XXIXª CAMINADA POPULAR DE L'ESTANY 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 17,8 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1.140 metres, baixant: 1.140 metres.
Altitud mínima: 653 metres, màxima: 1.026 metres.
Temps total: 4 hores i 48 minuts.

Ens trobem a Santa Maria de L'Estany, el municipi més elevat del Moianès. En aquesta caminada gaudirem d'un paisatge ple de boscos, camps i masies escampades, el que omple els voltants del poble. Mentre esperem la sortida, la gent de la caminada comença a preparar i a coure la botifarra que ens donaran per esmorzar.

Mentres tan la Plaça del Monestir comença a emplenar-se a poc a poc. Les inscripcions provoquen una mica de cua, però en passen via. Així tothom es prepara per la sortida.



Després de la corresponent inscripció, sortim de la Plaça del Monestir i ens dirigim cap el carrer de Jacint Verdaguer, tot revoltant l'església de Santa Maria.

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE L'ESTANY

La reconstruïda capçalera de l'església de la canònica de Santa Maria de l'Estany dóna testimoni del vell esplendor de la canònica, que al segle XII fou una de les comunitats més importants del bisbat de Vic. Els absis tenen una sola finestra cadascun, però ornamentades amb escultura moderna, fruit de la restauració de l'any 1970. En el centre del transsepte s'origina el cimbori octogonal amb un campanar de torre, construït el segle XVIII, en substitució del que va caure pel terratrèmol del 1448.

Abans d'arribar a la carretera, girem a mà esquerra pel carrer del Padró, seguint els senyals del GR 3, el sender Central de Catalunya. El sender passa per sota del costat de llevant de la casa pairal del Grau, la masia més gran del nucli urbà.

EL GRAU

Era un dels llocs més importants en l'època medieval, doncs era la granja de l'Abadia de l'Estany. Destaca una gran galeria porticada i juntament amb el monestir està situada en el vell mig del poble de l'Estany. Una mica més enllà, a la nostra dreta, queden unes basses per abeurar el bestiar. El camí va pujant suaument.

A l'esquerra deixem el cementiri, custodiat per una alzina centenària. A partir d'aquí trobem marques del GR 177, la Ronda del Moianès, que s'ajuntem amb les del GR 3. Tot seguit, la pista ens porta cap a la masia de la Crosa. Des d'aquest lloc, i si el dia és clar, es pot gaudir d'una bonica panoràmica del Pirineu. Bona visual del Puig de la Caritat. Passada la casa arribem a la Bassa de la Crosa, el GR-3 travessa una tanca i segueix a la dreta. Des d'aquí tenim bones vistes dels voltants.



La caminada continua per l'esquerra, pel camí per on ja anàvem, seguint la pista fins arribar al collet de Sant Pere, on es troben les restes d'una antiga ermita que dóna nom al collet. Important cruïlla de camins, el segon camí de la dreta, senyalitzat com a GR 177, marxa cap a Santa Maria d'Oló; el d'en front va a Puigmartre i el de l'esquerra, porta fins al poble.

LA CAPELLA DE SANT PERE DEL COLL DE LA CROSA

Situada a ponent del poble, en el camí que porta a Santa maria d'Oló. Fa anys que és enderrocada, però es veuen perfectament les dimensions i la forma que tenia, per les pedres de les parets que encara queden dempeus, enmig d'un bardissar. La seva planta mostra un temple de petites dimensions, d'una sola nau, amb un absis. Va ser construïda, pel canonge del monestir de l'Estany Pere Tarrós, l'any 1485. Aquesta ermita va fer canviar el nom tradicional del Coll de la Crosa, per l'actualment conegut, com el Collet de Sant Pere. Junt a aquestes restes, el febrer de 1977 fou col·locat un pedró-estela, "en recordança".

Aquí agafem la pista de terra de la dreta, que puja cap el cim del Puig de la Caritat. És una pujada constant i dreta, però de poca durada.



A mida que anem guanyant alçada, les vistes es van ampliant. L'est i el sud omplen la nostra visual. El gran Pla de l'Estany, ens permet imaginar-nos com deuria ser l'antic llac que cobria tota aquesta plana entre muntanyes. Al mig hi veiem la llarga renglera de plataners que voregen la carretera de Moià.

