XIIIª CAMINADA POPULAR DE SANTA MARIA DE MIRALLES 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 11,19 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 480 metres, baixant: 480 metres.
Altitud mínima: 489 metres, màxima: 711 metres.
Temps total: 3 hores i 55 minuts.

Ens trobem davant les antigues Escoles de Santa Maria de Miralles. El municipi de Miralles està situat al sud-oest de la comarca de l'Anoia i està format per masies i cases escampades.



La paraula Miralles prové del llatí i vol dir talaies, miradors, i tot el nostre voltant ens confirma que realment això és així. El terme de Santa Maria de Miralles compren una gran vall amb les muntanyes de l'Agulla Grossa al nord-oest, amb el cim del Grony de Miralles com a màxima altitud, i una llarga falla al sud-est que s'estén des de la Serra de Fontfregona a la de l'Apotecari. Després que el nostre acompanyant faci una breu presentació, iniciem la caminada travessant la carretera de Valls a Igualada, i agafant el camí que marxa cap al sud-est.

En front nostre, s'aixeca el conjunt d'edificacions format per l'actual parròquia de Miralles i el mas de Sant Romà, amb diversos annexes destinats a vivendes i corrals. La parròquia està formada per la rectoria i l'església a la qual està adossada. Al seu darrere hi ha l'Obaga de Sant Romà, sota la Serra de Fontfregona, a la part alta de la qual es pot veure el que van ser les antigues mines de bauxita.

EL MAS DE SANT ROMÀ

Deixem, a mà esquerra, el camí que porta fins l'església de Sant Romà i passem pel costat del mas del mateix nom. Situat a poca distància de l'església, el mas està documentat des del segle XIV. L'edifici principal és una construcció de planta rectangular, amb la teulada a dues aigües i format per planta baixa, pis i golfes. A aquest edifici s'hi entra a través d'una porta d'arc de mig punt amb el portal adovellat. Al seu voltant hi ha altres estances afegides amb posterioritat. A continuació el camí descendeix cap a la Riera de Miralles. Una mica abans de travessar-la, hi ha un indicador a la font de Sant Romà, que queda a mà dreta al costat d'uns conreus de blat.

L'ESGLÉSIA DE SANT ROMÀ

Una vegada travessada la riera i al cap de poc, entre mig dels arbres, veiem cap al nord l'església de Sant Romà. L'antiga capella, està situada a l'esquerra de la riera de Miralles, entre aquesta i la carretera. L'església és d'estil gòtic d'una sola nau, amb la volta apuntada d'arcs encreuats, el sostre és a dues aigües i destaca el campanar d'espadanya.

Arran del camí veiem tot un seguit d'arbres típics dels boscos de ribera, com el pollancre, el sanguinyol, l'arç blanc, l'àlber, l'om, l'auró blanc. Al seu dessota hi creix la vidalba, el roldor, la rogeta,... Arribem a una cruïlla, per la dreta el camí continua a Cal Flabiol, la Múnia i a la font del mateix nom. Tombem a l'esquerra seguint el camí cap a llevant, tot travessant el Torrent de Maries. Més endavant deixem a l'esquerra Ca l'Oreneta, i entrem en una zona de bosc i camps.

Al cap de poc sortim del bosc i el panorama s'ens amplia. Des d'aquí veiem les ruïnes del Castell de Miralles, i també els cims de l'Agulla Grossa i del Grony de Miralles, que són les muntanyes més altes de la zona. A l'altra banda de la riera, i més enllà de la carretera sobresurt dalt un pujol la taca blanca de Cal Soler. Anem avançant envoltats de vinya i bosc. Arribem a una cruïlla de quatre camins. Cap endavant el camí segueix fins a Fransola; per l'esquerra porta a la carretera sota mateix de Cal Soler; a la dreta ens portaria a Cal Morgades i cap a les mines de bauxita, camí per el que retornarem.

