XXIXª CAMINADA POPULAR DE SALLENT 2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 18,64 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 467 metres, baixant: 467 metres.
Altitud mínima: 263 metres, màxima: 448 metres.
Temps total: 4 hores i 33 minuts.

Ens trobem a Sallent a l'antiga plaça del Arbres, que més tard es va dir Plaça Nova i que avui porta el nom de Sant Antoni Maria Claret. Ben d'hora ja estan preparades les taules per poder fer les inscripcions. El dia està plujós i molt ennuvolat.



Encara que ennuvolat la caminada comença bé. El primer avituallament té lloc a la mateixa Plaça dels Arbres amb xocolata desfeta, coca, els ous durs de Pasqua, la barreja...



Iniciem la caminada dirigint-nos cap a la Plaça de la Pau, l'antiga Plaça Major del segle XV. Rep aquest nom des del 1918 en que s'hi va plantar un arbre en commemoració de la fi de la 1ª Guerra Mundial. Passem per davant de la Casa Gran i de la casa natal de Sant Antoni Maria Claret, mentre recorrem el carrer del Cós en direcció nord-oest. Arribem a l'avinguda de Pau Casals i girem a l'esquerra. Al cantó dret de l'avinguda veiem la Fàbrica Vella.

LA FÀBRICA VELLA

Estem al davant d'una antiga fàbrica tèxtil de tres pisos, amb la planta en forma de L i amb torres que servien de caixa d'escala per accedir als diferents nivells. La teulada és a dues aigües i disposa dels típics grans finestrals, repartits al llarg de les façanes, que caracteritzen les fàbriques tèxtils del segle XIX. Aquesta fabrica va ser promoguda per Josep Claret i Xambó, un fabricant de cotó, que anteriorment ho era d'indianes. L'any 1806 es va acabar la construcció de la resclosa d'aquesta fàbrica. L'any 1829 es va dividir la fàbrica en tres parts, funcionant durant anys sota diferents raons socials per finalitzar la seva activitat l'any 1970.



Habitualment se l'anomena la Fàbrica Vella, doncs en ella es va instal·lar el primer teler mecànic. Hi van arribar a treballar fins a 1000 persones. Al llarg deis anys ha sofert diverses reformes i ampliacions, tot i així cal destacar que entre els edificis de l'actual construcció, encara es pot observar una part de la primitiva fabrica. Tota ella és un bon exemple d'arqueologia industrial del segle XIX, ja que conserva algunes parts tant de principis com de finals de segle.

A continuació creuem el Pont Nou o Pont de la Concòrdia.

Des d'aquí tenim una bonica vista, aigües avall del Llobregat, del Pont Vell, de la Fàbrica de Cal Torres i de la Xemeneia de Les Culleres. Tot seguit girem a mà dreta i entrem en la zona dels Horts del Trabal. Avancem cap al nord entre els horts i el riu. Des d'aquest tram podem observar, a l'altra banda del riu, la Torre del Gas.

LA TORRE DEL GAS - TORRE DE L'AIGUA

Es tracta d'una torre circular de vint-i-cinc metres d'alçada, edificada amb pedra tallada, i amb unes cornises de totxo que delimiten diferents nivells d'edificació. Disposa de tres finestres exteriors, per cada un dels tres nivells principals, també emmarcades en totxo. Al capdamunt de tot es conserva un dipòsit circular metàl·lic sobre-elevat. La torre també és coneguda com a Torre de l'Aigua. La seva funció era servir de dipòsit d'aigua per a la refrigeració del gasòmetre. L'any 1882 es va constituir la societat Rafael Costa i Cia. per a l'explotació d'una fàbrica de gas destinat a l'enllumenat públic, ampliada posteriorment a la distribució d'aigua potable. El subministrament de gas va ser substituït per l'elèctric l'any 1911, provocant la dissolució de la societat. La construcció de nous dipòsits d'aigua potable va acabar amb la utilitat publica del dipòsit de la torre i aleshores va passar a ser utilitzat per la Fàbrica Vella.

