PR-C 223 RUTA DE LES RIERES BUCLE SUD SANT BARTOMEU DEL GRAU 2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 12,62 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 685 metres, baixant: 685 metres.
Altitud mínima: 598 metres, màxima: 890 metres.
Temps total: 4 hores i 51 minuts.

Ens trobem a la Plaça del Doctor Griera per recorre l'anella o bucle sud del nou sender de Sant Bartomeu del Grau. El bucle sud transcorre per les rieres de les Llobateres i la de Sant Bartomeu. Iniciem la caminada seguint la carretera de Perafita en direcció nord-oest. En arribar una mica més enllà de la meitat del carrer Vell, ens acostem a veure l'església de Sant Bartomeu del Grau, que ens queda a la nostra esquerra.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BARTOMEU DEL GRAU

El creixement del nucli de Sant Bartomeu del Grau al llarg dels segles XVII i XVIII va originar la necessitat d'una nova església. Aquesta, més espaiosa i d’estil barroc neoclassicista, es va construir entre els anys 1780 i 1787, substituint l'església vella, situada en un altre indret de la població. L'edifici es va erigir a dalt d'un petit turó, al capdavall del poble. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular i coberta a dues aigües. Té tres naus, les dues laterals amb la coberta a un nivell més baix que la nau central. Les parets són de pedres irregulars lligades amb morter de calç. El campanar, situat sobre la nau lateral est, és de base quadrada i cos superior vuitavat, acabat amb la típica barana de pedra, que a principis del segle XX va substituir una teulada en punxa i teules esmaltades. A la façana principal, sobre la porta, hi ha la inscripció "1780", i a la seva dreta un rellotge de sol. Al centre hi ha un relleu del sol, amb una carota; els senyals horaris van de les 6 del matí a les 6 de la tarda. Inscripció: "DECLINA 2 Gs / POLO 42" ; correspon a la situació, aproximada, de l'església: 2º est, 42º nord.

Una mica més endavant, comencem a trobar els senyals groc i blancs del PR que ens indiquen que hem de tombar cap a l'esquerra. Deixem la carretera i ens endinsem per un camí que transcorre entre camps de conreu. A ma dreta, cap al nord-oest, i per sobre El Grèvol tenim na esplèndida vista dels Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija.

El Lluçanès és una terra de camps, boscos i masies. El pagès al llarg dels segles ha format un paisatge en mosaic fruit de l'explotació forestal, la ramaderia extensiva i l'agricultura de cereals de secà. Ho constatem en aquest primer tram de la caminada, on el camí es planer i agradable.

El sender és un dels més ben marcats que hem conegut mai. En els arbres s'ha rebaixat l'escorça i s'hi ha pintat els senyals directament a la fusta. Les dues ratlles horitzontals, grogues i blanques, estem segurs que són més amples del reglamentari. Tot plegat, juntament en que estan col·locats molt seguits, fa que sigui molt difícil equivocar-se i despistar-se. El camí ens porta a enllaçar amb la carretera de Les Ferreres. La seguim una estona cap al sud. Ben aviat veiem davant nostre el mas La Codina.

El recorregut per la carretera és molt curt, en trobar el primer trencall a mà esquerra la deixem per seguir-lo de baixada. En un camp proper ens observen un ramat de vaques ben encuriosides.



Anem baixant en direcció al Torrent del Pont Gran, que més endavant passarà a denominar-se riera de Les Llobateres. En el moment que ens enfonsem cap a la vall, el fred és molt més viu i trobem el camí entapissat pel calabruix, és com s'hi hagués nevat lleugerament.

Un cop travessat el torrent veiem a l'esquerra les marques del GR 3 o Sender Central de Catalunya, al seu costat un pal informatiu ens indica que ens trobem a la Font de la Teula. Ho investiguem, i més que una font clàssica és una deu que omple una bassa, ara totalment seca. El camí continua cap al sud-oest tot planejant entre mig de pins. A través dels arbres veiem a mà dreta, a l'altra banda de la vall, La Codina.