Al costat del camí tenim a tocar unes vinyes emparrades, situades en grans clapes de terreny planer i sempre vorejades pel bosc. La necessitat de mecanitzar les feines de recollida del raïm està provocant la substitució de la vinya plantada a la catalana: ceps amb branques sense cap tipus de suport, que creixen en totes direccions i cobreixen el sòl amb la seva ombra, per vinyes on les branques s’emparren en filats que s’estenen tot resseguint les files de ceps. En aquest nou sistema, mitjançant una esporgada selectiva, s'obliga el cep a créixer només en sentit longitudinal. Tots aquests canvis modifiquen substancialment el paisatge agrari d'aquestes contrades. És un canvi subtil però que està variant la morfologia tradicional del paisatge de la vinya a molts indrets.

Al cap de poc passem pel costat d'una torre-ventilador. Per protegir els cultius de les gelades s’utilitzen diversos mecanismes capaços de generar calor, com són les estufes de gasoil, els blocs de petroli sòlid, el reg per aspersió o els ventiladors. Aquests permeten remoure l’aire de l'atmosfera a les nits d’inversió tèrmica, de tal manera que les capes fredes ascendeixen, i les calentes es situen per sota. Es tracta de torres metàl·liques d’uns 20 a 50 metres amb un ventilador a l’extrem que permet projectar l’aire més calent en altura, normalment entre 1ºC i 2ºC, sobre el cultiu envoltat d’aire més fred. El sistema implica una inversió alta, malgrat que cada torre abasta unes quatre hectàrees, però dóna una bona protecció fins a temperatures de -4ºC. Més endavant, al cantó esquerra i enmig de les vinyes, veiem el Molí de Dalt. A continuació passem per una cruïlla on hi ha Ca la Ramona. Per l'esquerra el camí porta a la Fransola. Nosaltres continuem de front.

EL MAS FRANSOLA

El lloc de Fransola ha estat habitat des de molt antic. En l'actualitat, els Plans de Fransola estan íntegrament dedicats al conreu de la vinya. El mas està format per un conjunt d'edificis d'escassa antiguitat. Força més antic és el molí fariner que hem vist molt a prop de la casa, el Molí de Dalt, que aprofitava l'aigua de la riera de Miralles. Destaca un pont de pedra i maó vist, que condueix al mas, per damunt de la riera. En aquesta finca de Fransola, es conreem 25 hectàrees de Sauvignon Blanc amb el qual s'elabora el Fransola, un dels vins blancs més elegants de la firma Torres. Aquest vi és únic perquè està enriquit amb una fermentació en bóta de roure americà nou, seguida de quatre mesos d’envelliment.

La terra vermella dels camps cultivats i el verd dels boscos donen els colors dominants de la vall de Miralles. Les vinyes i els camps sembrats són els cultius més extensos, mentre que les pinedes encerclen tota la clotada. Travessem el Torrent de Fransola i anem avançant deixant enrere el mas. Més endavant, al cantó esquerra a l'altra banda de la riera, veiem el Molí del Mig. Poc després arribem a una bifurcació, el camí continua cal al Molí de Baix i Cal Serenes. Aquí abandonem la pista i agafem un sender, a mà dreta, que s'enfila seguint el Torrent del Clot de les Coves. És una pujada constant per dins del bosc en la direcció sud-sud-est.



El bosc és ple de pins, alzines, algun roure... Anem ascendint, arran del torrent, fins a desembocar en una pista en la que hi ha una petita esplanada. Hem salvat un desnivell d'uns 50 metres. Aquí fem una petita parada per reagrupar el grup, i també ens adonem que existeixen els verdaders cotxes escombra. A continuació continuem per la pista, cap a l'esquerra, en direcció nord. Seguim pujant, primer de forma suau, per després decantant-nos cap a llevant en unes rampes molt més feixugues, tot fent llaçades. En aquest tram és on trobem les pujades més fortes de la caminada. En arribar a dalt de tot, haurem assolit el Pla del Bosc Negre, a uns 640 metres d'alçada.