Continuem endavant, tot passejant per entre els Horts del Trabal, per anar a trobar l'antiga carretera. En arribar-hi la seguim a l'esquerra fins al carrer Rocaus on tombem a mà dreta. Aleshores, en finalitzar el carrer, seguim l'antiga llera de la Sèquia de Manresa cap al sud-est. Al cap de poc deixem a l'esquerra la boca de la Mina de Rocaus.

LA MINA DE ROCAUS

"Al llarg del seu recorregut la Sèquia va gairebé sempre al descobert, excepte en llocs concrets on, per causes diverses, s'ha hagut de modificar el traçat. És el cas de la Mina de Rocaus, que es va habilitar els anys seixanta i vint anys més tard quedà en desús. Té una alçada de 2 metres aproximadament i una llargada d'uns 300 metres. Antigament la Sèquia passava pràcticament pels carrers de Sallent".

Avancem una mica més fins a veure, a l'esquerra, el Fortí dels Liberals. Ens desviem de la caminada per acostar-nos a fotografiar-lo.

EL FORTÍ DE LA RAMPINYA O DELS LIBERALS

Es troba situat a l'extrem d'un pla, dominant Sallent, en l'anomenat Barri de la Rampinya. És un antic edifici militar d'estructura rectangular, amb planta baixa i dos pisos d'alçada. L'accés es fa a través d'una petita porta que es troba al cantó de migdia.



Els materials utilitzats en la construcció són de poca qualitat, només a les cantonades hi veiem uns bons carreus relativament grossos. Els seus murs tenen dues fileres d'espitlleres i tres obertures més grosses, en el pis superior, que permetien l'ús de canons. Hem comptat sis espitlleres per a cada planta en les parets de llevant i ponent, i entre quatre i cinc per planta en les parets nord i sud. Aquesta construcció dominava el camí de Manresa a Berga, el pont d'entrada a Sallent i el conjunt de la vila. Fins ben entrat el segle XX encara conservava la seva teulada a dues aigües. Aquest fortí va ser construït pels liberals l'any 1837, en el decurs de la Primera Guerra Carlina, per ordre del Baró de Meer. Durant la Tercera Guerra Carlina, va ser refet (1875). Des d'aquí tenim una bona vista sobre Sallent i l'església de Santa Maria i el seu campanar.

LA TORRE DEL CAMPANAR DE L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

L'antiga església d'estil neogòtic es va començar a construir l'any 1884. L'any 1901 va ser inaugurada pel bisbe Torres i Bages. Durant la guerra civil espanyola, va ser desmuntada pedra a pedra fins als fonaments, salvant-se només el campanar. L'actual església es va reconstruir l'any 1941 i va ser inaugurada el 1946. És d'una sola nau, de línies senzilles i amb contraforts exteriors. Destaca la torre del campanar que no es va derruir al considerar-la d'utilitat com a rellotge públic. Té 33 metres d'alçada repartits en cinc espais. En el penúltim hi ha el rellotge, amb esfera a les quatre cares, i en l'últim és on hi ha les campanes. La torre acaba amb un terrat. El material utilitzat és la pedra picada, reforçada amb totxo i pedra tallada als angles.

Seguint per la vora del camp retornem al nostre camí. Tot seguit deixem a mà esquerra la Mina de la Rampinya. A continuació tombem a la dreta per passar per sota la C-16 i seguir el Camí Vell de Sallent a Santpedor per Can Brugueroles. Poc després de sortir de Sallent veiem una planta de tractament d’àrids i, una mica més enllà, a l’esquerra del camí, es troba l’explotació que l'abasteix. En aquest indret podem veure un nivell de calcàries grises molt fosques. Aquests materials són, precisament, els que utilitza l'explotació d'àrids. La pista continua cap al sud-oest en un recorregut molt planer. Més endavant deixem a mà dreta l'Estació Receptora de Sallent.



