XXXª CAMINADA POPULAR D'OLÓ 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 17,99 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 916 metres, baixant: 1.022 metres.
Altitud mínima: 395 metres, màxima: 697 metres.

















Situats a la plaça de Sant Antoni Maria Claret, comencem a caminar baixant cap a la riera d'Oló per la Costa de Cal Manel. Seguirem pel mig dels horts de la riera i pel costat de la fàbrica Sauleda.

LA NAU VELLA DE LA FÀBRICA SAULEDA

La que antigament era anomenada fàbrica "El Borràs", va ser adquirida pel Sr. Sauleda l'any 1962 que la va reformar i convertir en fàbrica de lones i teixits industrials. La nau vella de la fàbrica Sauleda és obra de l'arquitecte Ignasi Mas i Morell. Al passar pel seu costat encara podem observar una interessant façana modernista.

A continuació creuem una passera sobre la Riera d'Oló i arribem a la Salada. La Salada d'Oló, d'origen natural, és una font d'aigua que ha circulat per l'anticlinal d'Oló i porta sals en dissolució, de la Formació Salina de Cardona, que es troba a molt poca fondària. El plec de l'anticlinal d'Oló ha acostat la sal de la Formació Cardona a la superfície en una forma diapírica, però sense que la sal arribi a aflorar. La font Salada d'Oló brolla en un estrat de roca calcària intercalat en margues grises. L'aigua es salada com a resultat del contacte d'una veta d'aigua amb el sostre de la formació salina. La font Salada d'Oló té un contingut de clorur sòdic similar al de l'aigua de mar.



Una vegada a l'altre cantó, pugem una mica a trobar la pista encimentada de Sant Antoni. La seguim cap a la dreta en pujada uns quants metres, fins que la deixem i agafem un corriol a l'esquerra, el Camí Vell de la Salada. Comencem a pujar i de seguida podrem contemplar el Bray d'Oló i el guix cristal·litzat que hi aflora.

L'ANTICLINAL I EL BRAY D'OLÓ

Mentre anem pujant per la Salada Vella, podem observar a la nostra esquerra els estrats inclinats, origen de la sal, l'anticlinal i el Bray d'Oló (anticlinal buidat per la riera). El Bray es una interessant formació geològica que forma part de l'anticlinal que travessa el terme d'Oló i que emmarca el Serrat del Segimon i La Salada. Durant la resta d'aquesta caminada observarem un paisatge abrupte, amb fonts salades i calcàries, plecs, alguna falla, terrasses fluvials i els testimonis de l'activitat humana en el passat: barraques, un camí de bast, un molí fariner..

L'anticlinal es troba situat a uns 300 metres a llevant de Santa Maria d'Oló. Aquest paratge, que es troba als voltants de la riera d'Oló, es un plec d'origen pirenaic que presenta el seu flanc meridional molt inclinat; en canvi, el septentrional és quasi horitzontal. Els materials que formen el plec pertanyen a la Formació d'Artés, i es troben representats per nivells de calcolutites i gresos vermellosos. Per altra banda, s'observen abundants eflorescències salines procedents de la circulació, i posterior evaporació, de les aigües superficials per entre els nivells salins i de guixos de la Formació Cardona, que es troben a sota dels anteriorment mencionats.

Continuem pujant per la carena. Tenim bones vistes del Poble Vell d'Oló. El paisatge que encercla el poble de Santa Maria d'Oló està envoltat d'extensos camps i boscos de pins d'una gran bellesa.

Arribem a una pista que seguim a la dreta cap al sud. Passem per davant de la casa de la Dèu. Continuem i una mica més enllà agafem de nou la Salada Nova, ara cap a l'esquerra. Passem pel costat del Juncar. A continuació arribem a una cruïlla de camins, la pista asfaltada continua cap a Sant Joan d'Oló, nosaltres agafem el camí que marxa de front. Anem resseguin el Serrat dels Moros de Turigues. De seguida deixem a l'esquerra el Camí de Santa Maria d'Oló a l'Estany. Seguim endavant i deixem a l'esquerra el trencall de Rosselles. En el primer revolt important de la pista, l'abandonem i prenem un corriol a la dreta que comença a enfilar-se per l'Obaga de Turigues. Al cap de poc passem per la Font de Rosselles.

LA FONT DE ROSSELLES

Continuem enfilant-nos per aquesta part obaga, força humida i fresca. Descobrim una important quantitat d'orquídies. Les plantes que trobarem per aquí són totalment terrestres a diferència de les seves germanes tropicals que estan arrelades directament sobre els arbres.