A continuació la pista fa un revolt de 360° i es decanta cap a ponent. Això ens permet veure, cap al sud-oest i per sobre les ufanoses Bagues del Soler, la serralada de Sant Llorenç del Munt. Esplèndida amb els seus principals cims culminants, la Mola i el Montcau.

Tot seguit el camí torna a la vessant de llevant del Puig de la Caritat. Continuem pujant una mica més i de nou passem al vessant de ponent de la muntanya. Des d'aquest punt tenim una bona vista de Montserrat, del Pla de Bages i de la propera masia de Puigmartre.

PUIGMARTRE

El seu nom, Puigmartre, prové de Puig de Sant Pere Màrtir, a través de la forma abreujada Puig Màrtir. La seva situació a dalt d'un cim aïllat explicaria el perquè del seu nom. Antigament era costum dedicar els cims de les muntanyes a Sant Pere Màrtir, el sant més popular de l'Edat Mitjana, que era considerat un sant protector de les pedregades. Se'l invocava contra el mal de cap i les tempestes. A continuació el camí planeja cap a la cara nord del puig. En arribar-hi ens trobem el primer control i avituallament.

Per la dreta del control, la pista continua fins arribar al cim del puig. És un tram opcional però val molt la pena per les vistes que s'aconsegueixen. Així que agafem la pista i ens hi enfilem directament.

EL PUIG DE LA CARITAT

Des del cim es veuen, al nord, els cims més alts del Pirineu Oriental, del Pre-Pirineu i del Lluçanès; a llevant, les Guilleries i el Montseny; a ponent, Montserrat i la Mola, i al sud, a primer terme, el Puig Rodó, i més enllà Gallifa. És el cim més important de l'Estany. El Puig de la Caritat, amb els seus 1.010 m.a., no és el cim més alt del Moianès, però sí el que es troba en una situació més privilegiada. Constitueix un dels millors miradors de la serralada pirinenca i permet gaudir de les millors panoràmiques als quatre vents. És l'últim cim que en direcció a ponent supera els 1.000 metres, i en línia recta no se'n troba cap més alt que ell fins arribar al Moncayo aragonès.



El panorama que des del seu cim es domina és impressionant. Pel quadrant nord s'observa tot el Pirineu Oriental, des del Canigó fins al Port del Comte, amb tota la renglera de cims, d'entre els quals en destaquen el Costabona, el Bastiments, el Puigmal, la Tossa d'Alp, el Moixeró, el Cadí i la Serra d'Ensija. I es dóna el cas que el Puig de la Caritat és l'únic cim de l'interior de Catalunya des del qual es veuen les tres muntanyes més altes del Pirineu Oriental: el Carlit, el Puigpedrós i el Puigmal, els dos primers treuen el cap per sobre les depressions de la Collada de Tosses i el Coll del Pendís, respectivament. Cap a llevant tanquen l'horitzó la renglera de cims que des del Castell de Milany i el Puigsacalm enllacen amb el Montseny, sobresortint la dentada Serra de Cabrera, el Pla d'Aiats, el Montcalm i l'espectacular proa rocosa del Santuari del Far.

Més a la dreta veiem el Montseny amb el Matagalls. Cap a migdia, la clotada de l'Estany, més enllà es destaca el Puig Rodó. Més lluny, Castellterçol sobre el fons encinglerat de la muntanya de Gallifa. Més a la dreta, cap al sud-oest, es divisa el Castell de Granera, el massís de Sant Llorenç del Munt, amb la Mola i el Montcau, de perfils inconfusibles. Tot seguit apareix Montserrat. A ponent, la vista s'estén fins els altiplans de la Segarra, de suau orografia, i per damunt la Serra de Pinós treu el cap la Serra del Montsec. Més a prop, la vall del Llobregat i de la Gavarresa, destacant-ne, davant de tot, Santa Maria d'Oló i, mes lluny, Sallent i la ciutat de Manresa.