Anem avançant envoltats de camps ben verds i lluents per la pluja. A l'esquerra s'aixeca imponent, però encara llunyà, el runam salí del Cogulló, una gran massa fosca de color rosat. Per la dreta, entre els camps, es veu alguna barraca de vinya. A continuació la pista inicia un suau descens fins a arribar a l'ermita de Sant Antoni.

L'ERMITA DE SANT ANTONI

Situada al costat mateix del camí, és una ermita de pedra ben treballada. Dins la fornícula es troba una imatge de Sant Antoni. A sobre d'ella hi a una llosa amb tres dates gravades: 1840, 1940 i 1988. Suposem que fan referència a les darreres restauracions. Poc després de deixar l'ermita, travessem el torrent que baixa de la Serra del Matxo. En aquest tram anem trobant els típics afloraments de materials rogencs, gresosos i calcolutítics de la Formació Artés. Ara el camí torna a enfilar-se suaument. Deixem a mà dreta les Granges del Celdoni i al cap de poc sobrepassem el Torrent de Can Soldevila, i tot seguit, un afluent que procedeix de l´esquerra del camí. Aquest últim baixa del runam del Cogulló. Aquest torrent es troba totalment salinitzat, contaminat per la seva situació propera al runam. Aquest és un dels efectes més perjudicials del runam salí: la contaminació de les aigües. L'aigua del torrent que travessem és enormement salina degut a que ha estat filtrada pel runam del Cogulló.

Continuem endavant i després d'un revolt del camí iniciem la pujada de les anomenades Costes de Valldoria. És una pujada sostinguda, força dreta al començament, que ens porta fins als Plans de Ridor. Hem anant girant decantant-nos cap a ponent. Ens trobem envoltats d'una gran extensió de camps conreats que fa goig de veure.



Aquest entorn ens ofereix un paisatge variat i atractiu, apte per passejar, anar en bicicleta o fer-hi bones caminades. El bosc de pins i alzines hi és present, però predominen les grans extensions de camps. El recorregut per aquest espai rural és molt agradable i no tardem gaire a arribar a la masia de Ridor.

EL MAS RIDOR

Aquesta antiga masoveria agafa el nom del proper Riu d'Or. Té una estructura formada per planta baixa i un pis, amb moltes modificacions i afegits posteriors. Algun d'ells amb planta baixa i dos pisos. L'edificació s'ha adaptat al desnivell del terreny, sobretot per la part posterior.



Tota ella està envoltada per un mur exterior que forma un barri o lliça. També hi observem algun contrafort. Es troben referències escrites des del segle XIV, tot i que sembla molt més antic.

Avancem una mica més i entrem en una zona boscosa. En sortir-ne el camí fa un gir de 90°. A mà dreta, no gaire allunyada, veiem la masia de Can Burgaroles que pertany al terme de Santpedor.

MASIA CAN BURGAROLES

La caminada, després del revolt, és dirigeix clarament cap al sud. Continuem gaudint del paisatge de camps i petites clapes de bosc. Al cap de poc creuem el Riu d'Or, entrem en el terme de Santpedor i passem per sobre el Torrent de Burgaroles. Més endavant enllacem amb una pista més ampla que seguim cap a l'esquerra.

MASIA CAL PINYOT

Ara la caminada es dirigeix cap a llevant. A la nostra dreta, una mica enlairada, veiem la masia de Cal Pinyot, també pertanyent al terme de Santpedor. Comencem a baixar en direcció al Riu d'Or. La nostra incursió pel municipi veí ha durat poc doncs, en creuar el riu, retornem al terme de Sallent. De seguida trobem un trencall a mà esquerra que agafem tot començant a guanyar alçada. Més endavant veiem un trencall a mà dreta que porta a la pista anterior i en la qual hi ha una interessant barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DEL CONILL

Es traca d'una barraca doble, de planta rectangular i orientada a migdia stuada en el marge d'un camp. Està coberta exteriorment per terra i pedruscall per impermeabilitzar-la de la pluja. Els materials utilitzats són força irregulars: carreus de diferents mides i units en sec. A la part alta dels murs hi ha una filada de lloses que envolten tota la barraca, a mode de voladís de pedres planes, per escopir l'aigua de pluja. La porta, de llinda plana, és alta i d'estructura rectangular. Destaca per ser una barraca composta per dues estances, una pel pagès i l'altre per l'animal de càrrega. Popularment se la coneix com la "barraca del conill".



