


Distància recorreguda: 14,54 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 663 metres, baixant: 664 metres.
Altitud mínima: 771 metres, màxima: 1.081 metres.
Sortim de L'Estany pel carrer del Dr. Vilardell en direcció a la carretera C-59. Girem a l'esquerra en direcció al nord, de seguida agafem un trencall a la dreta (el carrer de Ponent) que seguim fins arribar a la Boca Sud de la Mina de L'Estany. Aleshores tombem a l'esquerra seguint paral·lels la rasa a cel obert, per sota de la qual transcorre la Mina. Al cap de poc arribem a l'encreuament dels camins que porten, per un cantó a Sant Feliuet de Terrassola, i per l'altre a Collsuspina. En aquest encreuament hi trobem tres importants monuments: el Pontarró, el Pedró del Pontarró i la Boca Nord de la Mina.
EL PEDRÓ DEL PONTARRÓ
BOCA NORD DE LA MINA DE L'ESTANY

Agafem la pista forestal que surt a la dreta, on hi veiem marques dels senders de gran recorregut GR-3 (Sender Central de Catalunya) i GR-177 (Ronda del Moianès). De seguida la deixem i agafem a l'esquerra un camí que marxa planejant cap al nord. Al cap de poc comencem a davallar cap al Sot de la Vinya, deixant a la dreta un gran camp de La Carrera. Arribem a una bifurcació de camins. Deixem el de la dreta que porta a la Font Canaleta. Nosaltres seguim el de l'esquerra que comença a pujar. Deixem un trencall a mà dreta que porta al mas de Senties i continuem endavant fins el Collet de Maioles o Malloles. Cruïlla important de camins situada a 861,2 metres d'altitud. De front continua cap al Collet de l'Albergínia, i per l'esquerra baixa el que porta al Molí del Castell. Aquest coll facilita el pas de la Vall de Postius al Pla de L'Estany. El seu nom fa referència a una maiola o mallola que és una vinya jove. A la dreta arrenca el camí de Cal Noè i Postius que és el que seguirem. De seguida deixem a l'esquerra el trencall de Cal Noè i comencem a baixar pel Camí de Postius.
Arribem finalment a Postius. A la dreta tenim l'antiga pallissa, reconvertida en apartament turístic i a l'esquerra la bassa de Postius.
BASSA DE POSTIUS
Aquesta bassa té forma rectangular i està situada a l'entrada del mas Postius, a la banda septentrional del turó i a un nivell inferior d'on s'assenta el mas. Té dues parets fetes amb pedra del país, unida amb morter de calç, i una tercera formada per la mateixa roca natural. El mur té una amplada de 90 cm i una alçada de 6 m. A la capçalera de la bassa, en el punt més estret, hi ha una escala de 5 graons que porten a una portella que servia per controlar el pas de l'aigua. Cal assenyalar que sempre hi ha aigua.
Des d'aquest punt hi han unes bones vistes cap al Pirineu i Prepirineu, així com de tota la vall de Postius, sobresortint la casa de Rocabruna.

POSTIUS
A partir d'aquest edifici inicial es van anar construint diferents cossos. A la façana posterior de l'edifici original encara es pot veure un tram de l'edifici antic, segurament d'època baix medieval, en els diferents gruixos que presenta el mur, en el tipus de parament i en els punts de contacte entre unes estructures i les altres. Aquest primer edifici es va ampliar inicialment cap a l'esquerra i, posteriorment, cap a la dreta. Entre els cossos més antics i els més moderns es va construir una galeria de dues plantes oberta i amb un balcó a la planta superior.
En tot l'edifici hi veiem algunes llindes amb inscripcions que fan referència a diverses reformes del segle XVI i XIX. Algunes d'aquestes llindes no corresponen al seu lloc original, doncs s'han desplaçat durant les nombroses reformes que ha patit el mas. Durant la rehabilitació per convertir-la en casa rural, també es van re-aprofitar alguns elements de pedra com brancals, llindes i ampits que es van portar d'altres parts de l'edifici.
A la part del darrera de la casa, on es troba l'era, hi ha un abeurador, una font, alguna pedra dels brancals i les dovelles, així com alguna eina del camp.
LA PALLISSA DE POSTIUS
Actualment una part de la pallissa s'ha remodelat i s'hi ha reconstruït un apartament turístic.
LA CAPELLA DE SANT PERE DE POSTIUS
Es troba situada davant per davant de l'accés principal al mas Postius. Aquesta està dedicada a Sant Pere. Les seves mides són: 5 metres d'amplada i 7metres de llargada. La porta fa 1,90 metres d'alçada i 1,10 metres d'amplada. Sobre la porta hi ha un ull de bou i coronant la façana principal un campanar d'espadanya construït amb pedra local fet per l'amo actual. A la banda de llevant hi ha un ull de bou, i la coberta és a dues vessants de teula aràbiga. A part de la porta principal hi ha una altra porta, oberta més tard, que comunica les dependències internes del mas amb l'interior de la capella mitjançant un pas. Les parets exteriors han estat picades restant visible el parament de pedres, de petites dimensions ben disposades en filades ben ordenades.
L'interior de la capella està totalment reformat i decorat de nou. L'afició de l'Antoni Palau, l'actual propietari, com a pintor s'observa perfectament en el retaule de l'altar. En el centre hi veiem Sant Pere amb les claus de l'Església, en el plafó de l'esquerra hi apareix el propi Antoni representat com a mestre d'obres, i, finalment en el plafó de la dreta hi apareix la seva esposa aguantant la verge amb un nadó en braços.
Tant les pintures del retaule com els frescos del sostre i tots els detalls que hi podem observar a la capella, estan fets pel propi Antoni Palau, un gran artista.
Era l'hora d'esmorzar i vam aprofitar el servei que ofereix la masia per fer-ho. Asseguts al porxo de migdia, escalfats pel sol en un dia molt clar, vam gaudir de les menges i del paisatge que es divisa des d'aquesta alçada.