El nom d'aquest gènere d'orquídies (Dactylorhiza) prové de la forma de dits (Dactylo) que tenen les seves arrels (rhyzo) i, el de l'espècie (Maculata), de les taques (maculas) fosques de les fulles. Les seves flors estan molt apinyades, i el label és molt gran i trilobulat. El seu color va des del blanc fins a un violeta fosc i li agraden els terrenys àcids i molls permanentment. Pensem que aquesta l'hem trobada a toca de la Font de Rosselles.

El seu nom (Platanthera) es refereix a la forma plana (platys) de les anteres. El nom de l'espècie (Biflora) prové de les dues grans fulles que surten a la base de la tija. La seva espiga és molt llarga i amb poca densitat de flors, ja que estan molt separades. Destaca el llarg esperó corbat amunt o avall que posseeixen les seves flors. A partir de la posta de sol escampen un olorós perfum per atraure insectes pol·linitzadors. El blanc de les flors és visible, sota la tènue llum de les estrelles i molt més en nits de lluna.

Una vegada arribem a dalt de la carena ens trobem amb un avituallament. Aquest any hi ha xocolata desfeta i coca. Estem a la cruïlla de Turigues.



Deixem el trencall de Turigues i seguim la pista cap a llevant. La pista planeja entremig de camps i un bosc d'alzines i roures. Arribem a una cruïlla, el camí principal continua per l'esquerra cap a Sant Miquel d'Oló i Santa Maria de l'Estany. Nosaltres agafem el sender de la dreta. Bona vista sobre Turigues, la Capella del Roser i els camps que els envolten.

EL MAS TURIGUES I LA CAPELLA DEL ROSER

Al cap de poc enllacem amb una pista provinent de Turigues. A un costat tenim el mas Turigues i a l'altre, el mas la Rodoreda. A l'esquerra circula el Torrent Fondo i a la dreta tenim el Serrat del Gall. Anem resseguint tota aquesta vall frondosa del Torrent Fondo, que desemboca a la Riera de Malrubí. Veiem a la nostra esquerra, a l'altra banda del torrent, la masia Rodoreda. Seguim baixant a poc a poc per la mateixa pista. El lloc es fresc i les vores del camí estan plenes de flors i maduixeres. Algunes d'elles comencen a tenir un viu color vermell.



Anem deixant la zona de boscos espessos, i després d'unes quantes giragonses ens trobem caminant per un bonic altiplà entre camps de conreu i arbres. Arribem al mas de Vilagú, actualment en ruïnes i cobert d'una espesa vegetació ruderal.

EL MAS DE VILAGÚ

Continuem baixant per la pista. Mentres baixem, veiem cap a ponent i allunyada l'ermita romànica de Sant Vicenç de Vilarassau.

La caminada continua descendint fins a creuar el Torrent Fondo, i una mica més endavant el Torrent de Ca l'Oller. Després d'una petita pujada arribem al Pla de la Creu Trencada. Cruïlla de camins. Per l'esquerra aniríem al Molí del Perer i a Moià. Comencem a trobar les marques de la Ronda Moianesa, el GR 177 que prové de Moià. Girem cap a la dreta. Ara veiem Sant Vicenç de Vilarassau molt a prop. El camí avança deixant camps a banda i banda. A la nostra esquerra arrenca la pista que va a la masia de Vilarassau. Nosaltres seguim pel camí de la dreta que puja lleugerament.

SANT VICENÇ DE VILARASSAU

Sant Vicenç de Vilarassau és l'església parroquial del poble disseminat de Sant Vicenç de Vilarassau. Pertanyen a aquesta parròquia, entre d'altres, les masies de Rojans, Vilagú i Vilarassau. Apareix documentada des del 1134.



És una església romànica, del segle XI, petita, però molt bonica. El conjunt de l’església, enlairada respecte al mas de Vilarassau, està format per una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó de mig punt, i amb un arc toral a la seva mitad. L'absis semicircular, situat a llevant, està cobert amb una volta de quart d'esfera; exteriorment, està decorat amb quatre grups d'arcuacions llombardes, amb lesenes que els separen, pròpies del primitiu art romànic català. Les arcades llombardes es repeteixen al llarg de tota la façana sud. La porta és a migdia, adovellada, i hi ha tres finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i les altres dues, a la façana meridional.



Té un bonic campanar d’espadanya doble, situat a la cara frontal de l’edifici on també hi ha el portal. Conserva restes de pintures romàniques en el seu interior. Va ser restaurada el 1990.