L'expansió d'aquestes construccions, tot i remuntar-se a molts segles enrere, es produeix amb l'expansió de la vinya al segle XIX. Aquesta és un exemple representatiu de les moltes barraques que es conserven al Pla de Bages. Retornem al camí que seguíem. Finalment, després de la pujada, arribem al mas Torrebruna.

MAS TORREBRUNA

Es tracta d'una antiga masoveria documentada des del segle XII. L'edifici és de planta quadrada i consta de baixos més dos pisos i golfes. Ens comenten que conserva una capella a l'interior així com vestigis de l'antiga fortificació.

El lloc ha estat escollit per fer la parada de l'esmorzar. La pluja, encara que minsa, ha obligat a preparar-ho tot a sota d'un cobert davant per davant de la masia.

Tot i el fred i la humitat, l'ambient entre els caminants és animat i distès. El bon esmorzar que, com cada any, els amics de Sallent ens han preparat hi ajuda molt.



L'entrepà de botifarra i cansalada, acabades de coure, és deliciós. L'olor de la terra humida barrejada amb el flaire de la carn cuita, ens trasllada a les sentors de les cases de pagès. Aquest any som menys, la pluja haurà fet enrere a bona part de la gent d'altres anys, el que fa que es pugui menjar i beure tant com es vulgui.



També ens trobem amb una novetat, aquest any hi ha cervesa de barril. Tranquil·lament esmorzem mentre fem petar la xerrada. A pesar del mal temps encara aconseguim fer algunes fotografies aprofitables. Reemprenem la caminada anant a buscar la pista que seguíem i marxant cap a llevant. En fer-ho passem per sota del cantó de migdia del mas Torrebruna.

Seguim endavant per la pista que fa baixada. En arribar al primer trencall tombem a mà dreta, ara en direcció sud-oest. Al cap de poc trobem una bifurcació. Per l'esquerra arrenca, vers llevant, el Camí de Torrebruna que prové de la Pedrera de la Garrigada. En aquest punt és on es separen les dues caminades. La llarga continua endavant davallant cap a ponent. No tardem gaire a arribar a una bifurcació molt a prop de la Barraca del Conill, que veiem davant nostre.

Girem a l'esquerra en direcció a migdia tot vorejant uns camps. Al cap de poc entrem de nou en terme de Santpedor. Arribem a una bifurcació i girem a l'esquerra endintsant-nos en una zona boscosa. Anem davallant per apropar-nos al Riu d'Or que ens queda a la dreta. Més endavant deixem a l'esquerra la Caseta de Lluçà.

LA CASETA DE LLUSSÀ O LLUÇÀ

Masia que depèn del mas Llussà. Els orígens de la casa es remunten al segle XVIII. Des de llavors ha estat anomenada La Caseta per totes les generacions del mas. La seva ubicació privilegiada, dalt d’un turó poblat de boscos, ofereix una vista panoràmica esplèndida des del pla de Bages fins a les muntanyes de Montserrat. Va ser renovada totalment l'any 2002 i actualment és un establiment de turisme rural.

La caminada continua davallant, ara més suaument, en direcció sud-est. Al cap de poc veiem, a l'esquerra del camí, la barraca de vinya de la Costa.

