CAMINADA POPULAR DE CASTELLCIR 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 16,68 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 702 metres, baixant: 702 metres.
Altitud mínima: 666 metres, màxima: 962 metres.
Temps total: 4 hores i 3 minuts.

Ens trobem a la Plaça de l'Era de Castellcir. És la plaça del poble presidida per un bonic boix grèvol i una font, que està decorada amb unes rajoles antigues de ceràmica amb el dibuix del salt de la Tosca i el molí d'en Brotons.

Després de tramitar les inscripcions i abans de la sortida, entrem un moment a l'ajuntament per veure una maqueta de la masia d'Esplugues, edificada a sota d'una bauma.



Iniciem la caminada seguint pel carrer de l'Església en direcció a llevant. Creuem l'avinguda de Santa Coloma i continuem per un camí que surt al costat de l'Escola Bressol de Castellcir i del Punt d'Informació on hi ha un cartell indicador. És el Camí de Sant Andreu que va baixant entre alzines, fent alguna llaçada en direcció est. Arribem a una bifurcació. Seguim per la dreta i continuem baixant paral·lels al Torrent del Rossinyol. Quant el camí perd inclinació, deixem la pista i agafem una drecera a mà dreta que segueix el descens, passa per un pelat de roca i a continuació enllaça de nou amb la pista anterior. Anem a sortir a una cruïlla de la pista; deixem el camí del nord que va a Ca l'Antoja i continuem en direcció a la Riera de Castellcir. Des d'aquest punt tenim unes boniques vistes de l'església de Sant Andreu de Castellcir.

L'ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DE CASTELLCIR

L'antiga església parroquial de Sant Andreu, coneguda des del 939, és un edifici de planta basilical, construït cap a l'any 1030 i consagrat pel bisbe i abat Oliba, però molt mutilat i modificat posteriorment. Conserva tant sols una absidiola romànica i un cor amb columnes i antics capitells treballats. Es troba prop de la riera, adossat a la serra de Roca-sitjana, al costat del cementiri i de l'antiga rectoria.

Més endavant deixem a mà dreta el trencall que porta als masos de Can Gregori i Cal Jaumet. Finalment arribem a tocar de la Riera de Castellcir. Aleshores, deixem el camí, que continua cap a Sant Andreu per la nostra dreta, i creuem la riera per sobre d'una palanca molt a prop de la Bassa Gran. En arribar a l'altre cantó seguim el camí herbat cap a l'esquerra, en direcció nord-est. Anem avançant per l'obaga de la Serra de Roca-sitjana, paral·lels a la riera de Castellcir. A mà esquerra veiem, entre els arbres, la casa i l'embassament de Ca l'Antoja. El camí és planer i ombrívol amb una certa fresca molt agradable. Més endavant arribem a una bifurcació. Tombem a l'esquerra i baixem a creuar la riera de Castellcir. Tot seguit agafem un corriol a la dreta que ens enllaça amb el camí provinent de Ca l'Antoja i que porta al Castell de Castellcir. El seguim cap a la dreta. Tornem a creuar la riera de Castellcir, una mica més amunt de l'aiguabarreig amb el Torrent de Centelles. El camí comença a pujar suaument i, a mida que ens separem del torrent, entrem en la zona dels Camps de la Poua. Mirant enrere, cap a ponent, veiem la punta de la Torrassa dels Moros o Torrota, una torre romànica esfondrada que tenia una funció d'enllaç entre els castells de Tenes i el de Castellcir.

Avancem una mica més, fins a trobar a l'esquerra una gran massa de pedra grisa. Deixem el camí i seguim per sobre d'aquest roquisser. Des d'aquest punt s'ens retalla, cap al nord-est, la silueta a contrallum del Castell de Castellcir. Anem vorejant camps de conreu i clapes de bosc, mentre avancem paral·lels al Torrent de la Casanova. Al final dels camps, el corriol esdevé camí mig abandonat. Ben aviat arribem al primer control.



Després de refer-nos una mica, continuem la caminada entrant en una zona boscosa on predomina l'alzinar de muntanya. Anem pujant suaument, tot decantant-nos a poc a poc cap a llevant. Més endavant, passem pel marge de tramuntana d'uns camps mig abandonats. A continuació el camí torna a esdevenir corriol i s'enfila més dretament en una llarga llaçada.