LA CODINA

La casa està situada a tocar la carretera de Les Ferreres. És una construcció de planta baixa, pis i golfes amb la coberta a dues vessants. La façana principal està orientada a migdia. A la planta baixa hi ha una porta adovellada, amb arc de mig punt de pedra calcària de Sant Bartomeu. A la primera planta hi ha una finestra, sobre la porta, subdividida en quatre obertures i amb motllures còncaves. Més a la dreta veiem una altra finestra, també amb motllures còncaves i amb una decoració trenada acabada amb dos caps, masculí el de l'esquerra i femení el de la dreta. Aquestes dues finestres estan fetes amb pedra calcària de Sant Bartomeu, d'un estil gòtic-renaixentista. A més a més hi veiem dues finestres i un balcó amb elements de pedra i motllura bisellada. A les golfes destaca una gran obertura central amb una finestra petita a l'esquerra, i tres més a la seva dreta.

Més endavant arribem a una bifurcació i nosaltres continuem per la dreta. Al cap de poc, un pal de la Xarxa de Senders d'Osona, amb les
marques grogues i blanques, ens indica que hem de tombar a la dreta. Deixem la pista i agafem un corriol que baixa al Torrent del Pont Gran. El torrent és ple de plataners. A la banda dreta hi ha la Font de la Codina. En realitat es tracta d'un punt d'aigua, dins d'una construcció d'obra, que es canalitza fins al mas La Codina. La zona on hi ha la font és plena de bardisses. Ens enfilem per la riba de l'altre costat on observem diversos exemplars força grans de plataners.



Més endavant enllacem amb un camí provinent de la carretera de Les Ferreres. El seguim cap a l'esquerra de baixada. Passem a prop d'uns edificis d'unes granges. Trobem un pal indicador que ens informa que ens trobem al Torrent de la Codina. Avencem una mica més i arribem al Torrent del Pont Gran. El creuem i passem a la riba esquerra del torrent. Després de creuar una zona boscosa, travessem els Camps del Molí de la Codina. En arribar al final dels camps el camí es bifurca. Agafem el trencall de la dreta que baixa en direcció a la riera. A mida que ens anem apropant al curs d'aigua, el fred va en augment. El lloc és ensotat, humit i amb poca llum directa del sol. A la que ens apropem a la riera veiem a l'altra banda les restes del Molí de la Codina. Per visitar-lo ens caldrà creuar la riera, que en alguns trams està gelada.

EL MOLÍ DE LA CODINA

El molí conserva la majoria de les seves estructures, inclòs el carcabà, encara que tot el conjunt es troba molt degradat. Pel que sembla era un molí d'una sola mola. Ens trobem davant un edifici de planta baixa, pis i golfes. El conjunt està format per l'edifici del molí, a la banda nord, el mas i un seguit d'edificacions annexes al sud, formant un pati o lliça. Al costat de llevant, per on passa la riera, hi ha una important acumulació de sediments que cobreixen parcialment la part baixa de l'edifici.



La part corresponent al molí està formada per planta baixa, pis i golfes. Els murs són de pedra lligada amb morter de calç, i amb les cantoneres diferenciades. A la planta baixa es troba una estructura amb volta de mig punt, el carcabà, per on desguassava l'aigua; al fons encara es pot observar el forat del canal d'entrada. A la primera planta hi ha una finestra tapiada al cantó est.



El carcabà era una cambra o corredor situada a sota de l'obrador del molí, on hi havia un rodet de pales encarregat de traslladar la força de l'aigua que rebia, al caure-li al damunt provinent del canal, a l'eix o arbre que a la vegada feia moure la mola que es trobava al pis superior o obrador. En aquest cas l'hem trobat mig ple de sediments, quasi fins a l'alçada del canal.

L'edifici de l'habitatge és de pedra irregular lligada amb fang i amb les cantoneres reforçades. A la façana de llevant hi constatem una porta, amb llinda de fusta a la planta baixa, dues finestres a la primera planta i una finestreta a les golfes. La planta superior està tota feta amb tàpia, i amb molt bon estat. Pel cantó de migdia hi ha diferents edificis adossats que formen el pati o lliça.



La porta d'accés té motllures bisellades amb una inscripció a la llinda de l'any "1753". A través d'ella accedim, degut al desnivell del terreny, a la primera planta del mas i del molí. La façana de ponent està coberta de sediments i terra fins a l'alçada de les golfes. Segurament per aquest motiu no es pot veure ni el canal ni la bassa del molí.