Després de fer el cim, i contemplar aquest meravellós panorama, encara que una mica enterbolit per la boirina, retornem al punt del primer control per seguir amb la caminada. Marxem en direcció nord, per un corriol, tot de baixada, seguint el llom de la carena. Avancem enmig d'un bosc de pi roig amb abundància de roldors, tortellatge, carlines... Travessem el Collet de les Llebres de 936 m.a., i més endavant entrem en el bonic Pla del Pi, una esplèndida pineda, molt agradable i fresca. En arribar al final de la baixada, trobem la pista del mas El Castell, abans però haurem vist alguns exemplars de roures grandiosos.

Seguim la pista cap a l'esquerra, tot planejant entre boscos clarament centreeuropeus, i per sota l'obaga del Serrat dels Lliris. Després d'una lleugera pujada arribem al Coll del Torn, a 858 m.a., entre la Serra de l'Estany i el Serrat dels Lliris. Aleshores deixem la pista i agafem un corriol, força amagat, a la nostra dreta que baixa tot seguint una tanca pel bestiar. Més endavant enllacem amb el Camí de la Rovirassa, que seguim, tot planejant cap a l'esquerra i entrant en el terme de Santa Maria d'Oló. Finalment arribem a una cruïlla on trobem el segon control.



Tot seguit agafem la pista de la dreta, el Camí de l'Heura, que marxa tot baixant en direcció nord. A la nostra esquerra, i per entremig dels arbres, veiem la propera masia de la Rovirassa, ja dins el terme d'Oló.

LA ROVIRASSA

Al cap de poc arribem a una cruïlla de camins. El camí d'en front continua cap a l'Heura. La caminada tomba a la dreta i entre suaus pujades i baixades avança cap a llevant. Puigs, serrats i turons apareixen poblats de densos boscos de pins roigs, roures i alzines, en tant que el pla s'aprofita per a camps de cereals. Més endavant tornem al terme de l'Estany i continuem recorrent aquestes immenses boscúries. Deixem a la dreta una pista que prové d'El Castell. Al cap de poc el camí es dirigeix cap al nord i travessem la Serra del Castell, deixant a mà dreta un altre accés a la masia.

En travessar la Carena del Castell, tornem a entrar en el terme d'Oló. A continuació la pista es va decantant cap a llevant, tot baixant suaument per anar a buscar la Riera del Molí. Després de creuar-la, en un planell a l'altra banda de la riera, ens espera l'esmorzar.



En aquest punt, situat molt a prop de l'aiguabarreig de la Riera de l'Estany amb un torrent secundari, els companys de l'Estany ens tenen preparat un bon esmorzar. L'entrepà de pa amb tomàquet i botifarra a la brasa, amb vi, aigua o begudes fa recuperar les forces als caminants.



Seguint la pista per la dreta, ens portaria a la carretera C-59 i a Sant Feliuet de Terrassola. Abans però, i a tant sols 10 o 15 metres del punt de l'esmorzar, hi ha la redescoberta Font del Boix.

LA FONT DEL BOIX

Es tracta d'una petita surgència, a un pam de terra i situada a la vora del camí. Venint del punt de l'esmorzar es troba en el talús de mà esquerra. S'ha escarbat el terra, s'han apartat les herbes i s'hi ha col·locat una canella de plàstic per facilitar la sortida de l'aigua. El seu tast és bo, potser amb un lleuger gust de ferro.

Una vegada esmorzats reemprenem la caminada, i agafem un sender que surt a l'esquerra de la pista en direcció al nord-oest. És un sender encaixonat en la vall de la riera, uns metres per sobre la Riera del Molí que segueix paral·lelament. El sender és estret i ple de vegetació
fresca i humida. Al cap d'una estona, a l'esquerra del sender i en direcció a la riera, surt un corriol que porta als Molins del Pla. En el seu inici la organització hi ha col·locat un indicador. El corriol retrocedeix cap al sud tot baixant pràcticament fins la llera de la riera. Passem primer pel costat del segon Molí del Pla, tenint en compte la direcció de les aigües, per arribar al cap de ben poc al primer Molí del Pla. Baixem fins la riera i davant nostre se'ns presenta un paratge sorprenent. Un saltant d'uns deu metres d'alçada ens dóna la benvinguda.