En sortir del segon revolt de la ziga-zaga, el corriol es dirigeix clarament cap a migdia per acabar d'enfilar-nos a dalt de la Serra del Castell. Aquestes llargues llaçades ens permeten superar el desnivell d'una forma més còmoda i poc feixuga. Un cop arribats a dalt de tot, i encarats al sud-oest, s'ens presenten les restes del castell de Cir o de la Popa. El castell es troba sobre l'esperó rocós d'una petita serra que és com un contrafort del massís de Sauva Negra. Des d'aquest cantó, i per la seva forma balmada i de vaixell, entenem perquè se'l coneix popularment per la Popa.

EL CASTELL DE CIR, DE CASTELLCIR O DE LA POPA

Ens dirigim per la base del cantó de ponent, per anar a visitar-lo. Algunes roques caigudes i alguns trams de paret encara drets, ens fan saber que gairebé hem arribat. Des de sota ens podem adonar que les heures s'enfilen i s'arrelen en unes parets que fatalment acabaran per esberlar. Des d'aquí, mirant cap a l'esquerra, i ha una bauma però a sobre també s'hi ha construït.



L’únic accés al castell és una gran portada adovellada, situada a la façana nord-est, a la qual s’accedeix per una ampla escalinata de pedra, situada just a la base de la muralla, lo qual facilitava la seva defensa, doncs un cop arribats a la porta s'ha de girar 90º fent, d'aquesta manera, impossible atacar-la amb un ariet.



Traspassada la porta entrem a la sala de la torre de l'homenatge, gòtica, de planta quadrada i que havia tingut merlets; encara conserva la volta de pedra d'estil romànic.



Aquesta entrada fa prou goig, és sòlida i està molt ben conservada, però aquesta sensació inicial no té gaire continuïtat per què a banda i banda d'aquest rebedor, els antics sostres s'han esfondrat gairebé tots. La vegetació s'està fent mestressa d'aquest espai i amb prou feines s'hi poden endevinar les antigues estances dels senyors de Castellcir, una gent del morro fort. Tant fort que fins i tor el rei Jaume II al 1294 hi va anar per fer-los passar pel adreçador, o sigui que va assetjar-los i va conquerir el castell. Poc més tard arran de la pesta negra del 1348 gairebé tota la nissaga va ser escombrada del mapa.

Als dos costats de la torre hi ha, com hem dit sense sostre, les parets del que devia ser la resta del castell gòtic, la cuina i el menjador a l'ala dreta i annexos o habitacions a l'esquerra. Tant l'una com l'altre tenien un pis amb més estances. És una construcció allargada, d’uns 100 metres de longitud per quasi 10 metres d’ample, que aprofita tot l’espai útil de la gran roca on s’assenta. La planta del que queda avui, ocupa pràcticament tota aquesta superfície, uns 570 m² del castell pròpiament dit i més de mil entre la capella a llevant i part de la muralla a ponent.



El Castell està en molt males condicions degut a l'espoliació que va patir a començament del segle passat. Hi ha fotografies de l'any 1920 on encara es veia en bon estat.

A l'extrem del penyal, a la part més balmada, es troba l'antiga capella de Sant Martí de la Roca, o Sant Martí del Castell, de tradició romànica, però reformada al segle XVI. Precisament és un dels edificis del conjunt, que més a patit l'espoli. El seu frontal sembla una boca esdentegada, perquè algú se'n va endur totes les dovelles per exposar-les en una casa del poble de Mura, segons explica l'historiador Antoni Pladevall.






La capella de Sant Martí de la Roca o del Castell.
Fotografia del 1936
Butlletí del C. E. C. número 491








Artur Osona, en una guia publicada el 1886, referint-se a una excursió que hi va fer el novembre de 1884, ens explica que l'escala, de 40 a 50 graons, té una barana de pedra; passant l'arc rodó entren a la torre de l'homenatge emmerletada, amb volta de pedra d'arc apuntat i dues portes; l'esquerra dóna a velles habitacions que ara són corrals, al pati i a la capella, que sembla romànica; la dreta, a una gran cuina, el menjador i altres habitacions, ara del masover i família. Un pati al sud dóna sortida a una muralla bastant malmesa. Les habitacions són grans, a la planta i als dos pisos. Li criden l'atenció "dos brassos de pedra toscament esculpturada de uns 4 pams escassos, termenant ab una cara rodona, probablement mènsules o sustentàculs de la llamborda d'una lladronera, en la part occidental del castell prop de la capella, que l'actual propietari feu arrencar tement que cayguessin al fons del abim". Butlletí del C.E.C. 1903 pàgines 274-277