A continuació tornem a travessar la riera i comencem a enfilar-nos per la vessant esquerra, sempre en direcció al sud. Al cap de poc enllacem amb un camí més ample que seguim breument cap a l'esquerra. De seguida l'abandonem per seguir per dins el bosc un corriol, cap al sud, que ens porta a creuar el Rec de les Balmes. El camí està molt ben marcat amb els senyals grocs i blancs, i de tant en tant pals de la Xarxa de Senders d'Osona.



El corriol va planejant enmig d'una bonica pineda amb boix, que de mica en mica s'ha anat apoderant del paisatge que ens envolta. Al cap d'una estona el corriol comença a davallar suaument arran d'unes parets calcàries. Ben aviat trobem una placa de ferro forjat que ens indica el camí a seguir per arribar a les Baumes del Molí de la Codina.



Per anar-les a veure, hem de seguir un camí que arrenca a la dreta de la placa i que es dirigeix cap al nord enganxat a altes parets de roca calcària. El camí és estret i pràcticament sense espai entre la roca i els pins. La cinglera que tenim a sobre nostre i a mà dreta, està formada per les anomenades Calcàries de Sant Bartomeu. Aquestes roques es van formar fa uns 40 milions d'anys, durant l'eocè, en una zona marina d'esculls coral·lins. Això comporta que aquestes roques conservin una gran riquesa paleontològica. A mida que ens acostem a les baumes, el terra es torna més inestable. Els abundants despreniments de plaques del sostre i de les parets, s'han anat acumulant al terra fent-lo molt insegur. De mica en mica ens adonem que caminem sota un sostre amplíssim que ens cobreix totalment: ens trobem a les Baumes del Molí de la Codina.

LES BAUMES DEL MOLÍ DE LA CODINA

Es tracta d'un conjunt de grans baumes situades a la riera de les Llobateres, més avall del Molí de la Codina. Com hem explicat, aquestes baumes estan constituïdes per calcàries coral·lines, lo qual indica l'existència d'aflorament de fòssils. Ara bé, per més que n'hem buscat no hem estat capaços de trobar-ne, ni tant sols dels més menuts. Les baumes estan repartides en dos sectors, situats a banda i banda de la riera de les Llobateres.

El procés natural d'erosió provoca el constant despreniment de fragments superficials del sostre que s'acumulen als seus peus i fa més difícil recorre-les. La seva formació és deguda a la important erosió de la riera de les Llobateres en travessar l'aflorament de calcàries de Sant Bartomeu que hi ha en aquest indret. En arribar a la part final d'aquest sector, descobrim una imatge molt especial: el Salt del Molí totalment glaçat.

EL SALT DEL MOLÍ

Baixem arran de les parets per acostar-nos a sota mateix del salt. D'aprop encara es més impactant. Ens ho imaginem amb un bon doll d'aigua caient des d'una alçada d'uns 7 o 8 metres i ha de ser impressionant. Avui està totalment glaçat i transmet una imatge hivernal d'un fred glacial.



És un lloc molt especial en un entorn molt bonic. L'aigua gelada caient pel salt, forma unes agulles de glaç impressionants. Aquests caramells són part de l'espectacle que ens ofereix la natura aquests dies. Amb el fred són màgics i irrepetibles. Fa un fred de mil dimonis i les bateries de la càmera ho noten, es fa difícil obtenir fotografies correctament exposades.



Es fa difícil trobar paraules per descriure l'esclat de formes que agafa el gel. L'aigua convertida en gel per la natura, i el gel convertit en art. Ens hi aturem força estona contemplant tota aquesta bellesa. El silenci, el fred, la llum... tot plegat ens deixa els sentits en un estat de plena harmonia. Hem de continuar hi ho fem per l'altra banda per poder veure les baumes del sector occidental. Ens enfilem una mica i ens anem decantant cap al sud-oest.

Les baumes d'aquest sector són més àmplies i igual de llargues. Hi ha més espai per a uns possibles abrics prehistòrics, encara que no hem trobat cap anotació que hi fes referència. Cap al final de les baumes un sender ens permet baixar, de nou, al nivell de la riera. A sota nostra descobrim un nou salt encara que més petit.