EL PRIMER MOLÍ DEL PLA

Trobem els molins del Pla a la riera de l'Estany o del Molí, però en terme d'Oló. El primer està situat en un indret força embrossat i feréstec al costat d'un notable saltant d'aigua. L'edifici, avui enrunat, era el molí principal, i conserva encara les parets exteriors de l’edifici que tenia dues plantes. A la llinda de la porta es pot veure gravada la data de 1739; la casa està molt malmesa, la vegetació ho ha envaït tot.



Els reduïts i minsos cursos d'aigua d'aquesta zona, no van permetre cap més instal·lació d'indústria casolana que la dels molins. Aquests s'instal·laven a les vores de les rieres, però al situar-se en el curs inicial d'elles, els trobem encaixonats entre parets rocoses plenes de vegetació. Això fa que no tinguem d'ells una bona perspectiva per fotografiar-los. A la riera de l'Estany s'aixecaven els molins del Grau, el del Castell, el del Bisó i els del Pla.

Els edificis dels molins eren construccions aïllades, fetes amb pedra calcària del país, generalment de tres plantes. La planta baixa era el molí pròpiament dit, la planta mitjana estava destinada a l'habitatge del moliner i la de dalt al graner. En aquest primer molí, al seu obrador, s'hi conserva una roda i s'hi observa clarament el desguàs.



L'aigua, l'energia hidràulica que es convertiria en energia mecànica, era obtinguda de la riera en una cota més alta que la cota del molí i es desviava a una bassa on es regulava mitjançant rescloses. Per a moldre en hi havia prou d'obrir la comporta de la bassa i deixar córrer l'aigua, la qual passava per la part baixa de l'edifici fent moure la roda o turbina i, després baixava a una altra bassa o bé tornava a la riera per una cota més baixa. En aquest molí, se suposa que la part superior del saltant devia actuar de bassa.

A continuació tornem enrere, aigües avall, per anar a veure l'altre molí.

El SEGON MOLÍ DEL PLA

A pocs metres del primer Molí de Pla i arran mateix del riu hi ha, entre el brancatge, l’estructura del que devia ser un molí auxiliar. Les primeres restes evidencien que el cabal de la riera permetia en aquesta zona, l’explotació simultània de dos molins situats l’un de l’altre escassament a 50 metres. És el segon Molí del Pla, en el sentit de la circulació de l’aigua.



En les seves proximitats encara és visible la roda del molí i algunes parts de l’edifici, enmig de la vegetació que el cobreix. En acabar, remuntem el corriol per anar a recuperar el sender que segueix paral·lel la Riera del Molí. La seguim aigües avall, en direcció nord. Més endavant arribem a una petita esplanada on el camí es bifurca. Primer la caminada segueix per l'esquerra per anar a veure un altre molí. Aquest tram força pla, transcorre per sobre d'uns aiguamolls. Creuem la Riera d'Oló i al cap de poc, abans de creuar-la per segona vegada, la seguim per la vessant dreta, arran d'aigua i entremig d'un tupit bosc de ribera, fins arribar al Molí dels Moros.

EL MOLÍ DELS MOROS

Situat no gaire lluny dels dos anteriors, però d'accés difícil i complicat per la vegetació, hi ha l'anomenat Molí dels Moros, del qual tant sols resta un pany de paret a tocar de la riera.

Després de fotografiar-lo i gaudir de l'indret, retornem fins a l'anterior encreuament. Tot seguit agafem el sender de l'esquerra, que comença a remuntar cap a llevant. A poc a poc anem guanyant alçada. A la banda nord, a sota nostre i al costat de la Riera d'Oló, veiem el Molí de Rocafort. D'ell sabem que l'edifici està molt modificat, i que tant sols conserva un parell de moles i una part de la paret de la bassa. Continuem endavant fins a un punt en que abandonem el sender per agafar una drecera, a mà dreta, que en una curta pujada ens deixa a la carretera de L'Estany. La seguim cap a la dreta fins a l'encreuament de la pista de Sant Feliuet de Terrassola. Aquí ens espera el tercer avituallament.