EL PLA DEL BOSC NEGRE

Hem pujat des del fons de la vall, uns 166 metres. Cal descansar i reagrupar tots els caminants. El paisatge que trobem és típicament mediterrani: un mosaic de roques, camps de conreu, brolles, boscos i torrents. Predominen els terrenys forestals, calcaris, bàsicament pinedes de pi blanc, pinassa, pi roig i pi pinyoner. Quan reprenem la caminada, ho fem baixant ràpidament cap el Coll d'Orpí, situat a 622 m.a. Aquest coll és compartit pels termes de Santa Maria de Miralles, Orpí i la Llacuna. Deixem els camins que surten a dreta i esquerra i continuem pel que marxa cap a migdia. Tant aviat com passem el límit oriental d'un camp de conreu, veiem a mà dreta una barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DEL COLL D'ORPÍ

Estem davant una barraca de vinya en força bon estat, amb tant sols un petit enderroc a la part exterior. Es tracta d'una edificació aïllada, de planta circular, amb la llinda plana i orientada a l'est. Per a la seva construcció s'ha aprofitat l'abundant pedra calcaria que subministren aquestes muntanyes.



Les pedres utilitzades, tant per l'interior com pels murs exteriors, són irregulars, poc treballades, amb angles força aguts. Observant la part exterior dóna la sensació que estès formada per un doble mur de pedres. La coberta és del tipus de volta cònica, i el seu recobriment exterior de pedruscall.

El camí passa per sota l'Obaga de Coll d'Orpí i en arribar al llom de la Serra de Fontfregona, comença a baixar suaument en direcció a ponent. Deixem un trencall a l'esquerra que porta a la masia de Fontfregona. Tot seguit revoltem unes vinyes mentre veiem el mas a la nostra esquerra. Deixem un camí a la dreta, i de seguida un altre accés a l'esquerra cap a Fontfregona. Ara el camí fa una gran volta cap a llevant, endinsant-se en el terme de la Llacuna. Estem davant un gran pla, ple de conreus, vinyes i clapes de bosc: és el Pla de Fonts.



El camí, molt agradable, avança entre bosc, camps i vinyes. Anem descobrint les masies del veïnat de Rofes de La Llacuna. Deixem a la dreta els masos d'El Collet i Cal Gener, i comencem a veure, una mica més endavant, Can Xixella. Quan arribem a la seva alçada, deixem la pista i tombem a la dreta en direcció a la masia.

CAL XIXELLA

Poc podem dir d'aquest mas, doncs no hem trobat informació sobre ell. Observem que és de factura moderna, disposa d'un pati o llisa i està envoltat per camps de vinyes.



La pista es va enfilant cap a ponent mentre ens allunyem de Can Xixella. La vista mirant enrere, és magnífica. En prime terme el mas de Can Xixella; al seu darrere el Pla de Fonts, amb el mosaic de camps de conreu, vinyes i bosc, tot molt polit i endreçat; al darrere de tot, cap al nord-est, la Talaia, el Puig d'en Cabeça i el Serral de la Bullida, els dos últims per sobre dels 700 m.a.

Continuem pujant i al cap de poc trobem, a mà esquerra, un trencall que porta a la propera masia Coll de la Llebre. Ens hi acostem per fer un parell de fotografies.

MASIA COLL DE LA LLEBRE

Aquesta casa és la darrera que trobarem, en la caminada d'avui, que pertany al terme de La Llacuna. És una construcció tradicional, feta amb pedra, mes acurada a les cantonades i amb el sostre a doble vessant. Des d'ella i mirant cap al sud-est, es veu una altra gran masia: el Mas d'en Torrents. Retornem a la cruïlla, on ens espera un vehicle que ens farà entrega d'una ampolleta d'aigua i d'un entrepà.

Una vegada recollit l'esmorzar, acabem de fer la pujada, una vintena de metres, que ens separen del Coll de la Llebre, lloc escollit per aturar-nos tots plegats a esmorzar. El lloc està situat a la Serra de Fontfregona, a 635 m.a., amb unes vistes immillorables sobre la vall de Miralles.

EL COLL DE LA LLEBRE

Escollir aquest lloc ha estat tot un encert. La vista s'obre la vall de Miralles s'estén força enllà. Davant nostre la serra de Miralles s'ens presenta com una allargassada successió de crestes rocoses de continuïtat quilomètrica, amb una orientació de nord-est a sud-oest i fortament inclinades cap al nord i separades per petites depressions intermèdies. Perpendicularment, s’hi observen torrents de poc recorregut però de forta pendent. El seu punt culminant, el Grony de Miralles, arriba als 866 metres.