És un bon mirador sobre l’altiplà del Moianès i la vall que, als seus peus, forma la riera de Castellcir o de Tenes tancada per la propera serra de la Sauva Negra. Les panoràmiques des del castell són extraordinàries. Distingim els Cingles de Gallifa, el Montcau, Montserrat,...les masies de Ca l'Antoja, el Puig, Can Gregori, Can Jaumet...



Mirant cap al nord-oest, la vista s'allarga fins la Casanova del Castell i Santa Coloma Sasserra, arribant a distingir el seguit de turons que hi ha entre Moià i Collsuspina. Més al fons sobresurt el Puig Rodó de 1056 m.a. Des de l'extrem nord de la plataforma del castell, veiem el llarg i estret esquenall de la Serra del Castell. Hi distingim el Camp del Jub, a dalt a l'esquerra; i el Pla de Bruga al seu darrera.

Una vegada hem visitat tots els racons possibles, tornem enrere fins a l'esplanada que hi ha a la base de la part nord del castell. A continuació anem a veure la banda llevantina del penyal on hi hem vist uns contraforts força remarcables.



Aquestes altes parets de pedra seca sembla que vulguin reforçat la bauma del penyal. Des dels seus peus, la visual als murs llevantins del castell, ens dóna una idea de la dificultat per poder-lo conquerir. Des del seu emplaçament controlava, juntament amb d’altres castells veïns com el de Granera, Castellterçol o Centelles, el que en època medieval eren importants passos estratègics.

A continuació, retornem al pla inicial i reemprenem la caminada agafant un camí que marxa planer cap al nord-est. Ben aviat el deixem per seguir un corriol a mà dreta que puja cap a la Serra del Castell, mantenint la mateixa direcció però per sota el llom de la mateixa. El camí és ombrívol i relativament planer. Una mica més endavant veiem a la dreta la cisterna de la Popa.

LA CISTERNA I L'ALJUB O JUB DE LA POPA

La bassa està situada a tocar del camí que porta al Pla de Bruga. L’aigua que rajava dels peus d’un marge i es recollia, en primer lloc, en una petita cisterna quadrada, després passava a aquesta bassa. També hi van a parar les aigües de pluja que es recullen mitjançant un petit rec. Al nord-oest de la bassa hi ha una estructura quadrada, feta amb pedra i morter. Podria tractar-se d’un aljub, el que es coneix com el jub del Castell, i que recollia l’aigua que raja de la propera Font del Castell, o Font del Jub del Castell, funció que encara compleix actualment, tot i que està força deteriorat. La paraula jub és un escurçament de la paraula aljub. També hi veiem una altra estructura de planta quadrangular, amb una petita obertura que podria ser una porta. Possiblement es tracti d’un jub o tina d’aglans.

Continuem avançant, ara decantant-nos cap a ponent, fins arribar a les runes del Casalot del Castell.

Des d'aquest indret, mirant cap al sud i entre el fullam dels arbres, tornem a gaudir d'aquest vaixell immens que és el Castell de Castellcir. A continuació enllacem amb una pista que per l'esquerra porta fins al mas de la Casanova del Castell. La caminada segueix cap a la dreta tot enfilant-se cap al Pla de Bruga. Aquest, anomenat també Pla Bruguer, és un ampli espai més planer, que trobem després del Serrat del Castell, i que arriba fins al Serrat Rodó. Constitueix el límit meridional de la Sauva Negra. En el seu extrem oriental, entra en el terme veí de Sant Martí de Centelles. El seu nom prové del bruc o bruguera, que és molt abundant en aquest indret. El creuem en direcció nord-est fins arribar a la cruïlla de camins del Coll de Sauva Negra. En aquest punt deixem les pistes i agafem, a mà esquerra, un sender que es dirigeix cap al nord-oest tot baixant i endinsant-se a la Sauva Negra.

