CAMINADA PER LES FONTS CARSTIQUES DE RELLINARS

Distància recorreguda: 10,04 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 561 metres, baixant 558 metres.

La Font del Conill:

Situada a 3.700 metres i a 50 minuts de Reillinars. Està situada en el torrent del mateix nom, que comença un xic més amunt de la font dels Llaminers. El naixement de la deu és una mica indeterminat, però és una de les fonts més constants; fins i tot en períodes de llarga sequera continua brollant. (Pere Pujol-RondaVallesana 1997)

La Font dels Llaminers:

Situada a 2.800 metres i a 45 minuts de Rellinars estigué desapareguda durant molts anys, fins que es localitzà i fou reconstruïda l'any 1993. La riuada del mes d'octubre de l'any següent l'arrasà, i fou de nou senyalitzada l'any 1995. El nom de la font ens remet als anys trenta, quan un grup de caçadors de Terrassa es reunia per menjar prop d'un broll d'aigua i acabaven l'àpat amb pastissos i llaminadures. Es troba a la riera de Rellinars, prop del camí que va de la font de Carlets a la Boada. (Pere Pujol-RondaVallesana 1997)

La Font de Carlets:

Situada a 2.600 metres i a 40 minuts del poble de Rellinars és una de les més conegudes fonts de la contrada. L'aigua surt per les escletxes de la roca a la paret d'un petit cingle i amb abundant cabal. S'hi pot accedir per la pista de Rellinars a Les Fonts, travessant la riera més amunt de l'embassament, per un camí una mica dificultós o millor des de la carretera de Terrassa a Rellinars per la pista que porta a la Boada. (Pere Pujol-RondaVallesana 1997)

Surgència de la Barbotera:

Situada a 3.550 metres i a 55 minuts de Rellinars. Es tracta d'una surgència intermitent, penetrable pocs metres, d'on (en époques de plujes abundants) surt una gran quantitat d'aigua amb forta pressió. Per anar-hi cal pujar pel mateix torrent de la Barbotera paral.lel a la pista de la Boada. (Pere Pujol-RondaVallesana 1997)

La Font del Trull:

Situada a 3.300 metres i a 50 minuts de Rellinars. Aquesta font temporal, reconstruïda de fa poc, es troba dins una volta obrada. Està situada al començament del torrent de la Saiola, al cantó esquerra segons es puja. La font desaparegué durant les inundacions de l'any 1962 i fou redescoberta i reconstruïda l'any 1995. Hom creu que es tracta d'una font feta pels carboners per tal de tenir aigua en època de sequera, i el nom li vindria determinat per la seva forma. (Pere Pujol-RondaVallesana 1997)

Surgència i pou de la Pedragosa:

Situada a 3.500 metres i a 55 minuts de Rellinars. S'hi arriba des de la font del Trull, pujant per un petit sender que arrenca del torrent de la Saiola. Aquesta surgència només brolla quan les pluges han estat molt continuades. El seu cabal es abundós però dura pocs dies. (Pere Pujol-RondaVallesana 1997)

Les Sepultures de les Roquisses:

Aquestes antigues tombes estan situades gairebé a tocar del fons del torrent que es forma entre les dues carenes que baixen del turó del Castell de Bocs fins el torrent de la Saiola. Cal seguir pel fons d'aquest torrent per una pista poc marcada que travessa la riera. Passats poc més de cent metres, a banda esquerra, trobarem el que resta d'aquestes sepultures.
En l'actualitat, resten les capçaleres de tres tombes de lloses en mal estat de conservació. Les cistes de les Roquisses són orientades a sol ixent, amb certa derivació al sudest. El perquè de tal orientació encara és un misteri, però pot tenir les seves arrels en antics cultes solars cristianitzats.
L'us de cementiris en l'ambit rural no es generalitza fins pels volts del segle XI quant el rodal de les esglésies comença a ser utilitzat com a fossar parroquial. Així doncs les sepultures que formen grups reduits en llocs solitaris poden pertanyer a nuclis rurals, probablement anteriors al segle XI. Les sepultures de lloses o cistes són d'origen pre-cristià i molt comunes a l'Alta Edat Mitjana. Predominen sobre les altres sepultures perque eren de construcció facil i amb elements molt a l'abast. Es feien a base de lloses de pedra rectangulars (tallades més o menys toscament) amb les quals es recobria l'interior d'una fossa de terra formant una caixa de secció rectangular.
Per saber-ne més: Antonio Ferrando-Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns 1992.