Des d'aquest punt val la pena acostar-se a la propera església de Sant Feliuet. El lloc es prou interessants per la seva bellesa paisatgística i els seus edificis. El paisatge que l'envolta es net, d'un verd intens i un cel ben blau, des d'ell es pot veure las masia senyorívola de Rocafort i el palau modernista de Rocabruna.

SANT FELIUET DE TERRASSOLA

Sant Feliuet, com se l'anomena afectuosament, es troba en el lloc de Terraciola, actualment escrit Terrassola. El nom prové de la seva situació: un replà alt, que forma una terrassa per haver estat excavat profundament, el seu costat septentrional, per la riera de Rocafort, que a partir d'aquest punt passa a coneixes com a Riera d'Oló.



Ens han rebut la Lurdes i el Joan, que molt amablement ens han obert l'església. El Joan Raurell, és el restaurador i ermità de Sant Feliuet. Amb més de vuitanta anys s'ha dedicat a reconstruir i refer aquest lloc. Ha estat fuster, ferrer, paleta, electricista, arquitecte i fins i tot escultor, doncs alguns dels capitells són d'ell. També s'ha encarregat de la forja de la porta d'entrada, dels bancs de l'església...



L'església de Sant Feliuet està documentada des de l'any 927 i totalment restaurada als anys setanta. L’edifici, de finals del segle XI, té una curiosa disposició en dues naus paral·leles i desiguals, unides amb arcs sobre pilars de planta quadrada. Ambdues naus estan rematades amb dos absis semicirculars, orientats cap a llevant. Potser hi havia la idea d’una construcció basilical de tres naus i que no va arribar a concretar-se. L’any 1787, en uns moments de general prosperitat econòmica, va ser completament alterada, invertint l’orientació de les naus, enderrocant els absis, inutilitzant el portal primitiu, situat al migdia, i obrint la porta principal de la façana oriental. A més, també es va enguixar i decorar amb elements barrocs el seu interior.

La restauració feta del 1974 al 1977 va retornar la disposició original. La nau gran és coberta amb encavallades de fusta, mentre que la lateral, més estreta i situada al nord, ho és amb volta de canó. L’absis de la nau lateral, fou traslladat aquí des de la propera i ruïnosa església de Sant Martí de Puigarmengol o de Llosa Corba, mentre que l’absis major fou
construït de nou sobre els fonaments del primitiu, aprofitant també pedra de l’església de Sant Martí. Es pot apreciar perfectament, la diferent tonalitat i tipus de carreus de cada un d'ells. En el mur de migdia de la nau, i des de dins de l’edifici rectoral, es pot veure que era decorat amb arcuacions i bandes llombardes. En la façana de migdia s’ha reobert el portal, amb dos arcs en degradació, sense capitells, i unes finestres en doble esqueixada, ara cegades. El 1984 es descobrí, trossejada, una pica baptismal per immersió, que refeta pel Joan ajuntant infinitat de trossos, és a l’interior de l’església. La massissa torre campanar és posterior, de finals del segle XII o primers del XIII, i té un aire més de castell que no pas de construcció religiosa.



Hem pogut localitzar a l'arxiu Gavín, la següent fotografia feta l'any 1968. En la imatge s'aprecia l'aspecte de Sant Feliuet, abans de la restauració dels anys setanta. L'autor de la fotografia és Josep Sansalvador.

Des de l'exterior de l'església, i amb un dia tant clar com el d'avui, se'ns presenten unes panoràmiques extraordinàries. Cap a migdia veiem el Puig de la Caritat, amb les seves vessants plenes de bosc. Cap a llevant, i des del comunidor de Sant Feliuet, podem distingir els casals de Rocafort i Rocabruna.



El mas de Rocafort és un gran casal quadrat, construït el segle XVII durant la guerra dels Segadors. El veiem coronat per torrelles a cada cantonada. Vorejat d'arbres ornamentals es fa molt difícil entreveure les seves característiques. Ben a prop d'ell es troba el mas de Rocabruna, situat en terrenys de la finca de Rocafort. Aquest és un edifici d'estil modernista, del qual destaca la cúpula central feta de vitralls. Va ser construït el 1919 per l'arquitecte Eduard Balcells per encàrrec del fabricant de Sabadell Joan Gorina i Sans.