En aquest bonic racó els amics d'Oló ens tenen preparat un magnífic esmorzar. Mentres gaudim del entrepà, les begudes, el cafè amb llet i d'altres acompanyaments, podem recordar la gran quantitat de petites ermites romàniques que hi han en el moianès. Des d'aquí podem contemplar l'altra banda de la Riera de Malrubí, ja dins del terme de Moià. La Riera de Malrubí és un afluent de la riera Gavarresa pel seu cantó esquerra; neix dins el terme de Moià, molt a prop de Sant Feliu de Rodors, i serveix de límit entre els termes de Santa Maria d'Oló i de Moià.



Després d'una completa visita per tots els racons de l'ermita, reemprenem la caminada. De seguida passem pel costat del gran casal de Vilarassau. Ens hi endinsem i tafanegem tot el que podem.

EL MAS VILARASSAU

Es tracta d'una gran masia amb torre de defensa construïda per afrontar els perills del bandolerisme. L'edificació actual data dels segles XV-XVI amb ampliacions posteriors.



Aquesta masia s'ha trobat documentada sota el nom de "Villare Ansaldi". Segons Coromines el mot Vilarasau és un nom compost pels mots vilar i l'evolució del nom personal germànic Ansald, en una "mutilació" vulgar en Sau.



Continuem cap a Santa Maria d'Oló tot revoltant el Serrat del Coll. Contemplem uns magnífics camps al nostre voltant que omplen la zona coneguda com el Pollancre.



A la vora d'aquests camps podem veure novament orquídies. Ara, però, del tipus que els hi agrada molt més els ambients assolellats i secs.

L'Anacamptis Pyramidalis és l'orquídia més freqüent que podem trobar al moianès. De la forma piramidal de l'espiga prové el nom de l'espècie (Pyramidalis). El nom del gènere (Anacamptis) vol dir corbat cap a dalt. És una planta molt esvelta, prima i d'aspecte fràgil. L'espiga és molt densa, les flors estan comprimides les unes contra les altres. En realitat, més que piramidal, la seva forma és cònica semblant més a una baldufa invertida. Les seves flors s'obren començant per baix, d'aquí la forma cònica. La flor, observada com un sol element aïllat de l'espiga, és petita i poden arribar a haver-n'hi més d'un centenar. El color varia entre un rosa clar i un fúcsia molt intens. Creix preferentment als prats i a les zones herboses de terrenys calcaris.

Continuem cap a Santa Maria d'Oló travessant un bosc de pins. El camí està en bon estat i és planer. Arribem a una bifurcació. Deixem a l'esquerra una pista que porta a la Casa Nova de Sau. Nosaltres tirem recte per la pista principal, que ara fa una lleugera pujada. Nova bifurcació, per l'esquerra sen's ajunta la variant GR 177-1 de la Ronda Moianesa que ve de Cal Cases i Calders. Arribem als Rojans.

MAS ELS ROJANS

Deixem la masia que ens queda a la dreta. Cruïlla de camins, si seguíssim recte per la pista principal que puja lleument, aniríem a Sant Miquel d'Oló i l'Estany, que és per on continua el GR 177. Nosaltres prendrem la pista de l'esquerra que va en direcció a Sant Joan d'Oló. Anem trobant les marques de la variant GR 177-2. Després d'uns quants revolts, deixem la pista i ens desviem a la dreta per anar a les restes del mas Torrecogusa, on trobarem un nou avituallament.

MAS DE TORRECOGUSA

Molt poca informació hem trobat d'aquest mas, però destaquem la seva portalada massissament adovellada i, a la part de llevant, hem vist una tina força gran que encara conserva alguna rajola ceràmica. Aixó és un clar testimoni de la importància que va tenir la vinya a les terres del Bages.



Observem i trepitgem tots els racons d'aquestes runes. Després revoltem pel seu darrere i anem a trobar la pista inicial que havíem abandonat per anar a veure les runes. Anem avançant en direcció a ponent. De nou el paisatge torna a estar humanitzat, els camps i els boscos ens acompanyen en aquest tram. Traspassem la capçalera del Torrent de Can Cases i de seguida arribem al Collet de la Plana. Cruïlla de camins. Per la dreta aniríem al mas de Moratones i per l'esquerra a la Plana. Nosaltres seguim de front dirigint-nos a la planúria de camps i conreus de Sant Joan d'Oló. Al cap d'una estona veiem a l'esquerra l'ermita de la Santa Creu de la Plana i més enllà la mateixa masia de la Plana.