Tot seguit creuem la riera i ens enfilem per l'altra banda per anar a buscar el camí de les baumes. En trobar-lo el seguim en direcció sud fins arribar de nou al trencall on hi havia la placa indicadora del desviament. A continuació girem a la dreta per continuar amb el PR. Ben aviat comencem a baixar en forta pendent cap a la riera. De tant en tant anem trobant baranes fetes amb lianes que ens ajuden a fer el descens més segur.

En arribar a baix de tot comença el tram del recorregut que segueix la riera de Les Llobateres pel fondal de la vall. No cal dir que el fred intens i el calabruix no ens abandonaran en tot el recorregut. Anem creuant i tornant a creuar diverses vegades la riera, en els llocs on el pas de l'aigua és més estret. La humitat es veu reflexada sobre els troncs dels arbres en forma de molses xopes d'aigua. Després de seguir un tros riera avall, la creuem i passem a la vessant esquerra. Ens enfilem guanyant una mica d'alçada i continuem direcció sud tot planejant. El recorregut travessa boscos molt bonics de pins, roures, freixes, aurons i boixos. Es nota que en els darrers temps la massa forestal ha anat augmentant, transformant el paisatge i fent perdedors els camins tradicionals recorreguts pels pagesos. Hem anat guanyant alçada, suaument, per dins d'aquesta massa boscosa tant atapeïda. De tant en tant s'intueix algun corriol que baixa cap a creuar la riera. Abans d'arribar al Rec de Pol, s'ens ajunta per l'esquerra un sender provinent de la Baga de Rogers. El seguim per la dreta en una forta baixada.



Mentre baixem, i a l'altra banda del Rec de Pol, comencem a veure aparèixer formacions de margues blavoses típiques de la Plana de Vic. Finalment arribem al llit de la riera de Les Llobateres a l'alçada de l'aiguabarreig amb el Rec de Pol.

La riera de les Llobateres és una de les rieres més verges de tot el terme de Sant Bartomeu, amb una vegetació exuberant, plena de boixos, freixes, aurons, roures... Durant el seu recorregut hem vist un parell de salts d'aigua de dimensions considerables, però més tard ens assabentem que aquests no són els únics. Avancem una mica més, en el nostre camí cap a migdia, i comencem a veure, a la banda esquerra, una serie de turons de color gris blavós.



Tots ells, d'un gris molt lluminós, junt amb el verd dels pins roigs, formen un paisatge geològic molt especial. És un paisatge de zones aixaragallades, amb fortes pendents, amb molt poca o nul·la vegetació, que es coneix com a badland i, localment, com a terrer. Els materials que els formen són lutites carbonatades o margues. És un paisatge molt típic que hem vist aflorar en altres indrets propers, com a Malla, Gurb, Santa Eulàlia de Riuprimer...



Aquests materials tenen una estructura que es desfà molt fàcilment degut als processos de meteorització. Aquesta consisteix bàsicament en la dissolució dels carbonats que contenen amb el consegüent alliberament de les argiles. A l'hivern, període de poques pluges i fortes gelades, les argiles, en gelar-se l'aigua que contenen, s'inflen. Aquestes argiles inflades són fàcilment erosionades en els períodes de pluges de primavera. D'aquesta manera la marga torna a quedar exposada a la meteorització i torna a començar el procés.



Ha estat un recorregut força entretingut i tècnic, ja que sovint hem hagut d'enfilar-nos sobre roques, esquivar troncs, pujar i baixar de nivell diverses vegades. Ara però, el recorregut és molt més planer i molt a prop de la riera. Envoltats per parets força altes anem avançant tot travessant diverses vegades la riera d'un cantó a l'altre. Al cap d'una estona ens hem anant decantant cap al sud-oest.