De manera molt esquemàtica, podem distingir tres tipus de relleu i de litologia: a la part baixa dominen les argiles rogenques amb guixos d'orgen continental, on s’han establert les vinyes i els camps de Santa Maria de Miralles, que tot i estar plegades han donat lloc a un relleu força planer al tractar-se de materials molt tous; damunt seu destaca una primera cresta de calcàries fossilíferes d'origen marí molt verticals, on hi ha el castell de Miralles, i una segona cresta rocosa que assoleix la màxima alçada de la serra al Grony de Miralles i a l’Agulla Grossa; el darrer nivell estaria format per una altra cresta de conglomerats i gresos de color més vermellós, a l’extrem dels quals hi ha el castell de Queralt.

Ajudats per la càmera fotogràfica podem aproximar-nos, encara que sigui òpticament, a una altra de les joies de la zona: les restes del Castell de Miralles. Aquestes s'alcen en un turó, a 662 m.a., als vessants de la Serra de Miralles, dominant la vall de la riera. Va ser un dels primers castells de frontera, construït cap a finals del segle X, pel comtat de Barcelona en la seva tasca de repoblament de la comarca. Es conserva, molt malmesa, una part del recinte del castell i una gran torre de planta quadrada. El castell està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A l'esplanada del davant s'hi troba l'anomenada església del castell, una església romànica d'una nau amb volta de canó i portal d'arc rodó coronat amb un fris.

Després d'esmorzar i de gaudir del paisatge, reemprenem la caminada seguint un camí que s'enfila cap al sud-oest. A poc a poc, envoltats pel bosc, anem ascendint fins a la zona de la Plana dels Casals. En arribar-hi, assolim la màxima alçada de la caminada, 680 m.a. Deixem un trencall a l'esquerra, i poc després arribem a una bifurcació. En aquest punt hi ha un indicador de camins. Deixem el camí que seguíem, que continua cap al Coll de la Creu del Pla, i girem a mà dreta entrant de nou en el terme de Miralles.



Després d'un curt tram molt planer, el camí empren una baixada molt dreta, en direcció nord, paral·lel a un torrent secundari i dins l'obaga de la Serra de Fontfregona. Finalment arribem a una placeta on hi ha una bifurcació. Tombem a l'esquerra per anar a veure una antiga mina de bauxita.

Al ser descobert l’alumini com a element substitutiu metàl·lic, per la seva lleugeresa, manejabilitat i per ser més barat, a finals del segle XIX es va començar a buscar filons en tota la península, apareixent diferents llocs però amb un mineral poc pur i de poca quantitat. Al no poder competir amb les mines franceses dels Pirineus i Provença, la majoria van tancar aviat. Acabada la primera guerra mundial, al 1914, la febre de buscar bauxita a la península es va estendre. La majoria de les prospeccions es van dirigir a Catalunya per tenir uns nivells geològics similars als francesos, en el punt de contacte entre l’Eocè i el Triàsic superior. La zona es va situar entre Marmellar, a Pontons, fins a Mediona i Orpinell, passant per la Llacuna i Miralles. El camí es dirigeix, sense desnivells, cap al sud-oest fins a la més important de les antigues mines de bauxita.

L'ANTIGA MINA DE BAUXITA "ADELAIDA" DE CAN RAMONET

Els jaciments d'aquesta regió han estat intensament explotats, i alguns d'ells han quedat esgotats. Aquesta és la mina més coneguda i la que ha estat més temps en explotació. Li va ser atorgada la concessió al 1931 i va ser explotada fins el 1955. Era la única perforada en la que s’hi entrava amb vagonetes i desprès es va obrir la cinglera per treure-hi àrids. Aquestes mines explotades a cel obert, popularment se les coneix com les mines d’alumini. De fet la bauxita és un mineral compost de petits cristalls de hidròxid d’alumini. Per a la seva formació, cal, entre d’altres requisits que hi hagi un clima tropical o subtropical. Això es compleix aquí, doncs tota aquesta zona es trobava sota l'antic mar català. Aquestes bauxites van ser explotades entre 1930 i 1965, per a la preparació de compostos d’alumini, ciments especials i en la producció de sulfat d’Alúmina, substància emprada en la fabricació del paper. La seva estructura quasi sempre és pigada, amb el gruix dels grans que oscil·la entre 1 i 10 mil·límetres. El ciment que els uneix és compacte, sovint de tonalitats rosades, a vegades blanquinós i molt més freqüentment de tons rogencs, donant aquest color, més o menys intens, el to general del jaciment. Aquest té la forma típica d'una "bossa" de mineral, situada entre els estrats calcaris i amb els límits molt estrictes, que fa que, després d'extreure el mineral, no en quedi cap rastre. Tots els jaciments d'aquesta zona formen masses o bosses aïllades, de contorns variats i irregulars, però sempre tendents a una configuració arrodonida i una disposició de con truncat invertit, amb una alçada entre els 10 i els 50 metres.