ERMITA DE LA SANTA CREU DE LA PLANA

Datada entre els segles XII i XIII, es troba situada en una gran planúria d’on agafa el nom, té una nau rectangular amb porta a la cara frontal, on també hi ha el campanar d'espadanya i acaba amb una absidiola semicircular llisa. A la façana sud hi ha un finestral de creu i un altre en el lateral de migdia. Aguanta el mur un contrafort de pedra.



Actualment es troba sense culte i en un estat bastant deplorable. Antigament s'hi feia una processó i es beneïen els camps propers.



Seguint el camí de l'esquerra veiem el mas de La Plana, actualment un centre d'acolliment de la Fundació La Plana.

LA PLANA

Es tracta d'una masia restaurada del segle XVIII. Ofereix els seus serveis com a centre d'acolliment i cultura, depenent de la Fundació Plana.

La pista principal segueix fins a Sant Joan d'Oló, nucli de població rural d'hàbitat molt dispers. Nosaltres trencarem cap a la dreta pel camí dels Plans, però abans d'arribar-hi girarem a l'esquerra per una pista que davalla fins a la Riera d'Oló. Anem baixant i de tant en tant, enmig dels arbres, veiem l'església romànica de Sant Joan d'Oló.

Anem seguint el camí, sempre baixant fins arribar a un penya-segat, on trobarem un nou avituallament i també podrem gaudir d'una vista sobre la vall de la Riera d'Oló.

MIRADOR DE LA RIERA D'OLÓ

A continuació anem baixant fins arribar a la Riera d'Oló. El fulletó ens informa que l'haurem de travessar fins a nou vegades per arribar al següent control: el Molí d'Altimires. Travessem la riera a gual, facilitat per unes pedres posades per no mullar-nos els peus. L'itinerari ara planeja seguint la riera, aigües amunt, cap al nord-est. Rodejada d'altes parets la riera d'Oló ressegueix, erosiona i ens mostra en molts moments el nucli de l'anticlinal d'Oló.



En un dels revolts de la riera, sota la Serra Borina i a la Baga de Moratones, ens acostem als espadats de l'esquerra per observar de nou l'anticlinal d'Oló que la riera ha deixat al descobert. En aquest punt veiem els plecs pràcticament en estat vertical.

Un anticlinal és una estructura tectònica en que els estrats es pleguen a causa de la compressió i adopten, vistos en un tall en secció, la forma d'una lletra A, cosa que podem observar perfectament en aquest lloc. Aquest anticlinal, a més, està associat a una falla paral·lela, situada lleugerament al nord-oest de l'eix de l'anticlinal, de manera que el bloc sud-est queda enlairat i amb els estrats molt més inclinats, fins arribar quasi a ser verticals.



Els materials que observem pertanyen quasi exclusivament a la Formació d'Artés, i estan formats per alternances de gresos rogencs, margues igualment rogenques, calcàries, guixos i lignits; amb un notable predomini dels dos primers. Situats entre els estrats vermells i els estrats de color gris blavós, hi ha els estrats guixencs de colors blanquinosos que provenen de l'evaporació de l'aigua de l'antiga mar eocena.

Després de contemplar aquesta lliçó de geologia que ens permet aquests estrats, continuem la caminada anant ascendint a poc a poc aigües amunt de la riera. Uns quatre-cents metres abans d'arribar al Molí d'Altimires, deixem a l'esquerra un corriol que s'endinsa per un prat. Ens han explicat que en un cantó hi ha una Font Salada. L'hem intentat trobar, però no n'hem estat capaços. Si més no hem detectat la presència de tamarius, exemple molt clar de l'adaptació de determinades plantes a la sal.

Retornem a la pista i al cap de poca estona arribem al Molí d'Altimires i a l'últim avituallament abans d'Oló.

EL MOLÍ D'ALTIMIRES

Descobrim el Molí d'Altimires al cantó de ponent de la riera d'Oló sota del mas del mateix nom. La seva datació es anterior al segle XVI. El molí sembla més aviat una torre fortificada de planta quadrada, però no hem trobat referències que ho confirmessin.



Correspont, el molí d'Altimires, a un molí fariner, que aprofitava la força de l’aigua de la riera per moldre el gra. Una part de l’aigua de la riera es desviava cap a un rec amb poc pendent que seguia la vall paral∙lel a la riera fins a arribar al molí, on s’omplia una bassa. Aquesta aigua acumulada a la bassa era la reserva d’energia. Com més gran i fonda era la bassa, més podia treballar el molí.



Finalment hem observat que en una finestra del pis superior, es pot veure a la llinda un parell de cèrcols d'ornaments florals geomètrics, a l'estil dels que hi ha als sarcòfags medievals, segurament la llinda deu ser aprofitada d'algun altre lloc.

Deixem el molí i continuem la caminada que ara es fa més feixuga, doncs la calor a fet acte de presència. Al cap de poc al marge esquerra del camí trobem una primera barraca de vinya.

BARRAQUES DE VINYA D'OLÓ

Totes les barraques de vinya de Catalunya caldria considerar-les com a veritables obres de patrimoni arquitectònic rural. No hi ha caminada o excursió que no n'hi poguem veure alguna. Aquestes també en són un bon exemple. Estan realitzades amb la tècnica de la pedra seca, i tant servien per guardar les eines de conreu, com per a refugis temporals del pagès i els animals davant les inclemències del temps i també com a habitatges ocasionals dels treballadors del camp.
En aquest primer cas, per tal d'estalviar feina en la construcció, la barraca es troba adossada en un marge i aprofita la paret natural com a fons de la barraca. A més podem veure com la seva volta està coronava amb tres pedres superposades, que s'anomenaven caramull.



Les barraques de vinya es construeixen a partir de diferents filades de lloses planes, les quals a mida que se superposen es van tancant cap a l'interior. Les pedres es col·loquen formant pendent cap a l'exterior per expulsar l'aigua. Per tal de protegir la volta i impermeabilitzar-la, es cobria exteriorment amb una capa de pedres més menudes i terra; i a més s'hi plantaven lliris per tal què les seves arrels fixessin el terra. Just en el punt d'arrencada de la volta, per la part exterior, observem una cornisa formada per una filada de pedres planes que surten cap a l'exterior. El seu objectiu es escopir l'aigua de pluja, evitant que regalimi pels murs i es filtri cap a l'interior de la barraca.

La caminada continua pel costat de la riera recorrent la terrassa fluvial que aquesta ha anat deixant. Just en passar el Torrent Gros, deixem la pista que seguíem i agafem un camí empedrat que arrenca a la nostra esquerra. Aquest s'enfila per la Costa de Cal Mas tot veien la masia a sobre nostre.



En arribar a dalt de la pujada passem pel costat de Cal Mas.

CAL MAS

Estem entrant al casc antic de Santa Maria d'Oló. El nucli més antic, el Barri de Dalt del Poble o Poble Vell, és a dalt d'un turó, on es va formar el poblament al voltant d'un castell i d'una església. L'entorn del nucli antic del poble està format per carrers estrets, cases de pedra i boniques places que envolten l'església vella amb el seu destacat retaule barroc.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL VELLA DE SANTA MARIA D'OLÓ

L'església parroquial vella data del 1646, i es va construir substituint una edificació anterior d'origen romànic. En el seu entorn, les llindes de diverses cases testimonien la formació del poble, al segle XVII. L'església destaca per ser un dels màxims exponents del barroc a Oló, sobretot pels dos retaules que es conserven al seu interior.

El retaule major, dedicat a la Mare de Déu Assumpta, és obra de l'escultor manresà Pau Sunyer. La seva construcció fou contractada l'any 1663 i s'acabà l'any 1673. De planta poligonal, té una mida de 8,40 metres d'alçada per 3,30 metres d'amplada. Cal remarcar-ne el bon tall de les escenes bíbliques i marianes representades en els diversos plafons. El retaule fou restaurat íntegrament el 1991. En la nau lateral dreta s'hi conserva també un petit retaule dedicat a Sant Isidre.



Destaquem en la part exterior un rellotge de sol situat en un dels angles de l'església, on hi ha gravat l'any 1688.



Ha valgut la pena visitar i contemplar detingudament aquest bonic retaule barroc. Sortim de l'església i continuem pel nucli antic. Seguim pel carrer de sant Antoni, conegut popularment per "la Costa Gran", degut a la seva considerable pendent. Comunica el nucli antic amb el pla, on el poble va començar a créixer durant el segle XIX, degut a que hi va haver un moment en que no hi cabien més cases aleshores se'n van començar a construir pel camí que hi portava.
Finalment arribem de nou a la Plaça Sant Antoni Maria Claret on s'hi troba la nova església parroquial, construïda entre 1957 i 1963 i que es un bell exemple d'arquitectura religiosa del segle XX. Després de recollir un record donem per acabada aquesta caminada.

30ª CAMINADA POPULAR D'OLÓ 2011