BARRACA DE VINYA DE LA COSTA

És una barraca de planta rectangular, amb la porta orientada al sud-est i amb un sol habitacle. Aquesta barraca es troba adossada, pel nord-est, al marge del camí per aprofitar la pared natural com a mur de la construcció. La porta és rectangular i de llinda simple. Està coberta amb una volta cònica bastida a partir de varies filades de lloses planes, les quals a mida que es superposen es van tancant cap a l'interior. Les pedres estan col·locades formant pendent cap a fora per expulsar l'aigua.



La volta es tanca amb una pedra plana, tal com s'aprecia a la fotografia. Exteriorment està coberta per la típica capa de pedres més menudes i terra que serveix per protegir la volta i impermeabilitzar-la. També hi trobem un voladís i un caramull, dues pedres superposades que coronen la volta.

A continuació revoltem un gran camp i ens apropem de nou al Riu d'Or.



Aquest neix als contraforts de la Serra de Castelladral, prop de Castellnou de Bages, i travessa el terme de Santpedor de nord a sud. En aquest punt podem observar com les seves aigües erosionen les calcàries de la Formació Artés donant lloc a petits saltants. Tot seguit anem seguint el curs del Riu d'Or, aigües avall, en direcció sud-est. Mirant cap al sud-oest, podem localitzar el mas Llussà.

EL MAS LLUÇÀ - CAL LLUSSÀ

Aquesta important i antiga masia pairal catalana del terme de Santpedor, data almenys del segle XIV. La masia actual és de planta basilical, amb la coberta a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana, de migdia. El seu aspecte recorda les antigues cases fortificades medievals. El mas actual és el resultat de nombroses reformes i ampliacions. Des d'aquí observem una façana amb una galeria d'arc de mig punt a semblança de les masies del segle XVIII. A la banda de migdia s'aixeca una torre quadrada amb quatre obertures petites a la part superior i rematada amb merlets. Sembla ser que la torre es va construir durant les guerres carlines del segle XIX. Aquest edifici és un dels millors exemples de gran masia pairal a la comarca. Era la casa dels avis paterns d'Isidre Llussà Casanoves, el timbaler del Bruc, nascut a Santpedor. Segons la llegenda aquest va protagonitzar, amb el seu tambor, la Batalla del Bruc contra els francesos.



Arribem a una cruïlla on, per la dreta, arrenca el camí que porta al mas Lluçà. En ella es forma una petita esplanada des d'on es pot veure perfectament el fenomen de l'erosió diferencial. Les aigües del Riu d'Or erosionen els materials més tous dels gresos i deixen a la vista els més durs de les calcàries, formant bonics salts d'aigua d'alguns metres d'alçada. La pista comença a separar-se del curs del riu i a guanyar alçada a poc a poc en direcció al Serrat dels Morts. Deixem a l'esquerra un trencall que s'enfila muntanya amunt. Bonics camps de roselles ens envolten i també veiem alguna barraca de vinya.



Al final dels camps una gran massa boscosa s'aixeca a la nostra esquerra. És el Serrat dels Morts de 357 m.a. En ell es troben les restes arqueològiques més antigues del terme de Santpedor. Es tracta d'un veritable cementiri medieval, el primer cementiri de cistes medievals que s'ha estudiat al Bages. Anem revoltant el turó fins arribar a una cruïlla de camins. Girem a l'esquerra i seguim, ara en direcció nord, la pista que esdevé un sender que s’enfila fort. Traspassem els límits del terme de Santpedor i entrem de nou en el de Sallent. Aquest és l'anomenat Camí de Gàver que puja per la vessant oriental del Serrat dels Morts. La pujada, amb rampes molt dures, transcorre per dins d'un bosc força atapeït.