A poc a poc el sender es va enfilant i avança una mica enlairat per sobre la vessant esquerra de la riera. Passem pel costat d'una petita construcció de pedra seca. Per les referències que tenim podria tractar-se de la Font del Pol, però no ho podem confirmar. De mica en mica el sender es va fent més ample esdevenint un verdader camí; això si, a les raconades més obagues es manté emblanquinat pel calabruix. Més endavant s'ens ajunta per l'esquerra un altre camí que baixa dels camps de La Solana i de Les Rovires. Aprofitem l'espai que es forma en la cruïlla per descansar i esmorzar. Després de fer-ho reemprenem el camí començant per guanyar nivell. A dalt de tot de la pujada arribem a una cruïlla de camins, amb un pal indicador que ens informa que ens trobem en el Morro de l'Alzina Grossa. Per ell ens assabentem que tant sols falten uns dos-cents metres per arribar al Pantà del Pont Gran. En aquest moments i segons el cartell, portem recorreguts uns sis quilòmetres i ens en falten uns altres quatre i mig. La sensació però, és de que en porten molts més. A continuació agafem el camí que baixa a la dreta de la cruïlla i que es dirigeix cap el Morro de l'Alzina Grossa, l'extrem meridional del Serrat que separa la riera de Les Llobateres de la riera de Sant Bartomeu. La pista fa un doble revolt per davallar fins a la cua del Pantà del Pont Gran o de Vilatortella.

EL PANTÀ DEL PONT GRAN O DE VILATORTELLA

El pantà recull les aigües de la riera de Les Llobateres i del Torrent del Pont del Llop. Està situat sota mateix de l'altiplà on hi ha la masia de Vilatortella.



El camí travessa el pantà i el voreja pel seu vessant occidental. Més endavant deixem a mà dreta un trencall que puja a trobar la carretera de Vic a Olost. Continuem vorejant el pantà fins arribar a la seva resclosa. El recorregut segueix ara en direcció al nord-est per anar a buscar el canal de desguàs i la riera de Sant Bartomeu.



Travessem el desguàs i avancem paral·lels a la vessant dreta de la riera de Sant Bartomeu. Més endavant deixem el camí que continua pel fons de la vall, i ens enfilem per un sender a mà esquerra sota la Costa del Soler. En aquests moments aquests vessant és assolellat encara que continua fent fred.



Envoltats de pins roigs anem avançant per la vall. De tant en tant el sender s'estreny per creuar les zones de margues. La inestabilitat del terreny queda manifesta en la gran quantitat de sediments despresos. Creuem la zona de Les Rovires i durant una bona estona planegem per dins del bosc. La vall és estreta i la visió que en tenim és limitada. Més endavant remuntem la Costa de la Solana. Aquestes rampes ens tornen a requerir una mica d'esforç. Finalment la vall es obre una mica i el camí planeja fins arribar a les runes de La Solana.

LA SOLANA

Abans d'arribar a la casa hem deixat a mà esquerra un camí que remunta la Costa de la Solana. Les diverses edificacions que resten en peus es troben totalment en runes i cobertes per la vegetació. Pel que podem veure era un edifici de planta quadrada amb planta baixa i un pis. Tenia una coberta de teules a dues vessants que actualment es troba ensorrada. El parament dels murs està format per pedres irregulars disposades de qualsevol manera. Al pis encara es poden observar les parts fetes de tàpia. Les llindes són de fusta i els murs de pedra lligats amb fang.

Passem entre mig dels edificis i continuem el nostre camí vers el nord. Anem travessant una zona planera que deurien ser els antics camps de La Solana, ara erms. A l'altra banda de la vall veiem el Mas Martí.

EL MAS MARTÍ

El mas Martí pertany al terme municipal de Gurb i està situat en una zona força plana dins la profunda vall de la riera de Sant Bartomeu. Precisament la riera fa de separació dels dos termes municipals. Es tracta d'una masia de dimensions mitjanes, formada per un edifici principal amb planta baixa i primer pis, i amb alguns edificis annexes a banda i banda. Al cantó de ponent hi veiem, al primer pis, un parell de grans arcades adovellades.

Tot seguit veiem a la nostra esquerra i entre els arbres, noves formacions de margues gris blavoses.

Comencem a trobar camps de conreu en actiu, intercalats entre zones de bosc, a pesar de l'abandonament de part d'ells i de la pràctica desaparició de la vida de pagès tradicional. Arribem a una bifurcació i tombem pel camí de l'esquerra. Anem guanyant desnivell ara molt suaument. Travessem una altra zona important de margues.



Davant nostre, i després de travessar les margues, s'aixeca la masia de La Vall amb unes grans extensions de camps de conreu a la part de llevant.