En aquest jaciment, es pot observar una mineralització bauxítica de reompliment de cavitats d'origen càrstic. Aquesta bauxita es troba entre els estrats de calcàries triàsiques (era secundària). Les bauxites, tenen un intens color vermell, com a conseqüència de la presència d'hematites. També són molt argiloses, i tenen molta caolinita. Durant els darrers anys, es van extraure materials de les escombreres, els quals es van utilitzar per a reparar els camins veïnals. També sovint, aquests materials s'han utilitzat per a la fabricació de ciments.

Un dels fenòmens geològics, que podem observar més clarament en aquest jaciment, és la discordança estratigràfica. Així podem veure com els afloraments carbonatats triàsics de color més fosc i que són més antics (era secundària), es trobem per sobre dels nivells carbonatats eocènics de color més clar que són més nous (era terciària).

Després de fer-nos la fotografia de grup, retornem enrere fins a la pista inicial. Aleshores girem a l'esquerra i continuem baixant. De seguida deixem a mà dreta una casa i ens decantem cap a ponent. Més endavant deixem a la dreta la casa de Cal Sisquet.

CAL SISQUET

Continuem avançant, tot perdent nivell molt ràpidament. Deixem a la dreta el Camí de Pla de Fonts i més endavant, en el mateix cantó, el que porta a Can Morgades. A continuació arribem a la cruïlla amb el Camí de la Censada Nova, per on ja hi hem passat al matí. De nou tornem a ser als Plans de Can Ramonet i de la Fransola. Els camps plens de vinyes i la terra rogenca ben conreada torna a ser el paisatge dominant. Aquest cop seguirem el camí d'en front com si volguéssim anar a Ca l'Andreu i Cal Ramonet. Per la dreta tenim les vinyes i a l'esquerra un bosc de ribera. El camí s'inclina suaument per anar a buscar la Riera de Miralles. De sobte, abans d'arribar-hi, al cantó esquerra veiem un plafó informatiu sobre els aqüeductes i els molins fariners de la zona. Ens endinsem al bosc fins a trobar l'aqüeducte medieval.

L'AQÜEDUCTE DEL PONT DEL REC

D'acord amb el plafó: "...es desconeix la data de construcció del mateix, però s'ha trobat documentat que a través d'ell es transportava l'aigua fins a molins de gra diferents del municipi: el molí de Dalt, el molí de Baix, el molí Vell i el molí Nou. Actualment cap d'aquests molins està en funcionament però un d'ells, el Molí de Dalt, encara conserva perfectament la torre amb l'habitatge superior i a sota la dependència principal amb la mola".



Està situat enmig del bosc, pràcticament envaït per la vegetació. Els materials utilitzats han estat la pedra i les argiles, sobretot en la part de l'arc, i els maons a la part superior. A continuació creuem el torrent per sobre l'aqüeducte, i després de travessar el bosc de ribera sortim a un gran camp de Ca l'Oreneta.



Al finalitzar el camp, enllacem amb el Camí de la Censada Nova. El seguim cap a la dreta i ara tant sols ens queda repetir, en sentit contrari, el tram inicial de la caminada. Deixem a la dreta Ca l'Oreneta, creuem la Riera de Miralles i tornem a ser davant les cases de Sant Romà. Aprofitem per fer una darrere fotografia de la seva església, abans de retornar al punt de sortida.

Finalment i després de creuar de nou la carretera de Valls a Igualada, arribem a la zona de les antigues Escoles de Miralles. Punt d'inici i final de la caminada.

13ª CAMINADA POPULAR DE SANTA MARIA DE MIRALLES 2012