EL ROURE BONIC


Anem seguint la carena, sempre en direcció a migdia, en continues i lleugeres pujades i baixades. Arribem al Coll d'Irana o Dirana. Des d'aquest coll gaudim de bones vistes de les dues valls. Per ponent s'estén la vall de la Riera de Postius i d'Oló, ben coberta d'esplèndides boscúries i amb algunes masies a la vista. A llevant s'obre la vall de Muntanyola, amb masies com Les Carreres, Tresserres, Vilafort, Sant Cugat de Gavadons (pertanyent a Collsuspina)... A continuació la pista canvia de vessant, ara avancem pel cantó de la vall de Muntanyola. Anem avançant tot pujant sostingudament fins arribar a la Creu de la Vall. Important cruïlla de camins. Per l'esquerra surt el camí que porta a la masia de La Rovira; i per la dreta baixa un camí cap a la Font d'Auró i els Plans de la Carrera. Continuem avançant de front. Uns centenars de metres més endavant passem per sota el Puig Espeltós de 1.011 metres d'alçada. Més endavant anem recorrent el Serrat de Garfís. A la nostra esquerra s'aixeca el brillant edifici d'un observatori astronòmic.
OBSERVATORI ASTRONÒMIC DE LA MONJOIA
Amb l'ajuda d'aquest observatori, a partir de l'any 2000, el nom de Sabadell també identifica un planeta. El Minor Planet Center dels Estats Units, un organisme que s'encarrega de la catalogació de planetes i astres, va voler reconèixer el treball de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell posant el nom de la localitat a un nou planeta que dos membres de l'agrupació van descobrir. Ferran Casarramona i Antoni Vidal van localitzar l'asteroide el 23 d'agost de 1998 quan treballaven a l'observatori de la Monjoia. Nomes dos astres més duen el nom d'una ciutat espanyola: el Barcelona i el Catalonia. El Sabadell dona la volta al sol cada quatre anys i esta a 437 milions de quilometres de la Terra.
Sota mateix de l'observatori hi tenim una bifurcació. Deixem el camí carener i seguim el camí de l'esquerra que baixa vers la vall de Muntanyola. Després d'un revolt a l'esquerra descobrim les restes del que queda de la masia Monjoia.
LA MONJOIA
El nom d'aquesta masia el podem veure escrit de dues maneres: Montjoia i Monjoia. La grafia correcta es La Monjoia. S'accepta que aquesta antiga masia deu el seu nom a la seva situació geogràfica, doncs es troba en un lloc que divideix els termes de Moià, Muntanyola i L'Estany. En aquest lloc hi ha un munt de pedres que fan una funció demarcadora, es a dir fan de fita. Aquests munts de pedres col·locats com a marques termenals s'anomenen encara avui dia, monjoies. A més a més, podem observar a la façana del que resta d'aquest antic mas, una llinda en la que hi diu: "M. MVNJOYA - 1791".
Continuem baixant i anem a parar a la masia de Garfís.
GARFÍS
L'estructura actual és del segle XVII-XVIII però en tot el conjunt hi han molts afegits del segle XVIII. A la façana de tramuntana, hi veiem una finestra amb arc ogival que forma part d'una zona amb terrassa del segon pis on es pot observar, a la porta d'estil clàssic que dóna accés a aquesta terrassa, una llinda amb la inscripció de l'any 1721.
El fet que les finques de la Monjoia i Garfís pertanyessin, des de fa molt de temps, al mateix propietari ha fet que tothom a la contrada coneixi aquest mas amb la denominació errònia de La Monjoia, quant en realitat es tracta històricament de Garfís.

