CAMINADA PEL BOSC DE CAN DEU DE SABADELL

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 5,23 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 235 metres, baixant: 215 metres.
Altitud mínima: 243 metres, màxima: 359 metres.

La pluja d'aquest diumenge ens ha fet modificar els plans de caminar. Hem aprofitat per esmorzar i xerrar una bona estona. Quan hem acabat, hem vist que s'havia aclarit i brillava el sol. Aleshores hem decidit aprofitar el temps que ens quedava per fer una passejada pels boscos de Can Deu. Serà una caminada ben suau, tranquila i breu, però el que importa és estirar les cames.

Ens trobem a l'avinguda Francesc Trabal de Sabadell. La seguim direcció nord cap a la Plaça de la Primavera on enllaça amb el carrer de la Prada. El seguim i després de passar pel costat del C.E.I.P. Can Deu, baixem per l'ampla camí asfaltat que porta a la masia de Can Deu en mig quilòmetre. A banda i banda observem un bosc de roures, alzines i pins. El camí travessa el torrent, conegut pel Sot Fondo, provinent de Sant Julià. Una vegada hem travessat el torrent, ens enfilem per uns graons a mà dreta que ens portaran fins a l'era de Can Deu.

MASIA DE CAN DEU

No es coneixen ben bé els orígens de la masia, tot i que se'n troben referències a documents del segle XVII. Can Deu pertanyia a l'antic rodal de Sant Julià d'Altura. La masia, d'una bellesa austera, està envoltada d'un bosc força espès. Var ser comprada per la Caixa d'Estalvis de Sabadell, conjuntament amb el bosc de Can Deu, que és el millor i més gran parc natural amb què compta la ciutat de Sabadell. A l'actualitat, l'Obra Social de la Caixa de Sabadell hi té instal·lat el Museu d'Eines del Camp.



La Masia de Can Deu és una finca de 86 hectàrees al nord de Sabadell, documentada des de l'any 1415. Tradicionalment Can Deu ha estat una explotació agrícola que es va especialitzar en el conreu de la vinya fins que, a finals del segle XIX, la crisi de la fil·loxera va provocar l'abandonament d'aquest conreu. El creixement industrial i urbà de Sabadell a la dècada de 1950 va ocasionar la fi del seu ús agrícola. L'any 1964, Caixa Sabadell va comprar la finca per salvar-la de l'especulació immobiliària i preservar-la per al futur, com un espai de lleure i conservació del medi ambient.



Modernament Can Deu i Sant Julià d’Altura han passat a formar part del Parc Agrari de Sabadell. Es tracta d’un mosaic de paisatge agroforestal que forma part de la via verda o connector de la biodiversitat, de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac amb Collserola.

Deixem la masia i agafem la carretera com s'hi marxéssim de la casa. Cap al final d'un revolt tancat, surten a la dreta uns graons que s'endinsen al bosc i ens acosten a l'església de Sant Vicenç de Verders.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE VERDERS

L'església va ser erigida durant la segona meitat del segle XI (citada amb seguretat en un document l’any 1100) a la vora del riu Ter, sota mateix de la península ocupada pel monestir de Sant Pere de Casserres, però a la riba esquerra, en un apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona). Sant Vicenç es construí per donar servei als feligresos de la parròquia que hi havia hagut al castell de Casserres, quan aquest esdevingué el nou monestir de Sant Pere i l’església existent va passar a ser monàstica. El nou temple es bastí en un punt cèntric per al conjunt de la feligresia, exercint d’església parroquial, molt a prop de la llera del riu. Per això es conegué inicialment amb el nom de Sant Vicenç sa Riera (o Sarriera). Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Casserres. Al segle XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada cap el 1572 degut el creixent despoblament de la zona (consta que en aquesta època només hi havia un mas dins de la seva antiga demarcació). Al segle XVII l’església, ja sense culte, es convertí en un edifici annex a la masia de Verders, que ocupava l’emplaçament de l’antiga rectoria. El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle XVII, un cop abandonada i sense culte l'església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. És des d’aleshores que hom la coneix com a Sant Vicenç de Verder o Verders.



L’edifici és una bonica església d’una nau, acabada amb un absis llombard, amb les característiques faixes i arcuacions (dues entre cada dues faixes). Té dues portes molt semblants: una a la façana de ponent, descentrada, l’altra a la de migdia. L’orientació actual és idèntica a l’original, seguint la tradicional orientació est-oest. Altres obertures són les tres finestres existents, molt petites: les de la façana de ponent i de l’absis són de doble esqueixada, mentre que la de migdia és d’una esqueixada i d’arc monolític (d'una sola pedra). La seva volta es de canó, reforçada amb un arc toral i fa uns 9 metres de llargada.

Quan es construí la presa de Sau, l’any 1962, una bona part del territori i l'església, convertida en magatzem del mas Verders, quedàren submergids dins de les aigües. A finals de l’any 1973 i inicis del 1974, aprofitant el baix nivell de les aigües de l’embassament, fou desmuntada pedra a pedra i reconstruïda al darrera de la masia de Can Deu, tal com la veiem avui. Les obres es dugueren a terme amb l’ajut econòmic de la Caixa de Sabadell, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs i Arissa, del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. El seu particular "estil" d'entendre la conservació del romànic, es veu reflexat en aquesta ermita que la iguala a d'altres en les que també hi va intervenir: Sant Cebrià de Cabanyes a Sant Fost de Campsentelles, o a Sant Cristòfol de Pallars a Santa Eulalia de Ronçana.