Un cop a dalt de tot travessem el Pla de Gàver. Més endavant veiem a l'esquerra del camí un seguit de restes de parets de pedra seca. A continuació enllacem amb una pista que seguim, tot planejant, cap a la dreta en direcció a llevant. La banda esquerra està repoblada per una gran extensió de pi blanc. Seguim per dins del bosc una bona estona dirigint-nos al Serrat dels Emprius. Tot d'una veiem a la dreta uns grans camps i una mica més enllà la masia dels Emprius. En arribar al trencall que hi porta, canviem de direcció i marxem cap a ponent tot iniciant una baixada. Al cap de poc arribem a una cruïlla. Per l'esquerra se'ns ajunta un camí provinent de Torrebruna i per on ens retrobem amb els companys que han seguit la caminada curta. Tombem a la dreta per continuar baixant, ara cap a llevant, per la vessant nord del Serrat dels Emprius tot seguint paral·lels el Torrent del Mas de les Coves. Aquesta cara nord és humida i el bosc és esplèndid. La pista fa una ziga-zaga i aleshores, enmig dels arbres, ens apareix l'enorme muntanya del runam salí del Cogulló.

EL RUNAM SALÍ DEL COGULLÓ

El runam salí del Cogulló constitueix una enorme muntanya, d’uns 40 milions de tones de sal i que supera les 40 ha. d’extensió. Està situada a la dreta del Llobregat entre el Serrat dels Emprius i el Cogulló, limitant pel nord el Pla de Bages. El substrat geològic on s’assenta està constituït per l’alternança de gresos, més o menys argilosos, amb estrats de roques calcàries. La seva situació enlairada, l’existència d’estrats de roca calcària i la disposició del terreny sobre la falla del Guix són tres condicionants geològics negatius per al runam del Cogulló. La seva posició elevada fa que, d'una banda, sigui la muntanya més destacada al paisatge del Pla de Bages amb el conseqüent impacte visual, i de l’altra permet que les salmorres flueixin cap a totes les direccions. Els estrats continus de roca calcària de la zona, transporten a llarga distància cabals importants de salmorra procedent del runam. Igualment el llarg pla de fractura de la falla del Guix, que creua el Llobregat, la converteix en una zona de circulació preferent d’aigua salada del runam. La pista després de fer un tancat revolt ens deixa a la llera del Torrent del Mas de les Coves. El travessem i comencem a ascendir suaument per l'altra banda.

Anem avançant per la banda sud d'aquesta immensa muntanya de sal que contamina els aqüífers, la vegetació dels torrents, les fonts i també el mateix riu Llobregat. Durant aquest trajecte ens acompanyen les canonades de salmorra d'aquest cantó del runam. Més endavant deixem a l'esquerra el camí que puja al Poblat Ibèric del Cogulló. Tot seguit la pista comença a davallar en direcció a la Sèquia de Manresa. Després d'un parell de revolts i de creuar per sobre la línia de Ferrocarril de Manresa a Sallent, ens situem a sobre mateix d'ella.

LA SÈQUIA DE MANRESA

La sèquia és un canal medieval construït per poder portar aigua a la ciutat de Manresa. Té un recorregut total de 26,31 qm. i un desnivell de tant sols 10,63 metres, amb un cabal mitjà de 1000 litres/segon. Agafa l'aigua del Llobregat al peu del castell de Balsareny i passa pels termes de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i Manresa. Va ser construïda entre el 1339 i 1383 amb privilegi del rei Pere III i sota la direcció de Guillem Catà.



A partir d'ara ens dirigim cap al nord iniciant el darrer tram de la caminada. Abans però, ens aturem un moment en el punt d'avituallament que ens han preparat els companys de Sallent. Sota la pluja, mengem taronges i pomes i ens hidratem el suficient per encarar el darrer esforç.



És d'agrair i molt, en dies plujosos com avui, la tasca desinteressada que fan els components i col·laboradors en totes les caminades. Ells són qui ens esperen, hores i hores, sota la pluja, amb humitat, vent o un intens sol, per servir-nos un brou calent, donar-nos una fruita refrescant, una mica d'aigua que apaivagui la nostra sed o un somriure i unes paraules amables que ens encoratgin en el nostre camí. Serveixi aquest reconeixement com a modest homenatge a tots ells. Moltíssimes gràcies. Reemprenem la caminada seguint pel camí que voreja la sèquia en direcció nord. En aquest tram de prop d'1,5 qm. fins arribar a les mines, veurem trams de la sèquia sense revestir, trams fets de formigó, trams amb canonada de formigó sense enterrar i també trams amb caixa de formigó sense soterrar.