L'ESPAI NATURAL DE LA SAUVA NEGRA

Els bosc de la Sauva Negra, és un dels més feréstecs i ombrívols del territori. Compta amb espècies d'arbres d'ambient atlàntic i també mediterrani: hi ha especies poc comuns, com les blades o la moixera blanca. La vessant nord del Serrat Rodó és bastant inclinada, el que ens obliga a baixar de dret. Arribem a una clariana del bosc, on trobem el segon control.



A continuació el camí continua baixant, decantant-se cap a llevant. Al cap de molt poca estona arribem a la Font de la Sauva Negra, on tindrà lloc l'esmorzar preparant per la organització.

LA FONT DE LA SAUVA NEGRA

Avui la font, que és sulfurosa i per tant d'interès medicinal, raja molt poc. Presideix una placeta amb un roure i un boix grèvol al mig. Aprofitem aquest bonic espai per l'esmorzar.



Després de refer les nostres forces amb l'esmorzar de muntanya, iniciem el tram que recorre la Sauva Negra, el petit espai protegit declarat d’interès natural, que conté les restes d’una antiga fageda. Té unes 110 hectàrees i inclou l'obaga formada per la serra d'uns dos quilòmetres, entre el Corral de la Rovira i la Casanova del Castell, i l'eix fluvial del torrent de la Sauva Negra. En la Declaració d’espai d’interès natural s'ens diu: "És un espai representatiu del paisatge subhumit de l’altiplà del Moianès que acull una mostra significativa de la irradiació extrema d’unitats de vegetació extra-mediterrànies, destacant la presència relicte, i extremadament singular en aquest territori, de la fageda i altres elements de caràcter eurosiberià".

El faig, Fagus sylvatica, assoleix aquí un dels seus límits meridionals i més al sud no torna a reaparèixer fins a més de 100 quilòmetres de distància, als Ports de Tortosa. La Sauva Negra es troba molt a prop del naixement del Tenes, en els límits dels termes municipals de Castellcir, Centelles i els Hostalets de Balenyà. Es caracteritza per ser una zona boscosa, molt obaga i amb un pendent considerable, que fa que no hi entri el sol amb facilitat i s'espesseeixi, cosa que crea un clima molt especial.



Trobem un tronc de faig mort, en el que hi veiem els forats fets per un pica-soques en al seva cerca d'aliment. Ens adonem que el sotabosc es troba força eixut aquest any, i es que en aquesta fageda, els exemplars pateixen un gran estrès hídric, al límit de les seves necessitats tant d'aigua com de temperatura.

En aquesta fageda, sobre substrat calcari, hi veiem fajos, pi roig, blades, moixeres, aurons, i també avellaners. El sender baixa enmig d'àmplies i espectaculars zones de faig. Quant arriba a la part més baixa, enllaça amb un camí que prové de les runes de Santa Maria Savall. Tombem cap a ponent i anem seguint la línia del Torrent de la Sauva Negra, que posteriorment formarà la Riera de Castellcir.

Ara el camí avança planer en una foscor tènue. Dóna gust transitar per aquests camins, trepitjant el munt de fulles que generen. La llum que es filtra entre el brancatge i les fulles, irreal, ens transporta a paisatges del centre d'Europa, de contes de fades. Més endavant, arran del camí veiem les restes d'un pou de glaç: el Pou Cavaller.

EL POU CAVALLER

Aquest pou de glaç rep l'apel·latiu de cavaller per algun fet relacionat amb els antics cavallers del Castell de Castellcir, relativament proper. El seu abandonament ha fet que la vegetació n'hagi anat envaint l'entorn. La pedra de construcció de la poua està molt ben escairada; el pou és de planta cilíndrica, no conserva la volta i només resta una part del parament dels murs. A l'altre banda del torrent, veiem les cases de la urbanització de La Penyora.



A poc a poc la vegetació va canviant, comencen a aparèixer el pi rojalet i el roure. Deixem a mà dreta el Pas de la Casanova, que travessa el torrent. Més endavant veiem enlairada a l'altre banda, les restes de la masia de La Tuna. Avancem i no gaire més lluny arribem a l'anomenat Pas de la Tuna. Es tracte del gual que hi ha en el lloc on el camí rural que ressegueix la riba dreta del torrent de Sauva Negra travessa el torrent de la Penyora. És una indret on la roca natural fa una plataforma on coincideixen el camí i el torrent. A partir d'aquest punt, el corrent d'aigua passa a dir-se Riera de Castellcir. Des d'aquest lloc el camí s'adreça cap al sud deixant la masia de La Taiadella a ponent i la Casanova del Castell a llevant. Arribem a un camp de conreu, que travessem pel mig, i enllacem amb un camí provinent de la Casanova del Castell. El seguim per la dreta i de seguida creuem la Riera de Castellcir. Ara el paisatge torna a ser més humanitzat, a ponent tenim els Camps de la Torrassa i a llevant el Pla Fesoler i els Camps de la Poua.