LA VALL

És un gran edifici format per planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a doble vessant. L'edifici més antic correspondria al que actualment és el cos central. Encara es pot veure a les façanes de llevant i de ponent, les pedres cantoneres de l'antic mas. La porta està situada a la façana est; té dues grans pedres verticals a la base dels brancals, mentre que la resta també és de pedra, però del mateix tipus que la resta de la construcció; la seva llinda és de fusta. A l'esquerra de la porta hi ha una petita finestra amb llinda de fusta i ampit de pedra que podria ser l'original. La resta d'obertures estan molt modificades, combinant-se la pedra, el maó massís i la totxana; de llindes n'hi ha de fusta i de pedra i, els ampits, són de pedra en uns casos i maó massís en altres. Cal destacar-ne la finestra situada damunt la porta que té els brancals de pedra, amb la motllura bisellada, i una llinda monolítica; l'ampit és de pedra, molt desgastat.



A l'edifici original, fet amb murs de pedra lligats amb fang i consolidats amb morter de fang, s'hi va afegir a la banda de migdia un altre edifici amb un porxo a la planta sota teulada. A la façana de ponent hi veiem dos contraforts que ens indiquen la necessitat de reforçar aquesta banda pel moviment que deuria tenir l'edifici. Al cantó nord també s'hi va afegir un altre edifici en que hi podem apreciar un posterior aixecament a la planta de sota la teulada. A la façana nord hi ha un espai construït amb pedra seca, amb la coberta ensorrada, i amb la porta al costat est i una petita finestra tapiada, totes dues amb la llinda de fusta.



Finalment als costats nord i nord-est, separats de l'habitatge, hi ha diverses dependències destinades a corrals, estables, pallissa... Són construccions de pedra seca, que presenten diverses modificacions i reparacions efectuades més modernament.

Deixem La Vall i reemprenem el camí entre els camps. Arribem a una bifurcació, per la dreta el camí baixa en direcció a la riera de Sant Bartomeu. Girem cap a l'esquerra i afrontem una de les darreres pujades que ens queden abans d'arribar al final. En guanyar una mica d'alçada ens girem i, mirant cap al migdia, obtenim una panoràmica de tota la vall de la riera de Sant Bartomeu.

A poc a poc anem remuntant per la vessant oriental de la Costa de La Vall. Comencem a veure les primeres teulades de les cases del poble. El bosc continua atapeït, ara veiem més roures i alzines i les seves fulles encatifen el camí. Al cap d'una bona estona arribem a la capçalera de la vall. El camí gira cap a llevant per revoltar-la. Ens trobem a uns 830 metres d'altitud, des del pantà hem pujat uns 240 metres de desnivell en quatre quilòmetres i mig.

LA RIERA DE SANT BARTOMEU

La riera de Sant Bartomeu s'inicia a prop del mas Rocanegra, a tocar del nucli urbà de Sant Bartomeu. Forma una profunda vall enclotada i humida. En el seu recorregut hi ha el Salt del Rec, passa pel costat de la masia de la Vall, rep les aigües de la riera de Les Llobateres a sota la masia de Vilatortella i finalment canvia de nom a l'alçada de Sant Joan del Galí o de Sentfores.

A mà esquerra enlairada veiem la masia de Rocanegra.

ROCANEGRA

Rocanegra és una casa del segle XVI, de dues plantes amb la coberta a doble vessant. A la façana principal, que està orientada al sud, hi veiem el portal amb els brancals de pedra de Sant Bartomeu, i la llinda de fusta; les finestres estan totes emmarcades amb pedra. La tradició popular considera Can Rocanegra com una de les cases més antigues de Sant Bartomeu del Grau. L'origen del seu nom té relació amb el lloc on s'aixeca la casa: al damunt d'una gran roca de color negrós.

A continuació fem, ara si, la darrere pujada a través del bosc i fins arribar a la carretera de Gurb. La seguim cap a l'esquerra fins arribar a Sant Bartomeu del Grau i a la Plaça del Doctor Griera, punt d'inici i final de la caminada.

PR-C 223 VOLTA SUD DE LA RUTA DE LES RIERES DE SANT BARTOMEU DEL GRAU