Aquests dos masos tenen una història, si més no curiosa. Durant centúries Rocafort havia estat en mans de la mateixa família, però la successió del cognom es va trencar en morir, sense descendència, el darrer hereu. Aleshores la casa va anar a parar a mans de la família de la muller, que era de Barcelona; els seus hereus no en volien saber res de la casa i de les seves possessions i se'n van desprendre aviat. Va ser adquirida per un Príncep de la casa regnant de l’Aràbia Saudita; posteriorment va passar a ser propietat d'unes famílies armènies, i fins al dia d'avui. D'aquesta zona se’n parla avui com de la Vall dels Reis.

Ens acomiadem del Joan que tant amablement ens a atès, i a continuació desfem el camí fins el tercer control. Aleshores creuem la carretera de L'Estany i ens enfilem per la pista de davant nostre. Anem revoltant el mas La Sala, que deixem a mà dreta, i tot seguit baixem una mica en direcció sud. Arribem al lloc conegut com la Clau del Pla. Aquest nom ens ha intrigat força i hem intentat trobar respostes. De les converses amb diverses persones amb les que hem parlat a la caminada, no n'hem tret l'aigua clara. Sembla ser, però, que "les claus" que es troben pels camps de Catalunya són en realitat aclaus, una forma verbal molt antiga d'aclavar, sinònim d'enclavar, per tant un aclau és un enclavament, i la Clau del Pla seria un enclavament del mas El Pla, el qual es troba a
l'altra banda de la carretera. Les claus són petites parts d'una propietat, gairebé completament envoltades per terres pertanyents a uns altres propietaris. Resulta que és una paraula que prové dels primers anys del segle XI. A continuació el camí pren la direcció nord i avança remuntant fortes rampes. A poc a poc, amb pujades i baixades i envoltats de bosc, arribem a la Caseta del Guarda, lloc del que no hem pogut trobar cap referència. De nou el camí torna a enfilar-se de valent, agafant la direcció de llevant. Passem per un collet a una altitud d'uns 800 metres. Des d'aquest punt encara podem gaudir de les vistes de Sant Feliuet de Terrassola, que ens queda cap a ponent.

Planegem una mica i tot seguit passem un segon collet, canviant a la vessant de la Riera de Postius i agafant la direcció de migdia. Continuem envoltats d'importants masses boscoses. Travessem el Sot de l'Arç, molt ric en vegetació variada, i seguim pujant, però més suaument. Més endavant arribem a un collet a 824 m.a., i a continuació descendim una mica fins enllaçar a una pista provinent de la carretera i que s'ens ajunta per l'esquerra.

Seguim la pista cap a la dreta i tornem a fer una rampa sostinguda. Finalment arribem a dalt de tot de la pujada a 840 m.a. Ens trobem en el Collet de la Pinosa, per l'esquerra puja una pista des de la Riera de Postius i que prové de les masies de La Pinosa i la Vila. Una mica abans però, trobem el quart i darrer avituallament.



Aquest és un dels avituallaments més esperats en totes les caminades, per la frescor que suposa una bona tallada de síndria ben sucosa. Cada any l'hem agraït molt, llàstima que aquest cop la presentació tenia molt que desitjar. Escampats sobre un tros de plàstic negre, uns quants trossos de síndria col·locats de qualsevol manera, s'escalfaven sota el sol rodejats d'engrunes i sucs varis. Al menys una taula i safates on col·locar-ho!!. Continuem endavant seguint de front entre camps de conreu, travessant el Pla del Simon.