Les imatges de l'església en la primitiva ubicació, ens ensenyen que estava composta per una petita nau, amb volta de canò, d'uns nou metres de llargada, acabada amb un absis decorat per una secuència de dues arcuacions cegues entre lesenes; ens mostren alhora que estava adossada a una edificació.
Hem trobat una anècdota que explica com, degut a que les pluges van arribar abans del previst, va caldre que un grup de bussos desmuntessin la part inferior de l’estructura de l’església que ja havia quedat anegada per les aigües. Donada la crescuda de cabal del pantà, els treballs de transport dels carreus es feien en barca, i una de les barques, possiblement per excés de carrega es va enfonsar.

A continuació agafem el camí de darrere l'absis de l'església cap al nord-oest. Per travessar el Bosc de Can Deu hi ha diversos camins marcats, a nosaltres ens interessa seguir sempre els corriols que es dirigeixin cap a llevant, ja que ens acosten al marge on hi ha un mirador, i així podrem observar el Ripoll i l'altiplà de l'altra banda. Podem veure Can Bages, l'horta de la Verneda de Can Deu, el gran meandre que fa el riu, el molí del Rieral i fins hi tot Castellar del Vallès.

Una xarxa de camins planers permeten endinsar-se en aquest espai forestal. Convertit en un lloc de lleure hi conviuen les barbacoes de diumenge i les passejades a peu o amb bicicleta. Retornem al camí que seguíem i al cap d'uns centenar de metres deixem a la dreta un corriol, que en forta baixada ens portaria al Rieral i a la Font de la Teula. Anem entrant de ple en el bosc. El Bosc de Can Deu és un bosc típic del Vallès actual, un pulmó verd proper a una ciutat mitjana. Es tracta bàsicament d'una pineda de pi blanc, amb força roures i alzines, sovint encara arbustius. El sotabosc, esclarissat, és l'habitual de les pinedes vallesanes, amb arbustos com les estepes, el romaní i la gatosa, juntament amb plantes de la vegetació de bardissa, esbarzers i roldor. Al final d'aquest passeig pel Bosc de Can Deu arribem a una àrea d'esbarjo, amb l'església de Sant Julià d'Altura presidint l'espai.

SANT JULIÀ D'ALTURA

Sant Julià d'Altura era una parròquia rural de l'antic terme de Terrassa. L'any 1904 va passar a formar part del municipi de Sabadell. Dintre el terme hi havia el castell de Ribatallada, propietat dels Montcada (1136-1310) i més tard dels Clasquerí. També hi havia la masia fortalesa de Castellarnau i una bona colla de masos. Està situada en un dels paratges més bonics del rodal de Terrassa i Sabadell, prop dels estimbats del torrent de Ribatallada i a tocar del bosc de Can Deu.



La fesomia de l'actual església correspon a l'estil barroc, i és el resultat de les importants reformes que s'hi feren durant el segle XVII: el presbiteri, cobert per un cimbori de cúpula construït el 1611, i la part superior del campanar construït el 1693, de forma octogonal, amb les finestres d'arc de mig punt. Però tant en els murs exteriors com a l'interior del recinte es poden seguir les marques que van deixar les etapes anteriors: unes tombes antropomorfes prèvies a la primera construcció romànica que data del segle XI, unes altres necròpolis datades del segle XI al XVII, unes sitges dels segles XII-XIII i diverses fases de reforma de l'edifici als segles XIII i XIV.



Conjuntament amb l'església, el grup arquitectònic comprèn l'edifici de l'actual rectoria i el tancat del cementiri. La portalada actual mostra que es van aprofitar part dels materials gòtics d'una església anterior. El retaule major era de l'any 1698. S'hi havia venerat una imatge de la Mare de Déu d'Altura, que sembla que devia ser de la fi del segle XII o el principi del XIII. Duia l'Infant al braç esquerre i una poma a la mà dreta. Als peus tenia un bou i una pastoreta, símbols de la ruralia. Durant molts anys, es va guardar a la masia de Can Sales, després fou retornada a la parròquia i cremada el 1936. Durant la guerra del Francès l'església va ser incendiada i el cementiri profanat. L'any 1990, i degut a les excavacions arqueològiques promogudes pel Museu d'Història de Sabadell, es va descobrir la necròpolis medieval. Aquesta consta de 82 tombes, fosses simples excavades a terra, datades entre els segles XI i XVIII.

Actualment a la façana de migdia del temple hi ha tres majòliques dedicades a Sant Julià d'Altura, a la Mare de Déu de la Fuensanta i a la Mare de Déu d'Altura.

Després de donar un tomb pel lloc, decidim tornar i agafem una pista que baixa cap al torrent de Sant Julià, el creua i a continuació s'enfila per anar seguint en el límit del Bosc de Can Deu i els camps de conreu. El camí segueix paral·lel a la carretera de Matadepera en suau baixada.

Després de contemplar una serie de magnífics camps començant a créixer degut a l'efecte de la primavera, el camí s'acosta a un llarg mur de pedra i posteriorment torna a endinsar-se al bosc. Més endavant fa un parell de giragonses i desemboca de nou davant l'escola de Can Deu. Ens fem la fotografia de grup, com en totes les caminades, i retornem al punt de sortida per donar per acabada la petita passejada.