Tot seguit, a l'esquerra, tornem a veure la punta de la Torrassa dels Moros i comencem a veure el vessant nord-oest de la Serra de Roca-sitjana. Si mirem cap al nord-est descobrim de nou la silueta del Castell de Castellcir. Arribem a una bifurcació, davant nostre hi ha la masia de Ca l'Antoja. Aquesta es troba documentada des de 1666, i era la casa pairal de Joan Antoja, un activista borbònic de Centelles durant la Guerra de Successió. Deixem el camí que hi porta i seguim el de la dreta que comença a pujar. En arribar a un pelat de roca grisa, deixem el camí i ens enfilem per la dreta fins a trobar un sender herbat. El seguim cap a l'esquerra revoltant el Turó de Vilacís. La calor comença a fer-se notar, el bosc està format d'espècies heliòfiles abundant el pi blanc, l'arboç, l'alzina. l'argelaga, l'estepa, el romaní, la farigola... Al cap de poc arribem al tercer control.



Recuperem els líquids perduts i encarem el darrer tram de la caminada. Al cap de poc enllacem amb una pista que porta a Ca l'Antoja, la seguim per la dreta. Ben aviat travessem el Torrent d'Esplugues i aleshores té lloc la separació de la caminada curta de la llarga. La llarga agafa un corriol que s'enfila per la dreta, seguint el curs del Torrent d'Esplugues en direcció nord. El sender s'enfila pel bosc i està força ombrejat. Al cap d'una estona sortim a un petit pla on observem una gran bauma que s'hi ha format.



És bastant corrent veure aquestes baumes en els torrents de la zona. La diferent composició de les roques fa que el substrat calcari que és més dur, resti inalterable a l'erosió de l'aigua dels torrents. Això provoca que es formin zones balmades una vegada desapareixen les roques més toves. Continuem pujant fins arribar a una pista, a sota mateix de la masia de La Roca. Travessem la pista i continuem amunt, ara decantant-nos a ponent, seguint de prop les feixes de la casa.

EL MAS LA ROCA

És una antiga masia catalana del 1831, completament restaurada. S'hi accedeix per un curt camí que arrenca cap a llevant del Camí de Santa Coloma Sasserra, poc després de deixar enrere les cases més septentrionals de les urbanitzacions de la Roureda i el Prat. Actualment és un Allotjament Rural Independent. Acabem la pujada fins a trobar un sender transversal. Tombem a l'esquerra i el seguim per dins el bosc cap a migdia. Més endavant el sender es converteix en camí i reempren la direcció nord-oest. Finalment arribem a les cases de la urbanització de La Roureda. Seguim, per l'esquerra, el carrer asfaltat del Matagalls que enllaça amb el de La Caseta. Arribem al límit sud del Pla de la Llosa i tombem a l'esquerra per l'avinguda de Santa Coloma. De seguida veiem les majestuoses alzines de la Caseta.

LES ALZINES DE LA CASETA

Són dos grans exemplars separats per deixar-nos el pas, els quals ens donen la benvinguda ran de camí, quan arribem a la Caseta del Giol. La casa va ser construïda al poble pels propietaris del mas Giol de Santa Coloma. Està situada ran de l'avinguda de Santa Coloma. Seguim aquesta avinguda fins arribar, de nou, davant de l'Escola Bressol de Castellcir i del Punt d'Informació. Tant sols ens queda girar pel carrer de l'Església per ser al punt de finalització de la caminada.

A l'arribada podem escollir, com a record, una planta de entre tres tipus diferents.



Com tots els anys, a l'arribada ens esperen unes sucoses tallades de síndria fresca, sucs, aigua i begudes refrescants. Un bon acabament per aquesta interessant caminada en la que hem gaudit d'uns meravellosos paisatges, d'esplèndides vistes, de restes oblidades i d'una organització ideal.

CAMINADA POPULAR DE CASTELLCIR 2012