A continuació el camí planeja en direcció a migdia, per sota l'extrem sud del Serrat de la Vila. Entrem de nou en el terme municipal de L'Estany. Deixem un trencall a mà dreta i al cap de poc arribem al Collet de l'Albergínia. Es tracta d'una collada situada a 843,6 m.a. i que separa la Riera de L'Estany de la de Postius. Diferents camins surten d'aquest collet. Avancem una mica més, i després d'una estona arribem al Collet de Maioles o Malloles. Cruïlla important de camins situada a 861,2 m.a. A l'esquerra arrenca el camí de Cal Noè i Postius, i per la dreta baixa el que porta al Molí del Castell. Aquest coll facilita el pas de la Vall de Postius al Pla de L'Estany. El seu nom fa referència a una maiola o mallola que és una vinya jove. Continuem planejant cap al sud. Al cap de poc, a la nostra dreta, veiem el cim del Puig de la Caritat i, a sota seu, el mas de La Crosa.

A partir d'aquí comencem a baixar, fent l'últim tram de la caminada. Deixem un trencall a l'esquerra que porta al mas de Senties, i una mica més endavant la pista gira 90° a la dreta, deixant un camí a l'esquerra que després de vorejar el Pla de la Carrera va a la Font Canaleta i a Postius. Aquest punt està senyalitzat amb pals informatius tant del Camí de Sant Jaume per Montserrat com dels Senders del Moianès.



La caminada gira a la dreta i entra en el Sot de la Vinya. Voregem el costat nord d'un camp de la Carrera, situat a la capçalera de la Sauleda, i ens decantem cap a ponent. La pista torna a enfilar-se de nou. Comencem a veure les primeres cases de L'Estany. A la dreta veiem el Molí del Grau i una mica més endavant passem pel costat del Pedró del
Pontarró. En aquest punt, sobre una base de pedra picada i polida, d'uns tres metres d'alçada, es venera un Calvari en alt relleu dins una petita capella quadrada, protegida per una teulada a doble vessant feta amb dues lloses voladisses. El Pedró del Pontarró és un monument recordatori erigit per Guillem de Rocafort, senyor del castell de Rocafort, en agraïment per no haver-se fet mal en caure daltabaix del Pontarró una nit que tornava de Barcelona. Aquesta història però, és qüestionable, doncs sembla ser que originalment el pedró es trobava situat en un altre lloc, com ho sostenen estudis recents. A continuació agafem la pista de l'esquerra que marxa en direcció sud, paral·lela a la Riera de L'Estany. Tot seguit tombem a la dreta en el primer trencall que trobem, vorejant un camp d'El Grau. Travessem la carretera, i de nou som al carrer de Jacint Verdaguer. Seguint-lo ens retornarà al la Plaça del Monestir. En passar de nou per davant l'església ho aprofitem per fer noves fotografies.



L'església actual, reconstruïda en part, manté el mateix estil romànic primitiu, conservant d'aquella època la mateixa simplicitat i austeritat. Impressiona veure tanta pedra nua, neta, aspra, amb la volta apuntada lleugerament que cobreix la nau i el creuer, amb la majestuosa cúpula, sobre la qual s'aixeca el campanar. La nau amida exactament 30 metres de llargada per 20 d'amplada en el creuer.

L'absis central és d'unes proporcions considerables. La petita finestra, presenta per la part exterior uns elements dignes de ser tinguts en consideració. Sobre les columnes, el doble arc adovellat, reposa sobre dos capitells molt treballats. Aquest procedeixen d'una antiga edificació pre-romànica.

La Plaça del Monestir, d'on surt i arriba la caminada cada any, és el punt central on conflueixen els principals monuments. Al costat dret tenim l'ajuntament, que ajuda a tancar la plaça. En front s'obre el portal per accedir a un dels millors claustres del romànic català. En la mateixa banda hi ha el museu i la biblioteca. L'arquitectura i les seves proporcions la fan immillorable.



Després de passar el control d'arribada, anem a gaudir d'unes llargues taules, ben parades, per fer un bon aperitiu.



Com és costum, cada any els amics de L'Estany, ens preparen un vermut: olives, patates de xurrer, ametlles salades,... sense mancar-hi el tradicional cava amb porró. Mentre piquem unes olives, ho aprofitem per xerrar i comentar la caminada amb els amics.

29ª CAMINADA POPULAR DE L'ESTANY 2012

Àlbums de fotografies d'amics de la caminada:
- Enllaç àlbum de Francesc "Caminaire" (Manresa).