Font de la Saiola:

És una font intermitent, que raja en époques de pluges molt abundants. S'han dit moltes versions sobre l'origen de l'aigua que surt, com que quan s'omple un llac interior per efecte d'un sifó brolla, una altra diu que l'aigua provè de la riera de les Arenes que en època que baixa la riera es filtra pel terreny sorrenc i seguint un riu subterrani va a sortir a la Saiola, i una tercera versiò diu que l'aigua provè del torrent de la Gavarra, doncs diuen que encara que plogui molt per aquest torrent mai no baixa aigua. Tot això són suposicions i teories, i cap no ha estat provada científicament. (Ronda Excursionista de Matadepera 1997.)

El Paller de Tot l'Any:

Pou de glaç de l'Obach Vell:

Aquest pou al camí de la Portella té una estructura circular (una part d'aquesta és exterior) acabada amb volta semicircular, també amb tres obertures de diferents mides. Si bé estructuralment és gairebé idèntic al del camí de l'Estepar, les mides són sensiblement menors.
A l'Edat Mitjana l'us de la neu i del glaç era limitat a reis i nobles. Al segle XVI el consum es generalitza. A finals del XIX s'introdueix el gel artificial. Servia per a la conservació d'aliments i el refredament de begudes i s'utilitzaba en medicina (alleugir febrades, tallar hemorragies, tenía efectes antiinflamatoris i analgèsics).
Un pou de glaç era una excavació feta sota terra, generalment circular, la finalitat de la qual era emmagatzemar el gel o glaç produït en les geleres (bassals i rierols) properes per tal de poder proveir la població per al consum de tot l'any. El pou era fet amb parament de pedra seca la majoria de vegades. A la part superior, la que quedava a la vista des de l'exterior, es tancava el pou amb una coberta o teulada de volta semiesférica del mateix material, amb dues o tres obertures. La cúpula rodona no permetia la circulació de l'aire calent i es construia en llocs obacs on es deixaven creixer els arbres a fi d'obtenir la màxima ombra. ( Jaume Perarnau-Els pous de glaç de la comarca del Bages 1992 )

La casa Vella de l'Obach:

Aquesta casa originària dels Ubach, va dominar durant segles tota l'activitat econòmica de la serra. Avui s'hi poden veure alguns murs i restes de l'ermita. Destaca en alguns racons de l'edifici una tècnica de construcció d'arrels romanes, l'anomenat opus spicatum, amb les pedres colocades en forma d' espiga (unes filades en sentit contrari a les oposades) formant així un dibuix que recorda l'espiga de blat o l'espina d'un peix.
Des de el punt de vista arqueològic és considerat un element típic del període pre-romanic (segles VIII-X). L'aplicació sembla obeir a dos motius fonamentals: un d'ordre econòmic i pràctic ja que permetia obtenir parets molt estables a base de pedres petites, i el segón té un cert sentit simbòlic-religiós ja que en época romana l'espina representava un símbol cristià (peix en grec correspont a les inicials de crist ICHTUS Jesús Crist Fill de Déu Salvador).
Dins del recinte tancat de les ruïnes i situat per sota el nivell de terra, s'observa un compartiment que fou construït amb opus spicatum. Al seu costat hi ha un misteriós contrafort, fet amb pedra treballada, que no lliga amb la resta de les construccions, haven estat considerat fins i tot de l'época romana. Hi ha autors que el consideren com les restes d'un probable edifici militar o religiós.

I aquí tot el grup: