen un edifici de planta rectangular subdividit o compartimentat entre totes dues cases. Consten de planta baixa i pis. Disposen d'obertures rectangulars, algunes d'elles amb la llinda de fusta i amb un reixat de ferro forjat. La teulada és de teula àrab, d'una sola vessant i està inclinada cap a la façana de ponent. Probablement daten del segle XVIII encara que han sofert moltes reformes posteriors.



Les vistes sobre Montserrat, des d'aquesta atalaia, són extraordinàries. No parem de fer fotografies. A continuació retornem al camí i continuem pujant fins arribar a sota de la carretera que va d'Esparreguera a Piera. Aleshores el camí planeja vers el sud-est, paral·lel a la carretera. Sortim al carener de la Serra de Can Mata on hi ha una rotonda que es troba a tocar de les instal·lacions de l'Ecoparc-4. En aquest punt trobem el quart avituallament.



Emparat per un para-sol un col·laborador va preparant taronges. Arriba el darrer tram de la caminada i ens cal refer energies. Una mica d'aigua i unes sucoses taronges faran el fet. Mentre assaborim la fruita i reposem una mica, gaudim de l'extraordinari paisatge que forma el cantó ponentí de Montserrat.



Tot seguit creuem la carretera, i ens enfilem dalt del turonet que forma la rotonda per obtenir millors fotografies de Montserrat. A continuació agafem, a mà dreta, el camí que porta a Can Mata de La Garriga. Des d'aquí, mirant cap a migdia, s'aixeca portentosa aquesta gran masia i al seu costat l'estilitzada Capella del Roser. El camí comença pujant lleugerament cap a ponent pel llom de la Serra de Can Mata. Vers l'oest veiem, encara allunyat, el nucli dels Hostalets de Pierola.

El camí canvia de direcció i descendeix suaument, vers el sud-est, en direcció a Can Mata de La Garriga. Caminem entre grans camps i cultius de vinya fins a arribar a una cruïlla. La caminada gira a la dreta i es dirigeix cap al sud-oest. Veiem la masia tant a prop que no podem estar-nos d'anar-hi, així que continuem de front fins a arribar-hi. Davant nostre, darrera la casa, veiem el moviment de terres de l'Abocador de Can Mata. Al cap d'un parell de centenars de metres ens trobem davant del majestuós conjunt.

CAN MATA DE LA GARRIGA

Masia catalana típica, de dimensions monumentals i d'estil historicista, que presideix una finca agrària de gran extensió. La seva estructura és de planta rectangular i amb dos pisos d'alçada. Destaquen les façanes estucades de color blanc, amb una composició simètrica d'estil clàssic. Malauradament, tot i haver demanat permís a la gent que veiem feinejant al jardí, no ens permeten fer cap tipus de fotografia, ni tant sols de la part exterior. Des de la reixa hi veiem uns jardins amb palmeres i xiprers. La construcció principal data de l'any 1859 i va ser utilitzada històricament com a hostal. També se l'anomena "La Casa Blanca", o "L'Hostal de Malcavaller".

LA CAPELLA DEL ROSER DE CAN MATA DE LA GARRIGA

La Capella de la Verge del Roser és d'estil neogòtic, està adossada a la masia de Can Mata de La garriga i s'integra en el seu entorn agrari i vitivinícola. La seva planta és rectangular i disposa d'un absis semicircular. Les parets exteriors són de maó vist excepte a la façana principal, que està coberta amb un estucat que imita els carreus. Aquesta façana té perfilat un arc apuntat i el seu portal d'entrada disposa d'un capcer ornamentat. La part més alta està decorada amb un campanar d'espadanya i pinacles laterals.

CASES DE TEMPORERS DE CAN MATA DE LA GARRIGA

Davant mateix de la reixa d'entrada de la masia hi ha un carrer de cases. Estan orientades al sud-oest i disposen de planta baixa i un pis. Suposem que deurien ser construïdes pels amos de Can Mata de La Garriga per allotjar temporers, però no ho hem pogut confirmar. Hem de continuar amb la caminada, i per fer-ho passem per davant d'aquestes cases per anar a troba de nou la cruïlla on ens havíem desviat, i així recuperar el recorregut de la caminada. Ara el camí comença a baixar cap al sud-oest en direcció a la Riera de Claret. En arribar al primer revolt a mà esquerra, deixem el camí i agafem un corriol que baixa de front per entre mig d'un bosc de pins. La baixada s'acaba quan arribem a la Riera de Claret, coneguda popularment com de Can Mata.

LA RIERA DE CLARET

A continuació seguim la riera aigües avall, per sobre el seu llit i envoltats d'una espesa vegetació de ribera. La Riera de Claret té el seu origen a la capçalera del Torrent de l’Home Mort i rep diversos afluents fins a confluir amb la Riera de Masquefa, passant aleshores a formar un únic curs fluvial. Aquesta riera esdevé molt important des del moment en que comencen a aparèixer jaciments paleontològics de macro-vertebrats al seu entorn. Recordem que, geològicament, ens trobem dins la conca sedimentaria del Vallès-Penedès, una àrea de més de 100 quilòmetres de longitud i amb una amplada d'entre 12 i 14 quilòmetres. Durant el miocè (fa entre 23 i 5 milions d'anys) aquesta conca es va anar omplint principalment de sediments, aportats per ventalls al·luvials amb intercalacions de sediments marins com a conseqüència d'una elevació del nivell del mar (fa entre 17 i 15 milions d'anys) a causa d'un increment brusc de les temperatures. La Riera de Claret circula per una vall encaixada entre dipòsits de graves i llims del miocè. Són aquests sediments aportats pels ventalls al·luvials, els responsables de l’enterrament i posterior fossilització de les restes de vertebrats dels jaciments dels Hostalets de Pierola. Les diferents localitzacions situades en els nombrosos barrancs i xaragalls que hi al seu entorn han permès descobrir 47 espècies diferents de mamífers, així com restes de rèptils, aus i amfibis. Tot i que ens asseguren que, si ens hi fixem bé, podem descobrir alguns d'aquests fòssils, els jaciments es localitzen en un àrea situada aigües amunt d'on ens trobem nosaltres. A més el recorregut per la riera és molt curt, doncs ben aviat la deixem i ens enfilem per un marge de la dreta.

Tot seguit travessem pel mig d'un gran camp de vinyes, en direcció sud-oest. A mida que anem pujant podem observar, cap a llevant, el moviment de terres corresponents a l'Abocador Controlat de Can Mata. Precisament la intervenció preventiva i de control sobre les obres d'ampliació que es van fer l’any 2002, va permetre localitzar les restes d’una nova espècie de primat, el "Pierolapithecus Catalaunicus", més conegut com el Pau. La figura del Pau, l'homínid més antic d'Europa, de fa 12 milions d’anys, a convertit els Hostalets de Pierola en un lloc únic al món. Un cop passades les vinyes ens enfilem a dalt d'una petita serra secundaria.



És un bon mirador, vers llevant, del sector de Can Mata de la Garriga. Veiem els xaragalls excavats en els afloraments d'argiles vermelloses de la Riera de Claret, on han aparegut els fòssils. Al fons apareix el relleu de la muntanya de Montserrat. Ens adonem que l’entorn on va viure el Pau era bastant diferent del que podem observar actualment, un paisatge dominat per pins i conreus. La muntanya de Montserrat segur que no tenia l’aspecte actual, probablement era més alta i tot just començaven a aflorar els relleus que la caracteritzen. La vegetació era la que correspondria a una selva subtropical i hi passejaven elefants amb llargs ullals, grans rinoceronts, porcs senglars, rèptils i tortugues. Amb aquests pensaments al cap comencem a baixar per entremig del bosc fins arribar al Torrent de la Roqueta. El creuem i a continuació pugem per la vessant de llevant de la Serra de la Font de l'Ocata. A l'arribar a la carena enllacem amb un camí agrícola que la ressegueix. Camí avall, cap a l'esquerra, comença a baixar la Costa del Roviralta, molt important en el passat, ja que era el camí per on els carros podien accedir a les terres de conreu dels costats de la riera, a les que s'anomenava illes. Al setembre, quan es traginaven els raïms amb carros, els carreters havien de vigilar molt per tal de no trobar-se a mitja costa, atès que l’encreuament resultava molt dificultós.



La caminada segueix cap a la dreta en lleugera pujada. De sobte, ens sorprenen unes grans plantacions de vinya amb la simetria dels seus ceps emparrats i molt ben conreats. Al cap de poc deixem un trencall a mà esquerra que porta a la Font de l'Ocata. Antigament era un lloc de passeig i trobada de la gent del poble, i era típic anar-hi a berenar les tardes d'estiu. El paisatge ha sofert un canvi radical, des d’aquí i fins arribar al poble, l'entorn és ara tot de vinya a banda i banda del camí.

Un dels moments més complicats per la població va ser a finals del segle XIX quan la fil·loxera va acabar amb gairebé tota la vinya. Aquesta epidèmia va causar un daltabaix econòmic i social que es va reflectir en una disminució de la població del 10%, quedant en uns 800 habitants.

Al cap d'una estona creuem els Plans dels Hostalets. Ara el paisatge que ens envolta alterna la vinya i els arbres fruiters. Gaudim d’un entorn impressionant amb la perspectiva, al fons, de la muntanya de Montserrat. Amb el teleobjectiu ens acostem a dues de les regions més característiques de Montserrat: la Regió d'Agulles i la de Sant Jeroni o de Tàbor.

Pocs paisatges susciten tants records com les roques capricioses i esquitxades de verd de Montserrat. Cadascú té una visió pròpia de la muntanya. És l'espai dels blocs immensos, dels perfils de les roques, de les fonts fresques, dels camins solitaris... Montserrat és tot això, però també és algun record que guardem a la memòria. És aquell trajecte, aquells amics, una excursió arriscada...

Avui veiem Montserrat al fons d'un horitzó calitjós. Per arribar-hi amb la mirada, els ulls han de travessar un territori mitjanament ondulat, farcit del verd de les vinyes i els pins. La perspectiva que ens mostra la muntanya, des d'aquesta banda, és totalment diferent de la que ens té acostumats als vallesans. Caminem una mica més i arribem al cementiri. Davant nostre tenim les primeres cases del poble. Abans d'entrar-hi, ho aprofitem per fotografiar Montserrat de forma panoràmica.

Tot seguit entrem als Hostalets per la Caseta de l'Hort. Seguim pel carrer de Joan Garcia fins enllaçar amb el carrer de Pi i Maragall. El seguim cap a la dreta i tot seguit tombem a mà esquerra pel carrer d'Anselm Clavé. Finalment arribem de nou al Parc de Cal Ponsa, inici i final de la caminada d'avui.

Com és tradicional en la Caminada de l'Anoia, l'obsequi consisteix en una bonica samarreta, aquest any amb un disseny força aconseguit. Ha estat una caminada plena de descobertes, però sobretot de vistes i panoràmiques. Un any més, els amics de la secció de muntanya del Grup La Clau, han sabut trobar un racó de l'Anoia que ensenyar-nos.

14ª CAMINADA POPULAR DE L'ANOIA - ELS HOSTALETS DE PIEROLA