A continuació el canal de la sèquia té una amplada considerable i transcorre al costat de la muntanya del runam salí de potassa de la Botjosa, just darrera del Cogulló. És un runam bastant més petit que el del Cogulló que hem vist anteriorment, i es troba situat ben bé al costat del que resta de la colònia minera de la Botjosa.

EL RUNAM SALÍ DE LA BOTJOSA

El runam de la Botjosa ocupa 13,5 ha. i té una massa de 4 milions de tones. Limita per l'oest amb la Sèquia de Manresa, això ha fet que en aquest tram, s'hagués de protegir amb formigó per evitar filtracions salades procedents del runam. Té a tocar la colònia minera de La Botjosa que va ser construïda els anys 30 del segle passat a prop del pou miner i de la planta de tractament del mineral de Sallent, per a allotjar als treballadors i les seves famílies. L'afectació directa de la sal provinent del runam, ha malmès el ciment i les roques de les edificacions, ha rovellat els metalls i ha fet inhabitable aquesta colònia.



Els runams salins estan formats pels materials no aprofitables, una vegada extret el mineral de les mines. Aquests materials, que són solubles, són dissolts per les aigües superficials procedents de les pluges. A continuació, es vant filtrant per entre els terrenys porosos de la terrassa del Llobregat, circulant a través d'ells i impregnant-los de sals. Posteriorment, en epoques seques, aquestes sals arriben a la superfície per capilaritat, donant lloc a la formació d'eflorescències en diferents indrets; entre ells els carrers i les cases del barri.

A mida que ens acostem a la via del tren, la Sèquia s'enfonsa per creuar-la per sota. Nosaltres ens enfilem i travessem la via del tren dels F.F.C.C. de Manresa a Sallent.

Continuem endavant seguint la via un bon tram en direcció nord. Al cap de poc passem pel costat d'una torre metàl·lica de càrrega de mineral de "Potasas del Llobregat". Aquestes instal·lacions formen part de les mines de sals potàssiques del sud de Sallent. Pertanyen a la conca potàssica catalana, de la que s'extreu silvina i carnal·lita. En aquest indret es troba un bon lloc per observar la Falla del Guix. Es tracta d'una falla inversa, que afecta als materials rogencs de la Formació Artés. Avancem una mica més fins arribar a l'alçada de l'Aqüeducte del Vilar.

L'AQÜEDUCTE DEL VILAR

L'aqüeducte del Vilar és un pont gòtic utilitzat per la Sèquia de Manresa per tal de salvar el torrent de Soldevila. Té sis arcs de mig punt, fa 85,50 metres de llarg, 4,25 d'ample i 19 d'alçada. L'aqüeducte va funcionar correctament durant uns 500 anys. A la segona meitat del segle XX però, va començar a vessar degut a que el terreny s'enfonsava. L'any 1955 s'hi va afegir un reforç lateral per aixecar l'alçada de l'aqüeducte, però finalment, es va haver d'optar per desviar la Sèquia cap al sifó que hi ha a la dreta. Avui està totalment en desús. Una mica més endavant deixem les vies i baixem per l'esquerra fins a trobar una pista. La seguim cap a l'esquerra tot passant per sota el talús de les vies. Al cap de poc travessem la C-16 per un túnel i tot seguit arribem al carrer Balmes. Tombem a l'esquerra fins al carrer de Paris. Aleshores girem a la dreta fins al final del carrer. Aquí trenquem a l'esquerra passant entre els camps i el darrere de les cases. A continuació prenem el carrer de la Concepció per agafar el primer trencall a mà esquerra. Seguidament, i a través del carrer del Pont, ens dirigim cap al Pont Vell.