El temps s'ens tira a sobre i ens hem d'acomiadar de l'amable propietari, que ens ha fet passar una agradable estona. Continuem seguint el mateix camí cap a migdia per anar a retrobar el camí carener. Arribem al Collet de la Caseta Alta. Cruïlla dels camins entre Moià, l'Estany i Collsuspina, i el camí ramader. Prenem la pista que va de l'Estany a Collsuspina cap a la dreta, en direcció a l'Estany. Trobem altre cop els senyals del GR-3 i del GR-177, tot passant enmig de pins de repoblació, roures i pi roig. Una mica més endavant deixem el GR i agafem un camí a mà esquerra, que baixa en direcció sud i ens porta, uns cent metres més enllà fins a un dolmen que queda a la nostra dreta, lleugerament elevat sobre el camí.
EL DOLMEN DE PUIG RODÓ


Només queden dempeus cinc de les vuit lloses de granit que el formaven. Està orientat de nord a sud amb una petita orientació al nord-oest. El túmul està molt erosionat encara que es pot intuir que devia ser circular. No existeix cap resta del cercle que l'envoltava. La reconstrucció feta als anys 60 amb l'afegit de barres de ferro i ciment esta danyant l'estructura original.


La llosa que fa de tapa té una creu gravada d'uns 30 cm de longitud, possiblement d'època medieval. Aquesta creu és un clar exemple de les marques que es realitzaven en determinats llocs per tal de cristianitzar-los. Des del segle XVII es narra una llegenda, que explica aquest fet en termes fantasiosos: la vella dels porcs negres del dolmen de Puig Rodó.
"La llegenda diu que fa molts anys en aquestes terres hi vivien molts pagesos, cada un tenia els seus porcs, els seus ramats de bens, de vaques que treien a pasturar cada dia. Un capvespre, un pagès que tornava cap al mas de pasturar amb el seu ramat d'ovelles, va veure una cosa molt estranya prop del dolmen. S'hi va acostar molt a poc a poc, tot espantat i va veure una vella que sortia del dolmen pasturant un ramat de porcs negres. El pagès va sortir corrent molt espantat i va avisar a la resta de pagesos dels masos del voltant. L'endemà tots els pagesos eren a prop del dolmen i van poder veure la vella passejant els porcs negres; aquella dona els va fer molta por, semblava una bruixa. La vella sortia cada nit del dolmen i tothom estava cada dia més espantat; per això van decidir d'anar a avisar el rector de l'ermita de Ferrerons (molt a prop del dolmen de Puig Rodó) perquè beneís el sepulcre. Diuen que hi va gravar una creu a la llosa de sobre. Des d'aquell dia els pagesos no van veure més la vella pasturant els porcs negres."
Al peu del dolmen hi ha una cruïlla de camins, girem a la dreta i agafem el que va en direcció nord. Al cap de poc tornem a enllaçar amb el camí de L'Estany que havíem deixat per anar a veure el dolmen. Ara anem remuntant fins arribar als peus del Puig Rodó de 1.056 m.a. És una de les muntanyes més altes del terme de Moià. Aquest cim va ser escollit l'any 1805 com un dels punts de mesura de l'Arc del Meridià Terrestre entre Dunkerque (França) i Barcelona, a partir d'aquesta mesura es va establir la mida del metre universal.
El nostre camí segueix pel Serrat de l'Horabona i arriba al Collet de Cantallops. Es tracta d'una collada situada a 1.023 metres d'altitud en els límits dels termes municipals de l'Estany i de Moià. A partir d'aquest punt anirem descendint. De seguida deixem a la dreta un camí que porta a una urbanització i avancem cap al nord-oest. Una mica més endavant arribem a un nou collet, abandonem la pista i tombem a l'esquerra per un corriol que ens deixa, al cap de pocs metres, a una altra pista que prové de Can Jan. La seguim cap a la dreta en direcció nord. Ara ens trobem en la vessant que dona al prat de L'Estany. Més endavant la pista enllaça de nou amb el camí de L'Estany. Nosaltres no la seguim sinó que tornem a entrar al bosc per continuar per un corriol que també avança pel cantó del poble. Aquest corriol ens deixa al camí de L'Estany, molt a prop de la base del serrat de la Barra.


Ara tant sols ens queda baixar per sota la Serreta i Betlem, per arribar de nou al Pedró del Pontarró. Amb unes quantes passes més estarem al punt de sortida i donem per acabada aquesta caminada.
1 comentari :
una descripció molt acurada i interessant!( montse cardús )
Publica un comentari a l'entrada