VISTES DES DEL PONT VELL

Aquest pont també se'l coneix com a Pont del Batlle Pere Otger, que va ser qui va impulsar la construcció de l'anterior pont l'any 1333. L'actual és un pont gòtic, construït cap a la meitat del segle XVIII, de cinc arcs amb una lleugera curvatura. Està fet en pedra tallada i els seus pilars estan protegits per trencaaigües. Les vistes cap a les dues bandes ens mostren bona part de la història de Sallent.

Aigües avall del Llobregat, a la seva banda esquerra i a tocar del Pont Vell, veiem la Xemeneia de les Culleres. Xemeneia de cos hexagonal, amb el tronc inferior i la sortida de fums circulars. Aquesta xemeneia és el que es conserva de l'antiga fàbrica de "Les Culleres", enderrocada durant el mes de setembre de 2001. Al fons, a la dreta de la imatge, veiem restes de les muralles de l'antiga fortificació del segle XIV.

Durant la caminada hem anat veient els materials rogencs de la Formació Artés. També hem trobat, de tant en tant, nivells de calcàries que en ser travessades pels torrents i rius han format petits salts. Des del Pont Vell podem veure com les aigües del riu Llobregat, en travessar aquestes calcàries, també han format saltants o "sallents". Aquests saltants o "sallents", són els que han donat lloc al nom del poble. A Sallent n'hi ha cinc de naturals: el del Malpàs, el de la Fàbrica Vella, el de Cal Torres Amat, el de Les Culleres, el del Guix i el de Cal Berenguer. Són salts d’aigua naturals que van facilitar la instal·lació de fàbriques a la vora del riu. Van generat la força necessària per moure els telers i filatures provocant un canvi radical en el paisatge urbà i la composició social de Sallent. Una d'aquestes fàbriques la veiem just passat el pont, a mà esquerra.

LA FÀBRICA DE CAL TORRES AMAT

Els primers intents de construir fàbriques a la llera del riu daten de principis del segle XIX. La primera fàbrica en entrar en funcionament, el 1817, va ser la fàbrica de la família Torres. És un edifici de varies plantes adossat a la casa Torres Amat. La part més antiga té cinc plantes amb finestres regulars a cada una d'elles. Més modernament es va ampliar amb un edifici de quatre nivells d'alçada. Destaca la xemeneia de planta quadrada de l'antiga màquina de vapor, amb detalls modernistes i decoració en maó. En aquesta fàbrica va ser on l'any 1828 es van utilitzar per primer cop telers mecànics a l'Estat Espanyol. Va ser restaurada a finals del 1990 per reconvertir-la en biblioteca pública.

Seguim endavant i anem a sortir a la Plaça de la Vila. A continuació agafem el carrer Nou fins a trobar la Plaça de la Verdura. Aquí girem a mà dreta pel carrer del Cos. Davant nostre s'aixeca imponent, al fons del carrer, el campanar de 33 metres d'alçada de l'església de Santa Maria de Sallent. Avancem fins arribar a la Plaça de la Pau i tot seguit tombem a mà esquerra seguint el carrer de Torres Amat. Al cap d'uns quants metres més, haurem arribat finalment a la Plaça dels Arbres o de Sant Antoni Maria Claret. Lloc de sortida i també d'arribada de la caminada de Sallent 2013. Com és tradició, en el control d'arribada ens espera una mica de menudalles amb patates fregides, galetes salades... aigua, refrescs i cervesa.



Mentre ens recuperem una mica de l'esforç, recollim l'obsequi-record de la caminada. Abans de marxar felicitem i agraïm als organitzadors el disseny del recorregut, els avituallaments i les ganes que hi posen any rere any. Ens acomiadem d'ells fins l'any que ve.

29ª CAMINADA POPULAR DE SALLENT